Un any i cinc dies després, al·leluia, Mazón ha dimitit. L’estàtua que en el programa El Intermedio de laSexta li han dedicat va acompanyada d’un cartell que diu: A Carlos Mazón, que llegó tarde a todo, incluso a dimitir. Però estem de celebració, i per això jo propose declarar el 3 de novembre com a festiu autonòmic, amb mascletada inclosa. Sé que la seua renúncia, òbviament, no tanca del tot la ferida, però imagine que els familiars de les víctimes se sentiran un poc més alleugerits. Justament una setmana abans, l’alacantí parlava d’esgotar la legislatura i, fins i tot, no descartava presentar-se a la reelecció. Però la ira i l’enuig dels éssers estimats de les víctimes en el funeral d’estat, davant les institucions i els reis, ho precipità tot, i sembla que quan aquella nit va arribar a sa casa d’Alacant, la seua família, incloent-hi sa mare, li va dir que ja n’hi havia prou. Recordem que va acudir a l’acte d’homenatge malgrat que li havien insistit que no hi anara, així que, si la seua va dir ya vale, la meua diria donde las dan, las toman. S’ha de ser molt cruel, i molt psicòpata, per a fer una cosa així.
Toda realidad ignorada prepara su venganza, que va dir Ortega y Gasset. Ajornar una decisió que és inevitable només pot donar lloc a l’espectacle públic vergonyós i de malabarismes a què ens ha sotmés el Partit Popular, un autèntic pols entre el PPCV i Gènova 13. Durant un any els uns i els altres han tancat els ulls sabent que Mazón no podia continuar en el càrrec fins a arribar a aquest punt de no retorn. I el PP nacional ha necessitat viure una escena com la del passat 29 d’octubre per adonar-se del clamor popular en contra del seu baró i que havia de moure fitxa urgentment. El cadàver de Mazón, després d’un any, ja feia pudor, i és aleshores quan han vist que la mortalla els molestava. I jo em pregunte: qui ha fugit del fang, caurà en el tarquim?
La compareixença fou tan críptica que va arribar un moment en què no se sabia si havia dimitit o no, entre altres raons perquè no hi va utilitzar ni aquest verb ni el substantiu corresponent ni una sola vegada. Parlant del llenguatge usat, em va cridar l’atenció que només hi va haver una sola referència, de cinc segons de durada, als 229 morts. Únicament va dedicar un minut, dels vint que va durar l’homilia, a fer autocrítica i dir, emprant un verb impersonal com si no anara amb ell la cosa, que aquell infaust dia hubo errores. I tan sols en tres ocasions hi va fer servir la paraula víctimes. Sí que hi va esmentar la seua família, però, en canvi, ha estat un any ignorant les d’aquells que van perdre la vida. Amb la quantitat de coses que va ser capaç de dir en vint minuts, la majoria encaminades a espolsar-se les puces i atacar de nou les agències que depenen del Govern central, imaginem com li degué condir el dinarot de quatre hores en El Ventorro amb l’amiga periodista.
Analitzem més aspectes de la que va ser en realitat una defensa judicial en què el protagonista també va proferir: Hemos hecho todo. I jo vaig pensar: sí, excepte una cosa, dir la veritat. Allò que diu no és allò que fa, un clàssic en Mazón, que es va presentar dilluns davant el micròfons com si fora la víctima principal de la dana i, segons ell, de tota una cacera política. En una tragèdia amb 229 morts, ell és la víctima número 230. Té la cara folrada de vaqueta, que diria una amiga. Reblar el clau, tot excepte assumir la responsabilitat que com a màxima autoritat autonòmica tenia davant l’emergència. No solament no va estar on havia d’estar el dia que va diluviar, sinó que ens ha mentit milanta voltes durant aquest últim any sobre què va fer, o millor dit, què no va fer aquella dramàtica vesprada. De fet, hem hagut d’esperar un any perquè siga la seua comensal la que, en seu judicial, conte què va passar durant les quatre hores del tiberi amb sobretaula en el famós restaurant. Té bemolls la cosa. També hem sabut fa poc que Mazón va acompanyar Maribel Vilaplana a agafar el seu cotxe al pàrquing; als familiars de les víctimes, durant tot aquest temps, no els ha acompanyat en cap moment. Ho mirem per ho mirem, és tot un deliri absolut.
En la meua opinió, Mazón no ha dimitit voluntàriament. Tampoc el seu partit l’ha cessat en el càrrec. Ha sigut el clamor popular de la gent durant aquest últim any el que ha fet fora aquest senyor del Palau de la Generalitat. És la victòria social del «Mazón, dimissió». A més a més, ha sigut una dimissió en diferit, com acostuma a fer les coses el PP: se n’ha anat, però s’hi queda al mateix temps. Continuarà en l’escó com a diputat ras per tal de no perdre la condició d’aforat i que la jutgessa de Catarroja no puga citar-lo com a investigat. I, damunt, com a excap del Consell té dret a dos assessors, una oficina, un xofer i un cotxe oficial. Per a més inri, no ha convocat eleccions, que és allò que el poble valencià volia i exigia. El millor escenari possible era retornar als valencians i les valencianes la possibilitat de votar un nou executiu, donar-nos la veu, però sembla que en el PP hi ha por a un avançament electoral a les nostres terres amb una esquerra molt mobilitzada des de la calamitat.
Quines coses han pesat més perquè aquest senyor que canta millor que presideix s’haja sentit acorralat i haja fet un pas al costat? Sens dubte, són un cúmul de factors, però evidentment vore la indignació dels valencians a 350 km de distància, des de la setena planta de Gènova 13, és una cosa molt diferent de vore-la a escassos metres i en directe. Estic convençut que els crits i els insults a la rèmora de Mazón la vesprada de l’aniversari a la Ciutat de les Arts i les Ciències van marcar un abans i un després en aquesta agonia que ha durat més d’un any. També el canvi de versió de Salomé Pradas sobre l’ES-Alert, ja que ara assegura que va mantindre informat en tot moment el president sobre l’enviament del missatge, tot i que de vegades no li agafava el telèfon. I, per descomptat, les enquestes i la imatge de Feijóo, que cauen en picat últimament per haver donat suport a un llast com l’alacantí.
Ara bé, no solament l’ha mantingut i s’ha sentit emparat i protegit pel seu cap, sinó que el mateix dia del funeral d’estat, al matí, vam vore com cent seixanta alts càrrecs, els seus, el van ovacionar durant cinquanta llarguíssims i interminables segons, i per a mi eixes persones són també còmplices de tot aquest xou en què el Govern valencià ha convertit la desgràcia. Aquells que l’aplaudien, ara ens diuen que en seran els successors, o siga que continuen sent part del problema. Una broma de mal gust. De moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. El PP negociarà ara amb Vox un nou president, i el líder de la formació blava li ha demanat a la d’ultradreta que estiga a l’altura. A canvi de què? Parlem dels dos partits que no aplaudeixen els familiars de les víctimes en la comissió d’investigació en el Congrés dels Diputats, els mateixos que acaben de col·locar el polifacètic Toni Cantó en À Punt. Ah, per cert, el gallec, dos dies després de la catàstrofe, quan va vindre a fer-se la foto, va dir: Desde el pasado lunes me ha venido informando en tiempo real. Més mentider que Mazón, que ja és. Duem un any suportant les mentides de l’un i de l’altre.
Ya no puedo más, va dir. No, els qui no podíem més érem nosaltres, els valencians i les valencianes, que estàvem farts d’ell. En paraules del diputat Gabriel Rufián, la dimissió de Mazón ha sigut, en sintonia amb el personatge, covarda, fal·laç i perversa. O dit d’altra manera, si durant un any no ha estat a l’altura de les circumstàncies, el dia de la dimissió, tampoc. Un Gens Honorable i Molt Culpable que dimiteix d’aquella manera, tard, malament i enrocat en les seues mentides fins a l’últim minut. Crec que, fins i tot per a anar-se’n d’una faena, cal ser elegant, però aquest senyor ha tingut un final polític com és ell: indigne. Després de tres-cents setanta dies aferrat al càrrec, no ha tingut decència ni per a dimitir. L’únic consol que tenim és que Mazón, almenys, per fi, ara sí, és ja un malson del qual haurem de recuperar-nos a poc a poc. 229 morts. 0 responsables. El País Valencià no oblida.
