Tothom sap allò que hauria pogut ser la vida de no haver caigut víctima de les urgències que provoquen les tristors insondables, totes les pors nodrides en els laberints inadvertits en què transita la infància, de no haver fugit aterrit.
Esclaus dels miratges inútilment desitjats d’altres vides o, encara, de les seues ombres pegalloses com el vesc, ningú no va saber triar bé del tot i és per això que el camí cap a la mort se’ns ha fet gairebé a tots molt llarg, ensopit i absurd, ben bé com si carregarem a lloms una altra mort per l’oceà finit que és el temps.
En la història més recent de la quotidianitat -poc estudiada per obscura- tenim casos prou il·lustratius, com desconeguts, d’aquest fracàs col·lectiu. Per exemple, el de V. i R. Tots dos saben que junts haurien pogut accedir a la plenitud en aquell temps de bogeria i de misèria que va ser el de les seues joventuts. Quanta pena i patiment que s’haurien estalviat!
V. sempre diu que ell i R. haurien obert una carnisseria en la Boqueria. La botiga tindria un taulell llampant d’acer i, en un extrem, un tirador de cervesa amb una font de Shepherd Neame i una de Samuel Smith. A toc d’una campana d’or massís obriria la parada cada matí matinet escopint feixos de llum violeta, a ritme de The Smiths… There is a light that never goes out… take me out tonigth, where there’s music and there’s people and they’re young and alive… R. ballaria movent frenèticament el seu cos bonic, agitant els seus cabells d’or com els de Lady Godiva, de vegades, mostraria un pit mentre V., emocionat, li juraria de genolls l’amor etern del vampir. Servirien tothora, a preus accessibles per als rodamons i la classe treballadora, salsitxes d’albergínia, xulles de papaia, entrecots d’alvocat, hamburgueses de cigrons, botifarres de carlota, broquetes de bresquilla, llonzes de figa, menuts de magrana… En tancar, tornarien abraçats cap a casa, tornarien potser volant cap aquell pis diminut en un carrer fosc del Raval on farien l’amor fins caure del tot esgotats… And I want to see life…
Hi ha més d’històries. Com la de B. i S. que volien obrir una fleca en aquell poble cobejat pel fang.
B. sempre imagina S. dempeus i nua, tota plena de farina, ell, golafre, llepant-la. S. llavors feia gust d’anís i moniato pastat per les mans d’un àngel. Tota ella era dolça dolcíssima com el cor d’una carabassa ofegada pel sucre. Ell pot recordar encara com imaginava que s’abraonaven, es mossegaven. Les seues rialles i gemecs retrunyien en la boca del forn estrepitosament com una palmera de foc. Sap del cert que haurien tingut un xiquet i una xiqueta de noms Salut i Nofre batejats amb l’aigua sagrada de la Goleja. I, també, un campet amb una figuera frondosa i fèrtil que tiraria arrels fins al centre de la terra.
També se sap de la de M. i L. que volien rodar el món amb una furgoneta màgica. I de la de H. i J. que sempre van voler habitar l’ànima d’un bosc en una illa perduda del Pacífic…
Tothom sap allò que hauria pogut ser la vida. I just ho sap ara, quan la mort s’afanya implacable a cobrar el seu tribut en ossos i cucs.
Tothom intenta, legítimament, sovint inútilment, sollevar-se contra la sensació amarga de no haver fet el que calia, d’haver malbaratat el temps fugint perquè la por i la impaciència podien més que la necessitat d’una felicitat menuda, de cabre en les butxaques. Tothom ho sap i s’ho calla, potser per vergonya… To die by your side, is such a heavenly way to die…
