Això s’acaba

«Això s’acaba», amolla un punt sarcàstic el meu bon amic J. mentre fa la darrera cullerada d’una paella que ell mateix ha cuinat. Una paella digna del més refinat sibarita que acompanyem d’uns entrants de restaurant de primera i d’uns vins catalans digníssims. Abans d’acabar del tot l’arròs, però, cal sotmetre el cuiner i e la seua obra a examen, discutir rigorosament sobre la tècnica empleada i la procedència dels ingredients. El ritual mana. Els valencians no sabem menjar-nos la paella d’un altre sense criticar-la. Avui, només X. ha gosat assegurar faceciosament que les seues paelles són molt millors. J. s’ha arronsat de muscles i s’ha enriolat com un xiquet.

Rematem amb unes postres exquisides que han dut C. i S. d’una pastisseria de renom i amb un cava reserva Llopart de sabor suau, immillorable.

Tot plegat, ni l’edat ni les restriccions mèdiques ens han dissuadit d’evitar les temptacions dels fogons. La veritat siga dita és que qui no té el fetge tocat, té els genolls o la vista o l’ànima, que encara és pitjor. Evidentment, no és l’arròs el que s’acaba, som nosaltres que ens acabem a poc a poc, aferrant-nos desesperadament a l’alegria de viure.

D’ací a un temps, a uns anys, només ens quedarà el record d’aquests moments si de cas vivim. Si bé es mira, hem entrat en una edat en què les notícies dels que se’n van cada vegada són més freqüents. Fa vint anys enrere ens haurien agafat desprevinguts. Ara, però, les acceptem amb absoluta resignació, serenament. La mort dels altres, la pròpia, ja no ens és aliena. D’uns pocs anys ençà he perdut alguns familiars, un amic de la joventut, una estudiant, un grapat de coneguts de la meua mateixa edat amb els qui vaig compartir pupitres i jocs al carrer.

En tornar a casa, me’n recorde de P. Era una senyora molt major, menudiua, prima com un secall, amb el rostre xuclat i una dentadura de conill que es passava tot el dia atenta als decessos locals. Cada vegada que moria algú, P. s’encarregava d’anar casa per casa anunciant-ho, donant-ne detalls precisos de les circumstàncies, informant d’on i a quina hora es faria el soterrar. No se’n perdia ni un. Tinc la sospita que al d’ella no hi degué d’anar ningú a excepció del capellà, és clar.

Ja no queden dones com aquella o ben poques. El personal no vol saber-se’n de morts, afegir un maldecap més a les seues vides apressades, amenaçades per mil i una incertesa. 

Tinc un amic al poble, però, que encara fa recompte i, segons la proximitat de qui haja caigut, fins i tot em truca per fer-m’ho saber. Sovint m’agafava de sorpresa, sobretot si m’informava sobre el terreny en alguna de les meues visites esporàdiques.

Ara ja no em passa això. He descobert el compte d’una aplicació de missatgeria mòbil administrat per les funeràries locals a través de la qual cada dia envien als seus subscriptors les esqueles dels clients. Quin gran avanç! Fa a penes uns anys la gent havia d’anar al bar de la Cooperativa a llegir les esqueles que es penjaven en un suro, al costat dels avisos sobre qüestions estrictament agràries concernents als socis. O bé tenir la sort de conèixer i viure a prop de P. A Nàpols, als pobles de la Campània, encara pengen les esqueles a les parets dels carrers.

Ara, si vols, els difunts t’entren pel telèfon un darrere de l’altre, no importa a quina hora del dia. Solen ser gent gran a qui no conec tot i que no sempre és així. He tingut la temptació d’eixir-me’n d’aquesta mena d’atracció de fira sinistra, però mai no trobe el moment. Supose que dur la mort, les morts a la butxaca, m’ajuda a entendre una miqueta millor què collons faig ací. De moment, respirar i riure, que ja és molt. Quan per raons òbvies ja no puga fer-ho, que em cremen i m’escampen pel riu o que em buiden en la pica de la cuina o en un cossiol.

Això s’acaba, certament. Més val no pensar-hi, viure dia a dia, aprofitar cada mil·lèsima de segon. Ben mirat, gairebé res no té importància comparat al goig de viure. Ja sé que és molt fàcil dir-ho des d’aquest costat del món estant. Que és cruel, també. Però en tenim una altra?