Un any més, homes de tota la geografia espanyola i també de l’estranger (Karachi, el Pakistan) ens hem reunit en una nova edició de les Biovacances Homes que des de fa anys tenen lloc al centre Calima de Gilet (el Camp de Morverdre). Enguany, aquesta trobada tenia més sentit que mai després de la sobtada i inesperada mort de la directora d’aquest espai de ioga i meditació el passat 31 de maig després d’una breu malaltia de difícil etiologia. Els organitzadors, Ramón Aymerich i Manu Bermejo, tingueren clar des d’un primer moment que calia retre un emotiu homenatge a l’artista originària d’Estrasburg però afincada a València des de feia tres dècades. Personalment, només la vaig poder conéixer l’any passat, però va ser temps suficient per a saber que Deva Sand era una persona que irradiava energia positiva, creativa, vibrant, i també que il·luminava qui estava al seu costat. Un ésser de llum que ens ha deixat massa prompte. In memoriam, que la terra li siga lleu.
El títol d’aquesta edició era el que encapçala aquest escrit: Abraça el teu poder interior. Per a desplegar els potencials que tots tenim, primer cal reconéixer eixe poder, vore’l, adonar-nos-en. A continuació, s’ha d’acceptar allò que ens empodera, i això comporta tot un procés d’introspecció i d’avaluació. Finalment, hem d’abraçar eixe poder interior nostre, siga quin siga, per tal de fer-lo propi, integrar-lo i que fluïsca, i tot això amb cura, sense jutjar-nos ni fustigar-nos. Descobrir-lo ens posiciona en la vida, ens aporta equilibri i ens permet prendre decisions amb determinació i clarividència. Quan entrem en aquesta dinàmica de reconéixer, acceptar i abraçar el nostre poder interior, tenim un semblant que arriba als altres (diuen que la cara és l’espill de l’ànima) perquè sabem prendre part, amb alegria i pau interior, davant la vida.
El tòtem de poder és una referència transcendent que tenim (per a alguns, en forma de deïtat) que genera una força i una energia amb la qual ens retroalimentem. Durant aquests dies el vam treballar mitjançant diferents dinàmiques que generen una gran harmonia, com la de caminar amb confiança amb els ulls tancats guiats per un company, o la de les mirades i les abraçades. Però m’agradaria destacar una pràctica que en especial em va impressionar molt positivament, la de dibuixar en un full un arbre i en cada branca escriure qualitats, actituds o capacitats que sentim que ens donen poder. És una manera de recordar per escrit tots els nostres potencials per a reforçar el nostre equilibri interior en moments de dificultat, que sempre n’hi ha. I, a continuació, els uns als altres ens vam gravar eixes potencialitats a la pell per tal de refermar-les, acceptar-les i valorar-les encara més una vegada encarnades al cos i incrustades dins nostre.
Altra de les activitats que també més m’ha commogut han sigut els espais de relat de vivències. Relatar és compartir amb els altres. Una vivència, en biodansa, és un moment emocionat. Pot ser el ioga del matí, el desdejuni posterior, però també una mirada, una conversa, un instant d’obertura i confiança, una emoció, i en aquest últim cas hi ha més intensitat, més profunditat, més transcendència. A Calima vam arribar díhuit persones totalment diferents, cadascú de son pare i de sa mare, i a més a més cadascú amb la seua motxilla, però a mesura que avançava la trobada hi havia més connexió entre nosaltres i una energia molt positiva, allí vam transitar per una sèrie d’emocions i ens en vam anar ben reconfortats, més forts.
Compartir amb els companys un moment emocionat amb el qual hem gaudit, per molt fugaç que siga, és molt enriquidor, ajuda, desbloqueja prejudicis perquè són paraules autèntiques, plenes d’amor, que omplin. Les biovacances d’homes són un espai per a obrir-se, i fer-ho ressona anímicament en tots. Poder expressar tot allò que vivim i sentim allí i poder escoltar tot el que diuen els companys és meravellós. Parlar en grup és bonic, es generen moments únics i reals, i és molt necessari verbalitzar com ens sentim i, sobretot, fer-ho des del cor envoltats de persones que sabem que ens entenen. Per això mateix és una esperança grandíssima per a molta gent que hi haja espais com aquest. Si fórem capaços de despullar-nos emocionalment de la mateixa manera que ho fem quan anem a una platja naturista, la vida seria molt més fàcil.
La música és un element que connecta amb el cos i les emocions. En aquest sentit, he de dir que tots els temes seleccionats pels facilitadors estan molt ben triats i fan que allò que treballem mentre sonen tinga més sentit i ho visquem amb més intensitat. Va passar en la dinàmica en cercle a l’estil de les tribus del Brasil, agafats de la mà i en posició d’arrelament (els peus, forts, tocant terra) amb la cançó de fons. O també en un exercici molt potent quant a força i emoció en què, en escoltar la música, es va generar un moviment de connexió amb el poder en el qual vam acabar abraçats a un company per tal de sostindre l’emoció, baixar les pulsacions i tornar a un estat de repòs.
Quant a la part tàntrica, primer Manu Bermejo ens va fer una introducció teòrica breu sobre els 7 txakres: nom, on se situen, quin color els representa i amb quines emocions connecta cadascun. I després vam practicar el massatge tàntric, espauet, sensual que no sexual, nuets. Ja sabeu que, per a mi, la nuesa és una cosa biològica i natural a la qual no cal tindre por. Aquesta pràctica treballa la part física, emocional i espiritual. Augmenta el plaer i la sensibilitat, l’èxtasi s’aconsegueix mitjançant les carícies, la mirada, és molt important que hi haja connexió entre les dues persones. Connectar per a sentir perquè el cos vibre, es reduïsca l’estrés i l’ansietat (l’hormona cortisol) i augmente el plaer, la felicitat, la tranquil·litat i la relaxació (l’hormona oxitocina).
Són moltíssimes més les experiències que vam viure en les intenses setanta-dues hores que vam compartir junts. Un dels meus lemes vitals és precisament aquest: compartir és amar. Com deia una de les lectures que vam fer un matí, hem de buscar les coses de la vida que desperten la nostra gratitud, encara que al principi ens semblen insignificants. Pot ser, per exemple, una abraçada, que dona poder, o una mirada amb què veiem al nostre davant un ésser humà transcendent que és important. En aquesta experiència que tant ens ha aportat, ens hem obert a desconeguts, hem mostrat la nostra vulnerabilitat davant els altres. Però no és debilitat, sinó fortalesa per mostrar-la. Les biovacances d’homes és un laboratori per a expressar emocions i recordar-nos allò que en essència som i que sovint, en el dia a dia, se’ns oblida. Hi anem a omplir-nos d’energia i ens n’anem ben carregats. Són una llar, un refugi, un espai d’afecte, estima i comprensió.
A Calima hem rebut un regal increïble i impagable per part de Ramón Aymerich i Manu Bermejo. Ells ens van donar unes pautes i unes ferramentes que ens ajudaran a estar bé, a tindre ganes de continuar recorrent el nostre trajecte. Segons Pablo d’Ors, allò important és el camí, no la meta. Són dues persones que no van de mestres, de setciències, viuen amb humilitat i van oferir al grup les moltes o les poques coses que sabien. Estan al mateix nivell que la resta, són uns més, i és així com vertaderament arriben a la gent. Ells ens van acompanyar en el nostre periple vital durant tres dies, ens van ajudar a transitar-lo. Ara som nosaltres els que hem de digerir, en les pròximes setmanes, allò viscut allí. És la ressaca emocional, però quan passe, sempre quedarà l’essència. Les llàgrimes de l’últim dia de molts de nosaltres eren de felicitat i vitalitat, d’haver sigut capaços d’haver tret fora el nostre poder interior. I això és preciós.
Ajlaan, Alberto, Alfonso, Antonio, Baldo, Bartolo, Edgardo, Fran, Iñaki, José, Juanjo, Manu, Miguel, Maikel, Óscar, Rafa, Toni i un servidor. Díhuit ànimes en una muntanya russa d’emocions que buscàvem el nostre poder interior per a ser, simplement, nosaltres, uns éssers autèntics. Deia Rolando Toro Araneda, gran mestre de la biodansa, que les coses improbables poden succeir, però hem de voler que passen. Nosaltres volíem deturar la ment uns dies i observar què passava, i en fer-ho vam descobrir que tenim força, valor i poder. Per això, hem d’estar agraïts per haver viscut aquesta magnífica experiència, però també, i sobretot, per tot allò que ens queda per viure encara. Nàmaste!
