Un dibuix que l’artista portuguès Vasco Gargalo va fer l’any 2020 i que aquests dies ha tornar a córrer veloç per les xarxes ho il·lustra molt bé. L’Estàtua de la Llibertat està a punt de llançar lluny el president Trump amb una fona que té per bossa una mascareta higiènica de les que tant vam usar quan la pandèmia del covid-19. Concebut quan a les eleccions nord-americanes de 2020 Trump va perdre la presidència del país, la mascareta del dibuix subratlla el negacionisme panxacontent (una de tantes bestieses com ha protagonitzat l’abominable personatge) amb què va posar en greu risc el seu poble i de retruc la humanitat sencera. El popular símbol de la llibertat que s’alça orgullós a Liberty Island i els braços que envien Trump a pastar fang han estat en realitat els votants que han donat una majoria aclaparadora als candidats demòcrates al Congrès i al Senat a les recents eleccions als EUA. L’eclipsi del fantotxe que ha marcat tota una era d’ignomínia ha començat i més prompte que tard caurà daltabaix per a alegria de la immensa majoria de persones i pobles contra els interessos dels quals ha governat el que fins ara ha estat l’home més poderós de la terra. Enmig d’un malson com el de Trump, que a fi de comptes no és més que la cara més visible de la trama feixista d’última generació que té en el control tecnològic la seua arma més mortífera, ens pensem que no despertarem mai, que el patiment serà llarg i dur. Però ve el dia que es confirma que no hi ha mal ni sàtrapa eterns, que tot en aquesta vida té un final.
Durant el seu regnat Trump ha encès totes les alarmes, la del col·lapse ecològic, la de les guerres monstruoses i els genocidis, la dels capricis paranoics, la del racisme més descarnat, la del masclisme més violent, la del menyspreu a la legalitat internacional, la de la burrera convertida en espectacle… Per tot això i perquè la màscara de vencedor sense rival ha anat caient davant els qui confiats en la seua vèrbola efectista però buida el van votar i creure i ara es troben més pobres i indefensos que no ho eren, Trump ja vola cap a les papereres més vergonyoses de la història. I ja és un fet que, amb la nova majoria demòcrata, per primera vegada aquell país tindrà un senador musulmà, un d’obertament homosexual, dues governadores afroamericanes, dues governadores hispanes i una de nativa americana. No és poca cosa, certament, quan s’ha viscut a un pam de l’abisme en drets, llibertats i democràcia. I els efectes d’aquest nou rumb s’han de poder veure i palpar prompte.
Els últims deu, prodigiosos dies han anat plens d’altres bones notícies des de la perspectiva dels correctius que la mobilització popular i les urnes han infligit al vertiginós ascens de les dretes més extremes, al Brasil amb la inesperada victòria de Lula, a Sèrbia amb el triof de la inèdita Llista Estudiantil i fins a Israel, on per una vegada el massiu vot palestí –minoria tradicionalment abstencionista– condicionarà la formació de govern i podrà deixar-ne fora Netanyahu. Un pas més i algun dia és possible que vegem Trump i el seu protegit primer ministre israelià, responsables directes del genocidi palestí, asseguts en el banc dels acusats davant el Tribunal Penal Internacional per donar compte dels molts crims que se’ls poden atribuir amb una simple aplicació reponsable de la legislació internacional.
La prudència ens priva encara de fer volar coloms, però no hi ha dubte que el món respira millor lliure per fi d’una càrrega que ja es feia insuportable. Cal aprofitar-ne les lliçons. La que ens ensenya abans que res que qualsevol tirà pot caure, per molt de poder que acumule, quan la gent fa un pas endavant al carrer i a les urnes; la que ens diu que la democràcia encara pot tenir un llarg recorregut a través de mecanismes decididament pacífics i civilitzats, lliçó imprescindible en temps d’incerts i ben causats i poc entesos encara aldarulls i destruccions; l’exemple que ens demostra que és possible i necessari canviar els mecanismes d’empoderament i defensa popular contra els abusos dels poderosos. Ara que tenim al davant dues fites importants, la de la vaga general de l’11 per un habitatge i una vida digna per a tothom i les eleccions espanyoles del 29 de novembre seria absurd no prendre’n nota. Serem capaços de capgirar l’anunciat (i un pronòstic és sovint un propòsit indissimulat) èxit de les dretes extremes? Podrem celebrar al País Valencià el canvi radical de rumb que el nostre país necessita urgentment? De moment, adeu, Mr Trump, i aneu-vos-en a fer la mà en bona hora!
