Quan el PSC era el Partit dels socialistes catalans i no la sucursal del PSOE a Catalunya, militants com Marta Mata, des de l’oposició, deien a Convergència que el català era cosa de tots i que només cabia una línia d’ensenyament que calia que fora en català. «La mateixa escola per a tots», va dir l’esquerra a la dreta. En aquell moment, hi havia polítics com Xavier Rubert de Ventós que tenia molt clar que no estava sota el control de ningú i no depenia de carpetovetònics com Alfonso Guerra que li pogueren dir: «Tu, no». El PSC no estava poblat per enganyabovos com Salvador Illa, volantiners com Miquel Iceta o de persones com la presidenta del Congrés de l’Altiplà, Meritxell Batet, que, entre altres, té la funció de no deixar parlar en valencià a Gabriel Rufián, a Joan Baldoví o… Ja veus quina faena, la dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats!
Rubert de Ventós era d’una altra pasta i, per això, em ve de gust acomiadar-lo, desitjar-li que descanse en pau de tanta misèria i de tanta mediocritat política. He tingut la sort de llegir un parell de llibres seus que d’una manera o altra m’han acompanyat sempre. El primer va ser El arte ensimismado (1963), que el vaig viure com un debat civilitzat amb El descrèdit de la realitat (1955) de Joan Fuster. El de Rubert de Ventós va de l’autonomia de l’art modern. No tracta només la pintura, sinó que s’allarga a parlar de l’evolució de la música clàssica des de l’atonalisme, els registres del jazz o l’arquitectura. Però, el que sorprén més de tot del polític intel·lectual és la seua independència. Des de les files del PSC, va invertir els factors del catalanisme de sempre. Va canviar l’ordre de les coses: comencem a parlar d’independència, que segur que, després, es reconeixerà la identitat cultural. I, abans de totes les batalles, molt abans del procés, en l’altre llibre que he llegit, De la identitat a la independència, va trencar molts dels dogmes i proposà una altra manera d’entendre conceptes com la «identitat», «sobirania» o «independència» que donaren contingut a algunes propostes que començaven a sorgir a Catalunya. Tot això amb pròleg de Pasqual Maragall. Vos imagineu a l’escolanet Salvador Illa fent un pròleg a un llibre d’aquestes característiques? Un llibre que raonava, amb un rigor intel·lectual que fa servir arguments que respectaven, fins i tot, els seus adversaris que tenien dos ditets de coneixement. El llibre és un manifest a favor de la independència. Diu Rubert de Ventós a la seua introducció alguna cosa així com que es trobà un dia fent l’elogi d’una Hispanitat que ningú a Espanya volia ni gosava encarar. Supose que volia dir alguna cosa així com: «escolta, Espanya». Després, tocat i decebut, es va trobar fent un elogi d’una eventual independència de Catalunya i dels països políticament pobres –«PPP»– enfront d’uns Estats cada cop més nacionals, identitaris, nostàlgics i encarcarats. «Deixem-los, doncs, aquest nacionalisme a ells —als dels estats nacionals— i bastim, nosaltres, l’estructura d’un veritable Estat». I entonà l’Adeu, Espanya.
