El meu amic Víctor Labrado, de tant en tant, diu frases molt bones. Una, a la qual em vaig apuntar de seguida, la podeu trobar a la seua darrera novel·la Nascuts del fang, si no m’equivoque. Ja sabeu que la memòria va com va. La frase és la següent: «A vida viscuda, la mort farà tard». No necessita cap comentari. A l’altra frase no em puc apuntar, encara que reconec que em fa pensar un poc. No la sabré dir exactament, però sí l’essència. Víctor diu que ja no és d’aquest món. Que camina, viu, en aquest segle, sense passaport. I em ve al cap la frase quan llig una novel·la, com ara, Els aeròstats d’Amélie Nothomb i em trobe personatges que col·leccionen objectes, però que no els tenen. Mai no han tingut aquests objectes entre les mans. Els compren per internet i allí segueixen. Eixe «allí» és un lloc ambigu, el «núvol», crec que en diuen. Això és la mare dels ous de la qüestió: els objectes són d’ells, però no els tenen. Internet està fent el món irreconeixible. Els col·leccionistes de tota la vida, i que conec, són uns maniàtics que guarden els seus tresors amb sofisticades precaucions i se’ls miren i se’ls compten i, si és necessari, se’n van a Londres, o on siga, a adquirir la darrera peça que potser qualsevol xorrada: un cromo, una estampeta o… Tenen els objectes. Ara el col·leccionista es conforma en tindre una imatge a internet. La protagonista de la novel·la Els aeròstats es pregunta si això és un progrés. Una pregunta que segurament també es faria el meu amic Víctor. Supose que el fet deu ser la continuació de coses que ja tenim assimilades, com ara, consultar diccionaris en la xarxa. A mi, fa molts anys, en va costar molts diners —dic molts, perquè no tenia un duro— comprar-me el diccionari català-valencià-balear. Ara, però, preferisc consultar-lo a internet, perquè no m’he d’alçar de la cadira. En el mateix ordinador en què treballe, ja sabeu: òbric la finestreta, pose la paraula i ja ho tinc. Tinc amics que encara prefereixen alçar-se de la cadira buscar el llibrot i… Es resisteixen de la mateixa manera que es resistien els que deien que les màquines antigues era millor per escriure que l’ordinador pel soroll de les tecles, pel ritme… Tots han desistit ja de resistir-se a un avenç tan evident.
L’altra anècdota que em va sobtar del llibre d’Amélie Nothomb és la d’una professora que es queixava del fet que manar llegir un llibre als alumnes era considerat com un atac als drets humans. I això sí que m’ha tocat el tendre, perquè jo solia obligar a llegir nou llibres als meus alumnes —tres per avaluació—. Generalment no es queixaven mai però, si algú ho feia, li deia que ni l’havia insultat, ni li havia manat que agafara un llegó per a birbar l’hortet, que era una faena que a mi no m’havia agradat mai. Ara resulta que manar un llibre per llegir és un atemptat contra els drets humans. No direu que no té collons la cosa. I, per acabar de rematar l’assumpte, un amic, catedràtic d’universitat, em conta que les generacions joves —parlant dels llibres de paper— estan allunyades del paper i tenen el concepte que la cultura és gratuïta. «Els meus alumnes no entenen el concepte de comprar un llibre. En la Universitat, que els faig llegir dos llibres, m’ha passat que algú ha vingut a demanar-me si li podia deixar el meu, perquè no l’havia trobat a la biblioteca ni d’aquí ni d’allà, No saben què vol dir comprar un llibre». Segur que no lligen diaris convencionals i s’informen a través de TikTok, però això serà un altre tema, per a un altre dia.
