Aquesta és la segona vegada que passe una desgràcia com aquesta. La primera vegada va ser durant la pantanada de 1982, que va deixar la casa de la meua sogra feta una ruïna, com ara, que també l’ha deixada igual, amb l’única diferència que, actualment, viu —vivia, perquè ja no hi pot viure— la meua filla. Aquella pantanada va ser molt grossa i trencà la rutina d’unes riuades que a penes no es notaven, perquè les cases tenien el terra de fang i estaven preparades, acostumades, a rebre les aigües. I, nosaltres, quan érem infants, vivíem les riuades amb alegria. No anàvem a escola. Ens quedàvem pels carrers plens de fang per jugar a creuar la gran bassa, que havíem convertit en el llac Titicaca, amb les botes d’aigua. A banda de l’Albufera, era l’únic llac que recordàvem pel nom i perquè el mestre ens havia dit que era el més alt del món. La riuada era una festa que trencava la rutina de cada dia.
De més gran, vaig saber que, malgrat que el riu ha construït la Ribera al llarg de milers d’anys, quan li passava pels collons, o pels ovaris —que no sé el que té—, se n’eixia de mare i ens gastava unes bones cabronades. Part de culpa, no tota, la teníem els pobres mortals amb la nostra ambició de terres i amb les construccions mal fetes, que llevaven escorrenties, tapaven barrancs, desviaven corrents… Només cal visitar Alzira per veure com s’ha construït l’avinguda dels Sants Patrons, que avui vertebra la ciutat, en el mateix llit del riu. Un riu, que ha contribuït des de sempre a la riquesa i el benestar de la comarca, gràcies a la fertilitat de les terres que banya i rega a través d’una important xarxa d’assuts i séquies, però que ja va ser anomenat «el devastador» pels habitants d’aquestes terres a causa de les nombroses riuades que ha originat al llarg de la història. Quan s’enrabiava, ho destrossava tot. Mireu com ho contava Ibn Khafaja, un gran poeta d’Alzira, al segle XI:
«Onades de fang, el mar de la riuada
el cel no pot parar de plorar llàgrimes…»
Encara recorde la pantanada del 82, que ho va deixar tot fet una merda. Per culpa de la mà de l’home, és clar i també, perquè el cel, de tant en tant, no pot parar de plorar…
No sé qui va dir que als polítics els coneixes de veritat en aquestes situacions més difícils, en aquestes catàstrofes, quan veus que ajuden en el que poden i no posen entrebancs i, sobretot, quan són capaços de liderar i prendre decisions que pensen en el seu país que sempre ha d’estar per damunt dels interessos immediats del seu partit. Recorde que en la riuada del 82, moltes hores abans que les aigües del Xúquer entraren en casa de la meua sogra, la guàrdia civil va desallotjar el poble. Va advertir del que venia i el personal va tindre temps de pujar les coses que pogué al primer pis i pegar a fugir a les zones més elevades de la comarca. Enguany, voldria entendre per què el govern no va fer cas als meteoròlegs que sí que van avisar a temps. No vull pensar que el fet que s’apropara un cap de setmana de tres dies, un bon pont, influïra en la decisió del nostre president. El que sí que sé és que la meua filla, que estava de guàrdia en l’hospital de la Ribera, em demanà que anara a casa seua a pujar totes les coses al primer pis mentre el Molt Honorable Mazón em deia a través de la xarxa que el risc remetria cap a les sis de la vesprada, que el temporal es desplaçava cap a la Serrania de Cuenca. A qui fer cas? Al president o a la meua filla? Vaig voler fer cas al president i la meua filla va perdre tot el que tenia en la planta baixa de sa casa. Com podia tindre més informació una persona que està treballant en un hospital que el president de la Generalitat. Necessitem respostes a moltes preguntes: en quina previsió es basà el president? Tenia por que fera malbé un cap de setmana molt bo per a la indústria turística? Tenia por que la gota freda dissuadira el personal que ja tenia planificat el cap de setmana? El meu gendre també va eixir per cames d’un polígon industrial de l’Horta Sud. Si arriba a eixir un poc més tard del lloc de treball, no ho conta. Calia enviar a tots els treballadors a casa, quan tocava i no quan ja va ser massa tard. I una darrera pregunta: per què el president esborrà de les xarxes el famós vídeo en què explicava que la tempesta es desplaçava?
I ara ve la batalla política. Ho explica molt bé Enric Juliana que sap molt d’això: «En realitat s’estan jugant tres partides d’escacs simultànies: Sánchez-Feijóo, Sánchez-Mazón i Mazón-Feijóo. Díaz Ayuso i el seu guionista “en cap” observen». El que no diu Juliana és a què juga Compromís. Jo no acabe d’entendre el joc de la coalició nacionalista. Compromís troba incompressible que el govern central no li lleve la gestió a Mazón. La mala gestió del president és evident, com a mínim en el retard de l’alarma —supose que li demanaran responsabilitats i grosses—, però segur que llevar-li competències, capacitat de gestió, a l’autonomia és la solució? No es pot demanar autonomia en funció de qui governa. L’autonomia, o fins i tot la independència d’un país, no garanteix que el personal vote com ens agradaria a tots que votara. Que eixa és l’altra: després de tantes malifetes i males gestions, com el personal pot seguir votant el PP? Un partit que el personal torna a votar, després de tindre, en mans dels jutjats, presidents de la Generalitat, consellers, presidents de les Diputacions (crec que de les tres), diputats, alcaldes, regidors… I, quan tornen a manar, posen un vicepresident i conseller de cultura torero, un d’educació que té una batalla contra la llengua pròpia del país i… Mirem-ho bé tot això i a veure com ho podem arreglar. Si us plau.
