Dia insòlitament assolellat i càlid al sud de Bretanya. El sol es dessagna a boquera dins de l’estació de trens de Nantes on des de fa una estona espere un tren dels que es dirigeixen a Kemper. Des d’on estic puc veure, a través dels vidres de l’estació, les torres gòtiques de la catedral de Sant Pere i Sant Pau, l’elegant silueta del castell dels ducs de Bretanya, La Tour Lu en forma d’ou de l’antiga fàbrica de galetes, La Tour Bretagne de l’arquitecte Devorsine, un gratacels obscur amb una polèmica història al darrere. Ho tinc tot a tocar.
Mai abans no havia estat en aquesta ciutat. He arribat a bord d’un bus directament des de l’aeroport a l’estació després d’un recorregut sense cap interès, viatjant entre fàbriques i magatzems dispersos a banda i banda de l’autovia que fereixen un paisatge d’arbredes espesses i prats verdíssims. Des d’ací estant em sembla que ha de ser una ciutat molt bonica. Bé, sé que ho és perquè l’he espiada llargament en Internet. Ara mateix, podria buscar una consigna i deixar la meua maleta barata, endinsar-me en Nantes, en la del somiatruites de Jules Verne, la de Jacques Vaché, pare del surrealisme. Vaché, per cert, un inadaptat, va ser aniquilat per l’opi un dia de Reis de 1916 en l’habitació 34 de l’Hotel France de la capital bretona. El va matar el mateix opi que l’havia ensenyat a esquivar la realitat. Cadascú té el seu opi. Redemptor i assassí a l’hora. També, jo.
Podria, podria… Però soc incapaç d’eixir de l’estació. M’he apalancat en aquesta taula d’un impersonal cafè atès per un jove amb les maneres d’un autòmat un punt efeminat, a ulls veients fastiguejat de la seua monòtona ocupació. No puc moure’m d’aquesta taula. M’és del tot impossible. En realitat, és com ni no m’haguera mogut de la meua habitació. Com si no m’haguera mogut mai d’enlloc, vull dir, del meu món d’infant, d’aquella pàtria entre quatre carrers on vaig somiar que em faria un home. Ara, tan lluny de tot, ara que cada vegada estic més a prop de mi mateix, voldria no haver-me fet mai gran, no haver eixit mai del meu poble.
Em limite, doncs, a mirar furtivament la ciutat. De tant en tant, m’endinse en la lectura de La promesa dels divendres, de Rafa Lahuerta. M’agraden les seues referències a la ciutat. La manera en què conta la ciutat. El text té força. El seu relat no sembla, com tantíssims d’altres, un sofisticat exercici d’artesania gramatical. Lahuerta és més artesà del fang que orfebre. I ho ha de ser, segurament, per vocació, per raça, per classe social. Un altre fill de forner, un altre forner que triomfa. I el més irònic de tot és que, pel contrari que la immensa majoria dels lletraferits indígenes d’ací i d’all, ell no ho buscava.
Potser és que necessitem més artesans i menys orfebres. Més històries que ens emocionen més que no ens emmirallen. La literatura de mata morta hauria d’estar prohibida.
Arribe al final del capítol 17. Escriu Lahuerta: “Ací continue: en el laberint de l’evocació que no du enlloc, entre Hamburg i Buenos Aires, sense eixir mai de València”.
És més o menys com em sent ara mateix i això que encara no ha arribat la nit. Aquesta i les dues properes, dormiré en un hotel a prop de l’estació d’An Orient. No m’agrada passar les nits sol a les habitacions dels hotels. No sé mai què fer, quin és el moment exacte en què haig de posar fi al meu desfici. Tanque la televisió per pur avorriment després de passar d’un canal a un altre, sense trellat. La torne a engegar. Em remoc en el llit. Assage mil posicions. Faig munts amb els coixins. Em tape. Em destape. Em despulle. Em quede quiet enmig de la foscor com un caçador enmig del bosc i mire de capturar tots els sons que m’arriben a través de les parets: el rugir dels budells de l’edifici; els gemecs de la parella que folla en l’habitació del costat; l’obrir i tancar de les portes de l’ascensor… Abans de caure rendit pense en tot allò que he deixat endarrere, vull dir, en tots els bocins de vida que el temps m’ha arrencat a mossegades. Pense, sobretot, en les absències. Absències de carn i ossos. Absències que olen a pell, a sexe, a vida.
No, no entraré a la ciutat. Em trobaria el mateix que a tot arreu. Els mateixos rostres. Els mateixos nàufrags. Un altre dia. Hi tornaré, això segur però no serà sol. Continue amb Lahuerta: “Tenia molt clar el diagnòstic: calia viure contra la melancolia, calia fugir del seu influx, calia disparar al pianista que ens convida a pegar voltes en la muntanya russa de les emocions induïdes per l’esperit de la música lleugera i el seu arsenal de carícies”.
Es fa tard. Tard per tot. Aquesta nit la passaré sol i la de demà i totes les altres. A les pantalles lluminoses de l’estació un missatge ens adverteix als viatgers a desgrat i als que s’han perdut: Afanyeu-vos, el món s’acaba.
