Em vaig assabentar de la mort de Josep Palàcios tornant d’un esmorzar literari, organitzat pels amics d’Onada, en un restaurant del terme municipal de Benicarló. El propòsit era una estada amb els autors de l’editorial que teníem novetats de cara a la festa de la diada de sant Jordi. Vaig passar un matí molt agradable amb companyia de Ramon París, Miquel Àngel Pradilla i els treballadors de la casa: Òscar, Sergi i Rosa, la curadora dels textos. No cregueu que m’oblide dels escriptors que no citaré perquè n’eren un fum i ompliria la columna de noms. Només en citaré tres per raons molt concretes: Enric Roncero, autor de La cucala, perquè el tenia enfront, en la taula i, sobretot, perquè, fa pocs dies, m’ensenyà alguns camins del Penyagolosa que no coneixia i em va fer passar un parell de dies encisadors; Vicent Sanz Arnau, que em dedicà la seua novetat, Una força cega, en què Ramon Borrull, un esperit salvatge i impostor que va fent créixer el compte de morts a càrrec seu, torna a l’acció amb un cas a les altes esferes d’un país contra les cordes; i Josep San Abdon, que, segurament, va ser el primer professor de valencià a l’Institut Joan Fuster de Sueca, en aquell pla experimental, en què l’assignatura era voluntària, alguns anys abans de la Llei d’Ús i Ensenyament. San Abdón ha escrit una excel·lent biografia de Manel Garcia Grau, el poeta de la dignitat, que presentarà a Sueca (dissabte tres de maig) al casino de l’Ateneu, després d’un altre bon esmorzar, en un acte que ha organitzat Remo, un exalumne seu que és un heroi per regentar una llibreria, a Sueca, Paper d’arròs.
Mentre menjàvem, Ramon París em preguntà per Josep Palàcios i em recordà que es va portar molt bé amb nosaltres, quan ens donà l’autorització per publicar la meua antologia de textos de Joan Fuster, Fuster per a Joves. Li vaig dir que en tenia poques notícies, només el que em contava el meu amic Toni Furió. Només sabia que portava un aparell amb oxigen, que era molt major i estava malalt i poca cosa més… Li vaig comentar que pensava que Furió el visitava molt sovint, molts caps de setmana, perquè treballaven en l’Obra Completa de Joan Fuster. I li vaig dir que, suposava que Palàcios, abans d’anar-se’n, ho deixaria tot lligat i arreglat en les mans de Furió que, a més, segurament, haurà de gestionar, a la llarga o a la curta, també l’obra de Palàcios. En definitiva, que els llegats dels dos escriptors estaven en bones mans.
Després de l’esmorzar, venint a casa en el cotxe, com que no conduïsc, anava mirant el mòbil i em vaig trobar amb la notícia. Si no recorde malament, abans de la premsa, vaig rebre un parell de missatges de WhatsApp dels meus amics Jeremies Barberà i Abel Guarinos. El de Jeremies, que sol ser el primer en assabentar-se d’aquestes males notícies, només deia que havia faltat l’escriptor. El d’Abel tenia una mica més de text:
“El que és la vida… A punt de publicar-se Alfabeto, la traducció al castellà del seu text més conegut (i escrit inicialment per tal d’acompanyar l’obra plàstica de Manuel Boix en la sèrie Alfabet, que es va fer per a la inauguració de la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, l’any 1987) i a punt també que la Institució d’Alfons el Magnànim li publique un volum homenatge a la seua vida, obra i miracles: Josep Palàcios. Home de lletres. No hem arribat a temps que ho veiés després.”
I tancava el missatge:
“Avui dissabte estarà al tanatori Astruells de Sueca, de 17.30 a 21.00. Demà tindrà un acte íntim i familiar al crematori”.
Molt poc després, me n’entrà un altre de Toni Furió que també em donava la notícia. Que descanse en pau!
