El fet que un govern tan moderadament socialdemòcrata, en realitat clarament socioliberal, com l’actual executiu de l’Estat espanyol, estiga patint l’assetjament de tot un entramat mediàtic i jurídic per tal d’enderrocar-lo i fer via lliure a la dreta i extrema dreta, respon, en el fons, a una lluita d’elits en l’àmbit mundial. Els governs i els polítics són simples peons, les ideologies relats que es fan servir cínicament, i el joc polític convencional, una farsa consentida i acceptada per tothom. El que realment compta es troba molt lluny de les escenificacions parlamentàries, perquè els poders fàctics sempre operen per darrere i sense publicitat ni fiscalització possible.
La contesa entre elits a escala global és crucial per entendre el que està succeint. Té lloc en un moment en què estem entrant en un horitzó de col·lapse ecosocial, caracteritzat per la progressiva escassesa de recursos materials i energètics, mentre avança la crisi climàtica en tots els fronts, s’incrementa la desigualtat, es dispara la quantitat de població mundial «sobrant» a ulls capitalistes, augmenten les probabilitats de noves pandèmies, proliferen els conflictes bèl·lics i l’estabilitat de l’economia mundial penja d’un fil que es pot trencar definitivament amb la propera crisi econòmica. Tots estos factors aboquen, quasi de manera inevitable, en un col·lapse climàtic i ecològic, a causa de la tendència a l’extralimitació del capitalisme respecte a la capacitat de càrrega del planeta. El sistema és literalment insostenible i les elits del capitalisme mundial són ben conscients. Eixe és el problema real.
El joc de les cadires
Com hem apuntat, per culpa de la desigualtat creixent es genera una bomba de pobresa difícil de desactivar, amb potencials tendències cap a la rebel·lió de totes les poblacions excloses. Paral·lelament, la superproducció d’elits, fruit dels estats de benestar i la prosperitat de les classes mitjanes en les darreres dècades, fa que es pose en marxa un pervers joc de les cadires, amb una lluita soterrada i cada vegada més explícita entre elits per captar poder i seguretat en un món creixentment inestable i volàtil. En este context d’ansietat estructural de què se salve qui puga, es desenvolupa una guerra civil global entre les elits de màxim nivell, que lluiten per apropiar-se dels principals recursos mundials, una guerra que té la seua traducció en escenaris regionals, nacionals i locals. Estes elits tenen clar que, en última instància, estan unides contra les seues respectives poblacions per evitar rebel·lions o sublevacions. Són perfectament conscients dels diversos col·lapses en els àmbits econòmic, ecològic, social i energètic, ja que tenen accés a estudis rigorosos, think tanks, experts i equips d’investigació de les millors universitats i centres d’estudi, que eixes mateixes elits financen. Saben que han de lluitar per les restes, pel que queda, en una fugida suïcida i ecocida cap endavant.
La guerra es produïx, bàsicament, entre dos tipus d’elits, totes elles connectades amb grans indústries productives, servicis per al consum de masses, mitjans de comunicació, o amb sectors molt rellevants com el farmacèutic, armamentístic, energètic, turístic, financer, transport, digital i tecnològic, entre d’altres. D’una banda, estan les elits neoliberals «democràtiques», que pretenen almenys mantenir certa ficció de respecte a certs drets socials, a una sèrie bàsica de mecanismes d’Estat de dret, drets civils, parlamentarisme i consultes electorals. Però en el fons són elits neoliberals que van a pel benefici i seguiran anant, si és precís, passant pel damunt de les poblacions, sobretot les més empobrides. Com a molt pretenen protegir les seues pròpies poblacions del Nord global, externalitzant les conseqüències negatives a la resta del món. I per altra banda hi ha unes elits neoliberals autoritàries, nacionalpopulistes i filofeixistes, que també apel·len a la protecció les seues pròpies poblacions enfront dels enemics externs o interns, als que s’acusa de voler acabar amb el mode de vida del spaísos del centre del sistema. Per a estes elits la democràcia formal sobra i sols importa «protegir» la comunitat nacional.
Totes dos elits prometen als seus respectius pobles seguretat perquè infonen por. En el cas de les elits neoliberals «moderades», la por al feixisme o la por a l’autoritarisme, però també a la immigració o als efectes de canvi climàtic. En el cas de les elits neoliberals autoritàries utilitzen l’odi als estrangers, el feminisme, l’ecologisme i qualsevol ideologia emancipadora en considerar que amenacen, segons el seu discurs, la preservació de les identitats de les poblacions considerades superiors a la resta. En qualsevol cas les dos elits saben perfectament cap a on va el món i el que volen és, substancialment, salvar-se com siga a costa de la resta del món, incloent-hi la totalitat de la biosfera.
Evidentment, cal considerar la complexitat resultant de les diverses variables que generen distincions dins les elits capitalistes. Així, podem parlar d’elits nacionals i globals, de vell encuny i nou encuny, algunes provenen del passat preindustrial o industrial, altres són filles del capitalisme global contemporani els últims temps. Unes estan vinculades al capital productiu, altres estan al capital especulatiu financer, unes apareixen més lligades al capitalisme clàssic, altres estan més connectades amb el nou capitalisme de plataforma. Després hi ha elits nacionals en pugna dins les societats multinacionals, o tensions entre oligarquies administratives, militars, tecnòcrates, financeres, rendistes, polítiques i intel·lectuals. D’igual manera, cal tenir en compte les línies divisòries que passen pel gènere, la raça, la cultura i la llengua. Però, al remat, les dos grans elits en lluita marquen el pas, capaç d’influir poderosament en les configuracions polítiques nacionals i locals.
La ciutadania no pinta res
Les dos elits tenen clar que l’actual sistema, en la seua deriva ecocida i suïcida, no dona per a tots. Ho tenen claríssim, però mentre han de mantindre la ficció de què lluiten pels seus pobles mentre puguen entre elles. Saben que certes elits hauran de cedir o fins i tot desaparéixer, però tenen clar que això forma part de les regles del joc d’un darwinisme salvatge. Un joc on han apostat per mantenir-se en el poder a tot preu, ja que es tracta d’una lluita a mort, per la mateixa conservació de les elits capitalistes, sense que importen gran cosa les condicions en que quede el 80% de la població mundial. Sols precisen salvar-se aquelles i una certa població productiva i consumidora, que els proporcione legitimitat. El sistema s’enfonsa, però les elits estan disposades a seguir agafant al timó de la nau que fa aigües i traure tot el profit possible mentre es puga. La resta, la gent, la biodiversitat, el futur, no importa. Nihilisme ecocida elevat a la màxima expressió. Però és la mentalitat dels que tenen la paella pel mànec.
Per això el que està passant en el cas espanyol, té molt a vore amb el que està passant també a altres llocs, com Estats Units, la Unió Europea, l’Índia, Xina, Llatinoamèrica o Àfrica. Aleshores, en el cas espanyol el que està succeint és que també es produïx una col·lisió entre les elits globals neoliberals més flexibles i aquelles més autoritàries. A això cal afegir la pugna entre les elits lligades al capitalisme de plataforma, capitalisme informacional financeritzat, noves tecnologies i grans fons d’inversió, enfront de les elits més vinculades al capitalisme clàssic o als aparells d’Estat en termes d’estrats o sectors d’alta administració, militars, tecnocràtics, tradicionalment corruptes. A més afegir el xoc d’interés dos entre les elits del centre i de la perifèria. Totes estes pugnes i tensions es concreten en qui ha de dirigir l’Estat, qui ha de dirigir el govern. Poden ser els representants de les elits neoliberals més tolerants, que intenten mantindre certes funcions socialdemòcrates, o poden ser representants de les elits més autoritàries, més filofeixistes. La ciutadania, a la que apel·len per a justificar-se, no pinta res, és sols una comparsa passatgera i destinada a ser sacrificada quan faça falta.
En termes globals es tracta de dos formes diferents de gestionar el col·lapse ecosocial en curs, que implica nombrosos dispositius per a llançar cortines de fum sobre la ciutadania, a fi d’entretindre-la amb temes i dramatitzacions polítiques que l’aparten del veritable problema de fons i impedisquen que es revolte. Hi ha una manera aparentment més suau, més misericordiosa, més compassiva, igualment interessada, igualment selectiva, que intenta anar assimilant el cop a poc a poc, i una altra que obertament és cada vegada més feixista i pretén l’exclusió més miserable, l’explotació més descarada i l’extermini si fa falta. Al remat, ambdues opcions tendixen a convergir cap al totalitarisme més o menys ecofeixista, però ara es tracta de guanyar temps per construir la fortalesa en què les elits capitalistes volen convertir una selecta part del món, que volen protegir per perpetuar el seu domini. La resta saben perfectament que està perdut i per això han decidit que ha de ser abandonat a la seua sort. Una pretensió, d’altra banda, absolutament il·lusòria, ja que el col·lapse ecosocial, si es desferma en la seua versió més catastròfica, no va a respectar ningú.
I enmig estan unes esquerres pal·liatives, que cada vegada tenen menys a dir, en la mesura que estan atrapades pels condicionants, constriccions i poders del sistema. Sols un decidit anticapitalisme decreixentista amb possibilitats de prendre decisions urgents i radicals podria mitigar els pitjors efectes del col·lapse. Però no és el cas, ja que l’esquerra majoritària sols funciona en el curt termini i encara està lligada mentalment a l’imaginari del creixement, desenvolupament i progrés modern. A més, sol estar perduda en un laberint de mil batalles culturals, desconnectades entre si, que li fan consumir gran part de la seua energia combativa o dividir-se en capelletes irreconciliables.
Encara més, l’esquerra convencional participa d’un cert negacionisme que consistix en no assumir que l’idealitzat Estat del Benestar ha estat històricament possible a costa de l’externalització dels elements més negatius del capitalisme (explotació laboral brutal, depredació de recursos, empobriment deliberat de les poblacions, destrucció de la biosfera, acumulació de residus tòxics, etc.) en el Sud global. La qual cosa implica reconéixer una certa complicitat de les classes treballadores occidentals i els seus sindicats hegemònics en el manteniment capitalista del benestar de les classes populars dels països rics. Una responsabilitat molt difícil d’acceptar. Mentre, poden resultar més atractives la crides de l’extrema dreta a l’afirmació d’un «nosaltres primer». Per si faltara poc, com assenyala Jorge Riechmann, per baix de tot hi ha dos veritats inacceptables des de la visió del món que preval. La primera és que el calfament global (més aviat cal parlar de caos climàtic o tragèdia climàtica) implica que el que està en joc són societats inviables en una Terra inhabitable. La segona és que la crisi energètica no té cap solució que no implique viure usant molta menys energia, el que exigix autolimitació i frugalitat. Però sembla que ni les cleses dirigents, ni els polítics, ni el conjunt de les poblacions del Nord global mostren la seua disposició a fer possibles canvis correctors que revestisquen o frenen la deriva autodestructiva del sistema.
En el cas d’Espanya, es tracta territori altament estratègic per la seua posició geogràfica, un territori capital en el xoc de plaques tectòniques geopolítiques que s’està produint, en la mesura que el col·lapse ecosocial obliga necessàriament al capitalisme crepuscular a reorganitzar-se, i no precisament pensant en els drets de les classes populars. El que passa és que, com hem vist, hi ha estratègies diferents de fer-ho i les elits del sistema ja estan lluitant entre elles per reposicionar-se, per ubicar-se, per revitalitzar-se, per reconfigurar-se, utilitzant interessadament el seus maltractats pobles. Però sabent que al final és una qüestió de la seua supervivència, de la supervivència del seu poder.
