Em van haver d’arrossegar per anar a Praga. No volia. Molts m’havien dit que la ciutat feia temps que havia perdut la seua bellesa a causa d’una salvatge i sobtada colonització capitalista. Fet i fet, la bella Praga s’havia omplert de putos Burger King, d’odioses botigues de marques de luxe, d’hotels de cadenes internacionals atibacats de turistes vulgars… Per a mi, que no havia estat mai, em semblava que aquella era una situació inadmissible que no volia viure de cap manera. Anar tenia tot l’aire d’una traïció a mi mateix. Perquè és clar, jo m’enyorava de la Praga dels vuitanta i encara de la de dècades anteriors. M’embovava amb els relats dels intrèpids viatgers a l’altra banda del Teló d’Acer que et parlaven d’una ciutat d’una decadència lluminosa. En les meues coordenades encara no s’hi trobaven Dubcek, Václav Havel, ni Kundera… No per desconeixement, sinó més aviat per pura rebequeria. En certa manera em semblaven de poc fiar, un punt frívols. M’excitava més l’agonia heroica de l’escriptor i periodista comunista Julius Fucik, detingut per la Gestapo a la capital txeca i penjat a Berlin. Fins i tot, la dels patriotes que van assassinar el criminal Heydrich i que van caure defensant-se dels alemanys en la cripta de l’església ortodoxa dels Sants Ciril i Metodi.
Pel que fa a la Primavera de Praga del 68 no vaig capir tot el seu sentit fins a l’octubre de 2017 amb l’arribada dels soviètics a Barcelona, enviats des del Kremlin de Madrid.
I bé, que collons anava a fotre en una ciutat que aparentment havia bescanviat les seues glòries passades pels neons i les divises? Ah!, l’adorable decadència dels altres i la nostra ceguesa!
Hi vaig anar, però, i això que el dia abans havia empescat una bona galipàndria a la qual es va sumar una al·lèrgia de cavall provocada pel verinós pol·len dels plataners. El dia es va aixecar encapotat a Barcelona i al migdia, poc abans d’agafar l’avió en el Prat, diluviava.
Arribí a mitja vesprada a la capital Txeca. Feia fred i també plovia. L’hotel, al carrer Skorepka, just enfront de la posada U trî Ivu on es va allotjar Mozart abans de l’estrena de Don Giovani, reunia totes les condicions. Mai no havia estat tan content, malgrat tot, de viatjar.
La ciutat em va captivar de seguida, malgrat el refredat, els turistes, les absurdes exhibicions folklòriques. Em sentia protegit en aquell punt enmig del continent, com en un altre planeta. Val a dir que durant la meua estada, van empresonar Puigdemont a Alemanya i es va incendiar també Nôtre Dame de Paris. Em recorde seguint des del llit aquells fets en la pantalla diminuta del televisor de l’habitació.
Tot ben estrany. Senyals? Probablement, sí. El cas és que quan viatgem hem d’estar ben atents als senyals. L’únic sentit d’abandonar l’indret on pasturem és el de deslliurar la ment dels pensaments mecànics que ens permeten mantenir les rutines sense vacil·lacions, els afectes, els compromisos. Amb la ment deslliurada la nostra ànima és una immensa gola àvida de senyals. Senyals que serveixen per a interpretar el moment, per a decidir cap on anar.
A Praga vaig tenir senyals que em van alertar de la necessitat de canviar la meua vida, trencar-la, fer-la trossos, tornar-la a rearticular, a refer, a muntar com un joc de peces. El més peculiar dels praguesos, l’escriptor Bohumil Hrabal, escriu en el conte Senyor Kafka, un text surrealista on s’oculta un cant contra la tirania stalinista i la vida del sotmès, “és bo viure amb l’angoixa i la por d’escoltar unes dents, és bo conduir una vida a la seua perdició i començar de nou pel dematí. També és bo acomiadar-se per sempre i cantar les lloances com el saberut de Job”.
No sé si vaig trencar-me del tot ni refer tot el que havia de refer. M’enyore de Praga. Voldria tornar a Praga, no sé si ha quedat prou clar. Aquests dies busque vols i hotels, dates. Em faig ferm propòsit que no em vencerà la mandra.
Rellig Hrabal, una impressió fugaç sobre la seua ciutat: “Bombolles de silenci s’eleven cap a la lluna, que s’exercita en la barra lliure de la nit”. Silenci o senyals.
