Com en el famós joc de taula, d’oca en oca i tire perquè em toca, encara que en aquest cas seria millor dir de restaurant en restaurant i pague perquè em pertoca. Acabem de conéixer l’últim tripijoc del filibuster major del regne, que l’1 de novembre del 2023 va acudir a la Fira de Tots Sants de Cocentaina i, en acabant, se’n va anar a dinar amb l’esposa i dues persones més a un famós lloc amb 3 sols Repsol i dues estreles Michelín que hi ha als afores de la localitat per celebrar la seua onomàstica. El preu del dinarot: 853 €. Fins ací res fora de la normalitat més enllà de l’import de l’àpat, que ens informa que el senyor Mazón té les mans foradades i que ell i els seus acompanyants són uns sibarites. Ja se sap que els diners i els collons són per a les ocasions.
Però resulta que, com ha pogut esbrinar un conegut mitjà de comunicació nacional, quan va acabar el festí, aquest fartó va ordenar que passaren la factura a la Generalitat, encara que setmanes després la unitat encarregada del control financer, la Intervenció General, no la va validar, i mentre s’encetava una nova tramitació per un canal diferent, de sobte la secretària del president es va desplaçar fins al Comtat i la va abonar en efectiu, en metàl·lic, bitlo-bitlo. Però la cosa no acaba ací, perquè el dinar va ser pagat dues vegades, ja que passà el temps i l’establiment va rebre en el seu compte corrent una transferència amb l’import del tiberi, i com que ja havia sigut liquidat in cash, aleshores va retrocedir el gir bancari. D’a xavo el banquet del sant golafre Carlos Arturo Mazón Guixot, protector d’aquells que passen fam i no tenen què dur-se a la boca.
Preguntat per l’oposició per aquest nou embroll, el gormand va respondre: Mis comidas por mi santo me las pago yo. Sincerament, tot aquest vodevil em crida poderosament l’atenció, i sobretot planteja molts dubtes, perquè si era un dinar privat, per què aquell dia no el va pagar abans d’anar-se’n com fa tothom en una situació així? És habitual que tracte de colar les seues despeses personals com si foren de faena? Si l’Administració econòmica no haguera posat ets i uts, qui hauria acabat assumint la factura? Em sorprén que siga la persona de confiança de qui celebrava la festa qui vaja pel món a cancel·lar un deute tan desmesurat amb un feix de bitllets comptants i sonants a la mà. Per què una vegada saldat el compte en moneda viva, la Generalitat va fer la transferència? Si l’amo del local no l’haguera retornada, el capital s’hauria perdut? Al meu parer, tots aquests interrogants són la prova del descontrol que hi ha en el Govern valencià amb la pecúnia pública.
Ara que hem conegut aquest episodi que va tindre lloc poc temps després d’arribar al càrrec, potser ens quadra que estiguera on estava amb una amiga periodista el dia dels tràgics fets i a qui, a propòsit d’això, sembla que la terra se l’haja engolida. Arran d’aquesta suculenta celebració, han eixit a la llum moltes altres factures desproporcionades en restaurants de luxe que evidencien que el límit de 20 € per comensal i menú del dia que va establir el seu predecessor Alberto Fabra com a pla de xoc després dels casos de corrupció en l’etapa de Francisco Camps està ja dat i beneït. Això sí, ni rastre encara del tiquet en El Ventorro. Pel que es veu, en el primer any i mig de mandat, aquest voraç s’ha gastat 36.077 € del pressupost en restaurants i càtering, una mitjana de 65,95 € al dia. Atenció, són diners públics que paguem tots els valencians i totes les valencianes, i damunt els dilapida el màxim representant d’un govern autonòmic que no paga els medicaments a les farmàcies o que aplica un sostre de despesa que impedeix ampliar la plantilla dels bombers a València. Terrible!
Quant de temps ha de pencar un fachapobre per a guanyar 853 €? Això és el que vota un treballador que fa més hores que un rellotge i que no arriba a final de mes quan deposita en l’urna la papereta del Partit Popular. És a dir, mentre que el jornaler fa mans i mànegues quan va al supermercat a fer la compra mensual per tal de poder alimentar la seua prole, el pocatraça de Mazón no té mirament a l’hora de gastar els pistrincs que paguem els ciutadans a palades en menjades en llocs de pitiminí. Mentre que el menjar en les residències de persones grans costa uns 7 € diaris o els menús escolars en els col·legis uns 3 €, aquest trompellot es permet balafiar els diners de tots a cor què vols. Eixe és el quid de la qüestió, la doble moral i la hipocresia d’aquests dretans que diuen una cosa i fan la contrària. Per cert, no pot haver-hi imatge més espantosa i indecent que la de tot el PP besant-li els peus i aplaudint aquest escuracassoles a l’arribada al conclave del cap de setmana passat. La banalitat del mal, que diria la pensadora alemanya d’origen jueu Hannah Arendt.
Que a Mazón li agrada la tabola no és cap novetat. Que li encanta el bon menjar, també. És alacantí, el que no sé si borratxo i fi. Allò que tinc clar és que no li fa gràcia haver de pagar aquestes taulades que se solen allargar amb copa i pur, encara que en aquest cas, de mala gana, sembla que la desembossà l’assistent in contanti, com diuen els italians. Serà per diners?, degué pensar. I emulant la mítica frase Això ho pague jo! del generós capità moro de la filada Berberiscos d’Alcoi de l’any 1998, després immortalitzada per l’incommensurable humorista Xavi Castillo, va amollar els bitllets i les monedes i va liquidar el compte del seu almuerzo particular que des d’un principi havia d’haver saldat ell in situ com fem tots els mortals quan anem a un restaurant, de la nostra butxaca i a escot. Va intentar que l’erari públic abonara els 853 € i que els fastos per la celebració del seu sant li isqueren debades, que tots li sufragàrem el seu pecat de gola (un menú de degustació de 213,25 € per cap) i la seua falta d’ètica i moral. Per sort, la jugada no li va eixir bé i va haver d’apoquinar pasta. Per l’amor de Déu, quina gent més fartona! Xe, quin enfit, però de Mazón!
