Deu ser per l’inveterat instint de volar i cantar, perquè altrament no s’explica. No s’explica que haja decidit aplicar la llei de la tisora que retallarà 244 grups, 8.450 places i 61 professors de les Escoles Oficials d’Idiomes del País Valencià per al proper curs. No s’explica, dic, que sempre siguen l’educació i la cultura els qui paguen els plats trencats del malbaratament de recursos per reduir despeses (l’excusa del malpagador). Ja és lleig confondre educació i cultura amb negoci, interès i benefici i que aquests pilars bàsics d’una societat desvetlada i democràtica siguen vistos com un luxe superflu i prescindible i no com el que són, un servei social, un dret de la ciutadania, una font inesgotable de riquesa. Però a José Antonio Rovira Jover no li agraden els pardalets i ha decidit tallar-los les ales, en sintonia amb el que ja es disposa a fer amb el conjunt de l’escola pública, amb la valencianofòbia per bandera i en nom d’una presumpta llibertat que només és la teranyina per beneficiar els de sempre. La incompetència, la ignorància i la mala llet s’han instal·lat en les principals institucions valencianes decidides a no deixar pedra sobre pedra i repartir-se el botí de la democràcia. Mires les cares de prunes agres d’alguns portadors de tanta lletjor i intentes escoltar què diuen els principals protagonistes de la trencadissa i et sembla que han tornat els del Sant Ofici.
Al contrari que Joxan Artze, el poeta basc de Txoria txori, la cançó que va immortalitzar Mikel Laboa en 1969, el conseller Rovira detesta els ocells, fills del vent i la llibertat, i decideix aplicar el principi carpetovetònic de la maté porque era mía tallant les ales a l’aprenentatge d’idiomes. Què té el senyor de Sant Vicent del Raspeig contra l’idioma del seu poble, columna vertebral de l’escola i d’aquest país? ¿En nom de quina mena de llibertat farà que el curs vinent siga més difícil saber àrab, espanyol, èuscar, finès, francès, grec, neerlandès, polonès o portuguès perquè es retallen grups, places i professionals de l’ensenyament a les EOI valencianes? En quin món monolingüe, monocolor, monotemàtic, monomaníac i monòton viu el senyor Conseller i els seus confrares? ¿Quina por té, tenen, de conviure amb el plurilingüisme, amb les portes obertes a altres llengües i cultures, en l’alegre barreja d’edats i condicions que històricament han suposat les escoles d’idiomes, aquest aire fresc de l’educació no obligatòria? Vol estalviar despeses públiques? Li donem algunes idees: deixen de promocionar l’invent de l’Academia Valenciana del Tango, deixen de subvencionar museus de mòmies i espavilats com la Real Academia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, deixen de regalar diners a la Fundación Toro de Lidia de Madrid i de sufragar la carnisseria de la tauromàquia i la resta de maniobres clientelars del tàndem PP-Vox.
Centrem-nos en el cas de l’èuscar, que d’ençà que començà a ofertar-se a les escoles de les tres capitals valencianes, en 2015, ha tingut una demanda que ha sorprès propis i estranys i que enguany es xifra en uns 120 estudiants matriculats que atenen 4 professors. Els 14 grups de què s’ocupen Garikoitz Knörr i Izaskun Kortazar i els altres dos professors seran reduïts a quatre, la qual cosa obligarà a fer classes telemàtiques, que com sabem faran desistir els més animosos.
Ignore els càlculs que es deriven del vici històric de l’omnipotència que arrosseguen els actuals mandarins de la Generalitat (i per molta majoria absoluta de què disposen, que pensen que la tenen després de perdre 30.000 vots). El cas és que la urgent resposta social a les polítiques carrinclones i regressives que es duen a terme sense mirar pèl comença a prendre embranzida. Amb les presses pròpies de qui ensuma el negoci fàcil que ha portat tants companys de partit davant els jutges, els fronts se’ls obrin per totes bandes: el de l’ensenyament i la cultura, els de les organitzacions per la llengua, el de la memòria històrica, el de les polítiques contra el frau, els agricultors i ramaders, el dels bombers forestals… I ara els milers d’afectats de les EOI. Aquí no se salva ni dios, sentim cantar a Blas de Otero i Paco Ibáñez.La primavera està atenyent temperatures propenses als incendis que recorden la situació de fa just dotze anys i les protestes que els van fer caure del burro. De moment tenim això, l’avís per a agosarats retalladors que és la cançó que van entonar a cor desenes de persones a les portes del mal Conseller d’Educació, l’enemic dels pardalets: «Hegoak ebaki banizkion / neuria izango zen, / ez zuen aldegingo. / Bainan honela / ezer gehiago txoria izango. / Eta nik / txoria nuen maite». Això. Si li hagués tallat les ales seria meu i no hauria fugit. Però així ja no seria ocell. I jo m’estimava l’ocell. (L’aire comença a omplir-se de cançons.)
