S’acaba de celebrar l’Aplec de la Safor i, a l’agost, es farà l’Aplec dels Ports; arribats a octubre, sortirem al camí per aplegar-nos al Puig. Tenim l’Aplec del Penyagolosa i el recentment recuperat Aplec de Betxí. Al sud tenim l’Aplec del Vinalopó i un aplec especial a Elx per commemorar la figura de Joan Fuster el 26 de juny.
Acabem de sortir d’un mes de vaga indefinida de professors i professores per unes condicions de treball justes i en defensa de l’educació pública, de qualitat i en valencià. A l’octubre, també, portarem a terme 24 manifestacions per denunciar els fets gravíssims del 29-O. Portem desenes de trobades d’Escola Valenciana. Ens hem manifestat contra el genocidi dels palestins i contra la guerra a Ucraïna. Hem sortit al carrer contra les dessaladores, els parcs fotovoltaics o la MAT. I segur que hem fet moltíssimes més accions col·lectives com a valencians.
Aquestes, i d’altres accions, les hem fetes perquè hem volgut, que diria l’estimat Ovidi, però també i sobretot perquè tenim una forma de veure el món distinta, una complexitat diferent dels veïns espanyols, una problemàtica distinta. Assistint a tots aquests actes, t’adones d’alguns fets, si més no, curiosos. El primer és que tothom, o gairebé tothom, parla valencià, en una societat on les forces que la dominen ens volen imposar el castellà a colps de lleis, insults, vexacions, discriminació i menysteniment. Però saben que la nostra llengua no la podran fer servir davant del metge, el policia, el jutge o qualsevol bidell d’hotel de segona.
En el costat negatiu, crida l’atenció l’absència de símbols comuns que identifiquen el grup de gent que es manifesta, balla o reivindica. I és curiós, perquè totes les concentracions, siguen de caràcter festiu o reivindicatiu, d’un poble colonitzat com el nostre o no, i més en temps on la imatge ho és tot, sempre van acompanyades de l’exposició dels símbols que identifiquen el col·lectiu.
En tercer lloc, quan parles amb els qui tens al costat, ràpidament arribes a una mena de consens bàsic: el País Valencià està explotat i tenim un problema de finançament; la llengua està molt malament, no tenim mitjans de comunicació, no tenim representants polítics. Les lamentacions són sempre les mateixes; les conclusions són sempre les mateixes. L’origen és sempre el mateix: ens han obligat a no tenir símbols propis, cosa que fa que no ens reconeguem com a poble, i les moltes lluites queden com fites aïllades que tant podrien estar passant a Badajoz com a Vinaròs. Ens han esquarterat el país, ens han fet abandonar el nom de la llengua. Però en tots els actes als quals vaig, la gent no té gens de vergonya a l’hora d’anomenar la llengua pel seu nom, ni d’enarborar la senyera, ni de combatre les províncies, i estaria molt disposada a donar suport a una alternativa pròpia.
Potser ha arribat el temps de reivindicar allò que mai hem deixat de ser: amb la llengua, els símbols i la certesa que actuarem sempre en clau valenciana, també en política.
