Volia escriure una columna sobre la derrota de l’esquerra, el diumenge passat, a Itàlia. Sobre com ha arrasat l’extrema dreta de Giorgia Meloni. No n’he tingut ganes. He preferit escriure sobre una novel·la que acabe de llegir i que va sobre els emigrants que, segurament, seran les persones que més perdran a Itàlia en aquestes eleccions. És tracta de Fusta de carrasca de Manel Alonso, que parla d’aquella gent que, per sobreviure, vingué a casa nostra i que, després, no ha volgut tornar al seu país, perquè volen ser d’allà on els fills s’han construït el futur. La veu de la novel·la és la de la seua protagonista que té un desig irrefrenable de memòria i evoca, narra, el seu passat. Des del present, va mirant el passat, a la manera de Proust. No fa servir l’olor o el sabor d’una magdalena sucada en té, com el protagonista delicat i de bona família de Du côté de chez Swann, que és el primer volum de la sèrie A la recherche du temps perdú. La nostra narradora és com la fusta de carrasca, molt més humil, fiable, dura, imputrescible. I, per posar en marxa la memòria, no té prou amb una altiva i arrogant magdalena, sinó que necessita una bona peça redona de pa amb molla ferma, de la qual talla un parell de llesques ni massa primes, ni massa grosses. I, després d’untar-les amb crema d’avellanes i cacau, llépola, pega un mos i sent en les papil·les gustatives, amb una precisió colpidora, el tast dolç de la infància. No només, però, el sent amb les papil·les gustatives, ha aprés que l’ofacte és també un molt bon aliat de la memòria: «La flaire de les llavors del comí és d’aquelles que ens retornen al passat quan tots encara eren vius i érem junts i el futur, incert, era una arbre amb els fruits a punt per a la collita».
Els records de la narradora se’n van a les dues generacions anteriors, als seus avis i a qualsevol moment de la pròpia vida. Es tracta d’una història molt senzilla de circumstàncies econòmiques, socials i geogràfiques d’uns emigrants que han hagut d’abandonar la seua terra per necessitat. Hi trobem el paisatge sec i pobre d’Osa de Montiel, d’on és originària la família. És un poble menut en un encreuament de camins a vuitanta-cinc quilòmetres al nord-est d’Albacete que sempre serà per a ella «el pueblo», la terra enyorada dels seus pares on tornen de tant en tant amb l’excusa d’una boda o d’un soterrar. I el paisatge més ric d’un poble valencià, Pouet, i el del barri dels Hostals, on s’han instal·lat i on volen sobreviure. Un barri, aleshores ple d’horts i solars buits, «de carrers de terra roja com els cudols dels turons pròxims de la costera i el mont Picaio. Un barri de fills de l’emigració manxega, andalusa i extremenya.
Uns paisatges que li plantegen problemes d’identitat. «Qui dimonis érem els fills dels emigrants? Si a la Manxa ens consideraven els valencianos i a València ens deien els castellans…» I el pa redó que li porta records com un petit tresor que li apaivaga l’enyorança «per un paisatge que no sé si en alguna ocasió he considerat meu, encara que sí que fou dels meus ancestres.» «Aquest pa té la fabulosa capacitat de nodrir i excitar la meua memòria, ara que la vida se m’ha omplit d’absències». Unes absències que són ferides que mai no acaben de cicatritzar. I parteix amb mans tremoloses el pa de dolor. «La frustració, la ràbia, el desencant, el desconcert, em donen la força suficient per a fer-lo bocins.» Bocins que deposita en el plat on és el brou gelat i amarg de la pena. I en un quadern blau col·lecciona els records de la família. Li costa escriure i ho fa amb un gran esforç i amb l’objectiu de ser la veu d’una gent que només aspirava a sobreviure. Una gent que d’una manera o altra sempre perd quan guanya la dreta.
