Alacant, seu estatal del castellà. La ciutat va acollir, del 21 al 26 d’octubre, la III Setmana de l’Espanyol organitzada per la Federació Espanyola d’Associacions d’Escoles d’Espanyol per a Estrangers (FEDELE), una mena de conclave promocional en què han participat més de 250 professionals entre directors, caps d’estudis, equips de màrqueting, professorat, agents i operadors turístics de 24 països diferents. La trobada tenia com a principal objectiu presentar l’oferta educativa de l’espanyol com a llengua estrangera i, en concret, donar a conéixer les bondats de la Costa Blanca com a font de turisme idiomàtic.
En la inauguració, l’alcalde va afirmar que «Alacant està orgullosa del nostre idioma, el castellà», i va apostar-ne per la difusió i l’aprenentatge arreu del món atés el gran bagatge cultural que representa. No esperava menys d’aquest meninfot, la veritat. Per a Barcala, la celebració d’aquestes jornades és «una oportunitat única per a posicionar la ciutat com a destinació idiomàtica». Segons la màxima autoritat de la ciutat, el moviment d’alumnes que aprenen castellà a Alacant genera riquesa, i això comporta, alhora, un intercanvi cultural, d’experiències, de coneixements i de forma de vida. Així, els sis centres que hi ha associats a FEDELE tenen matriculats més de 8.000 estrangers que venen a realitzar una immersió lingüística i que genera un impacte econòmic anual pròxim als 38 milions d’euros.
L’edil, durant la seua intervenció, no va fer cap referència a la llengua pròpia d’Alacant. Tingué una boníssima oportunitat d’haver-ho fet, però la realitat és que no va dedicar ni una sola paraula a l’altre idioma oficial, la llengua que s’hi ha parlat des que el rei Jaume II, net de Jaume I, va incorporar a l’abril de 1296 el primitiu Regne de Múrcia (que aleshores incloïa les terres de l’Alacantí) a la Corona d’Aragó, una situació que només duraria huit anys, ja que el 1304 les dissensions insalvables amb els castellans comportarien la partició del regne en dues meitats, i la part occidental (Alacant, Elx, Oriola i Guardamar) restaria dins la catalanitat afegida al Regne de València. Set-cents vint-i-huit anys després d’aquella fita històrica, la ciutat d’Alacant es converteix en l’epicentre d’un congrés que lloa la llengua de Nebrija, Cervantes, Jorge Manrique, Moratín, Galdós, Antonio Machado o Gabriel García Márquez i no l’autòctona que durant més de set segles han parlat els nascuts en aquest racó del Mediterrani.
En efecte, des de mitjan segle XIII i fins al segon terç del segle XIX, l’idioma vehicular de comunicació i d’ús habitual dels alacantins ha sigut el valencià, no el castellà. Això potser ho ignora el regidor suprem de la ciutat, a hores d’ara sí que fortament castellanitzada, que deu pensar que tota la vida s’hi ha usat, exclusivament, la llengua hegemònica i majoritària. És cert que, en l’actualitat, no és fàcil escoltar el valencià en uns carrers on durant anys i panys va ser ben viu. Malgrat això, encara hi ha persones grans, en determinats barris, que s’expressen en la llengua dels seus avantpassats, aquella en què van sentir que parlaven els seus pares, avis i besavis, es redactava el setmanari satíric El Tio Cuc (publicat entre 1914 i 1936), es representaven les obres de teatre del dramaturg Evarist Garcia o en la que l’actor local Paco Hernández interpretava els sainets abans de la Guerra Civil. Fa goig escoltar-les i veure que el valencià encara hi resisteix davant l’extensió aclaparadora del castellà en tots els àmbits d’ús, formals i informals. Recomane, en aquest sentit, el visionat del documental El valencià a Alacant: una història amagada (2012) per comprovar la fortalesa de la llengua minoritzada a la segona ciutat en importància del País Valencià.
Convé aclarir que el procés d’interrupció lingüística hi és relativament recent, té un segle i mig, si fa no fa. Hi ha un estudi del professor Brauli Montoya, Alacant: la llengua interrompuda (1996), que documenta perfectament, fil per randa, com el procés de substitució lingüística va començar al centre modern (àrea compresa entre el Teatre Principal, el raval de Sant Francesc i la Rambla) al voltant de la dècada de 1860. Així, les primeres famílies que deixaren de transmetre la llengua pròpia als fills foren les de posició més elevada i ho feren convençudes que el valencià era una cosa de camperols que ja no els servia per a res i que era millor que els seus descendents parlaren un idioma més prestigiós. A aquesta tendència s’uniria, durant les dècades següents, la classe mitjana alta. Amb el canvi de segle, es produeix la generalització del fenomen, i en acabar la segona dècada del XX, la castellanització de la joventut de la zona és ja una realitat. El costum d’educar els fills en castellà entre els sectors benestants s’estendrà durant les dècades següents i les classes populars de la resta de barris imitaran el canvi, un model que, unit a les vicissituds bèl·liques i dictatorials i els processos migratoris dels anys 1950, 1960 i 1970, ens ha portat a la crítica situació actual de retrocés i perill.
Podria semblar que l’estat del valencià a Alacant és el d’un camí sense retorn, però el fet que les noves generacions l’hàgem pogut reaprendre gràcies a la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) de 1983 permet afirmar que la llengua no hi està morta i, sent molt optimistes, podria fer possible que la línia de la transmissió intergeneracional es recuperara seguint la direcció inversa a la seguida des de mitjan segle XIX. Com va dir Carme Junyent, especialista en el tema, «encara hi ha escletxes d’esperança». Sens dubte, l’escola hi juga un paper fonamental, però no ajuda gens al procés de normalització lingüística una llei com la de llibertat educativa acabada d’aprovar pel president Mazón i el seu acòlit Rovira. La Conselleria d’Educació ha convocat les famílies a una votació a final de novembre perquè escullen quina volen que siga la llengua d’ensenyament dels seus fills. Com assenyala en una entrevista en El Temps Jordi Antolí, director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, és una consulta «per triar poc o menys valencià» i, a més, «serà una tria que estarà mediatitzada pels molts prejudicis que arrossega la societat valenciana sobre el valencià». Si tenim en compte que poc més d’un 20% de la població té el valencià com a primera llengua i la poca adhesió que la col·lectivitat té per l’idioma històric del territori, és difícil tindre convicció que l’ensenyament podrà continuar sent vehiculat en la llengua minoritzada, que és justament la que necessita tot el suport perquè no desaparega. Ara bé, iniciatives com les recents creacions de la plataforma Famílies pel Valencià a escala autonòmica o de la nova agrupació de les AMPA a la Marina Alta en defensa del valencià permeten pensar que la batalla no està encara perduda.
La toponímia és la part de l’onomàstica que estudia l’origen i el significat dels noms dels llocs, i en aquest cas és també una clara mostra dels temps remots en valencià dels alacantins, independentment que la majoria, en aquests moments, s’expresse en castellà. Així, per exemple, tenim la famosa platja del Postiguet, del Cocó i la de l’Albufereta; els barris del Raval Roig, de la Sangueta, de la Goteta, del Garbinet, del Pla del Bon Repòs, del Palamó, de Benissaudet, de Benalua i els Antigons; entre l’orografia local hi ha la serra Grossa, el Tossal i l’alt de Fontcalent; són ben conegudes les places de la Montanyeta, de les Palmeretes i de les Oliveretes… La llista de topònims que són dits en valencià encara que la persona no siga capaç de fer servir la llengua tradicional és àmplia, i que s’hi hagen conservat forma part, evidentment, de la nostra orgullosa però, alhora, també malmesa identitat alacantina.
Acabe ja. Una trobada de professionals de l’espanyol tindria sentit a Madrid (Ayuso no hi va crear l’Oficina de l’Espanyol com a paradeta per a Toni Cantó?), Toledo o Valladolid, però no en un lloc on ha estat imposat a la força per obra i gràcia d’uns monarques despòtics sobretot a partir del segle XVIII. Alacant és una ciutat bimil·lenària a la vora de la mar que ha conegut moltes cultures i s’hi han parlat diferents llengües. La repoblació amb aragonesos i catalans per part de Jaume I i la incorporació per les armes al Regne de València a mans de Jaume II fa que puguem considerar el valencià com la llengua d’Alacant des del segle XIII i, per tant, des de fa set-cents anys és també la llengua pròpia de la urbs tant oficialment com de manera popular.
En poques paraules, hi ha un fum de raons de pes perquè l’activitat de la setmana passada haguera sigut un homenatge a l’idioma històric i no al prescrit amb l’arribada dels maleïts Borbons. Vendre Alacant com una ciutat monolingüe en castellà com si fora San Millán de la Cogolla, bressol de les Glosas emilianenses, i destinació idiomàtica per als estrangers que volen aprendre la quarta llengua més parlada al món posa en relleu, senzillament, el desconeixement sideral que els amfitrions de la iniciativa (Ajuntament i Diputació) tenen del passat lingüístic de la localitat, que, al meu parer, no mereixen governar. Una demostració més de l’habitual i etern menyspreu a una llengua silenciada, desdenyada i ara, per enèsima vegada, humiliada. Així, doncs, calen menys eslògans cridaners (Som de la terreta) i més defensa d’un patrimoni cultural únic, ni que siga per respecte i per manament legal com a representants de tota la ciutadania, que està amenaçat de mort i que té vertaderes i escasses possibilitats de supervivència si no capgirem entre tots, i els polítics són els primers que hi han d’actuar amb mesures efectives i no impedidores, l’espaordidora situació sociolingüística present.
