Per què ens hem adherit a La Flama lobby

El passat 24 de juny es va produir un esdeveniment de primera magnitud: la presentació del projecte de La Flama lobby. La iniciativa, per la seua ambició i altura de mires, hauria merescut una atenció més gran de la societat valenciana. En canvi, la notícia va passar desapercebuda. No per a alguns de nosaltres, que en vam veure la importància i ens hi hem adherit de seguida. Voldríem explicar per què.

La Flama es presenta com a «lobby cívic, cultural i digital del País Valencià per la dignitat lingüística». Sí, un lobby, ni més ni menys, que no és poca cosa. En aquest sentit, aspira a constituir-se com a «grup de pressió que pretén persuadir i influir els poders públics perquè es legisle i s’inicien accions favorables a la normalitat lingüística del valencià.» És a dir, el seu objectiu és impulsar l'ús normal del català en la societat valenciana. No en té d'altre. Ja n'hi ha entitats amb aquest objectiu únic, com la Plataforma per la Llengua, d'abast nacional. La novetat de La Flama és que vol «sumar les associacions, col·lectius, entitats, persones i empreses que es veuen interpel·lades per la necessitat d’un canvi en el marc jurídic valencià per a la dignitat lingüística.»

De tots és sabut que la vitalitat del valencianisme —del catalanisme en general— té un dels fonaments en una xarxa estesa per tot el país, conformada per un gran nombre d'entitats molt diverses. Cadascuna té els seus propòsits específics i, la majoria, un àmbit d'actuació local, comarcal o sectorial. La seua capacitat d'influència, per aquesta raó, és necessàriament limitada. El denominador comú d'aquesta xarxa és precisament la voluntat de fer del català llengua normal d'ús en tots els nivells. Per això, La Flama lobby vol ser «la intersecció de la diversitat d’entitats i col·lectius del País Valencià que (...) aposten per exercir el poder d’influència de forma col·lectiva».

Al costat d'aquesta xarxa d'activisme dispers, encara que extens, hi ha també un teixit empresarial i professional, igualment dispers i extens, que no té, òbviament, la mateixa motivació desinteressada, però que veuria amb simpatia —i, potser, amb interès— la normalitat de l'ús del català en la seua activitat quotidiana. La confluència dels interessos d'uns i altres en un grup de pressió és una novetat que ens ha decidit a adherir-nos-hi immediatament.

Parle com a gerent d'una d'aquestes empreses, Vistiplau Control SL, una entitat de control urbanístic i de qualitat en l'edificació, dedicada a la col·laboració amb l'Administració en la concessió de llicències d'obres. A pesar que la nostra activitat es fa íntegrament en català, la visibilitat de la nostra política lingüística és nul·la. Aïllades i desvinculades de la que hauria de ser la seua base social natural, quin estímul poden rebre moltes empreses com la nostra per a fer del català el seu idioma habitual? Com a mínim, el seu idioma «per defecte»? Quins avantatges compensarien aquest esforç en entitats absorbides per les dificultats del dia a dia? Aquesta no és una qüestió secundària. El que fan les empreses i els consumidors és l'autèntic índex de la normalitat —o anormalitat— de l’ús social de la llengua. Ens atreviríem a dir: més que l’escola, més que els mitjans de comunicació, més que les mateixes institucions. Per posar un exemple: encara que és evident que del sistema judicial espanyol no podem esperar res, el fet és que molts dels documents que arriben en aquella casa estan redactats per empreses i professionals, és a dir, per nosaltres. Si el client vol usar el català, l’usarà; si el pèrit vol dictaminar en català, també. I el «sistema» no té més remei que acceptar-ho. Algunes vegades, això provocarà algun conflicte, és cert. Però la major part d’ocasions, no. Perquè cal no oblidar que l’hostilitat activa cap a la llengua és socialment tan minoritària com l’activisme a favor. En definitiva, aquesta és la qüestió central, de la qual pengen totes les altres: o la llengua s'usa en una circumstància social concreta o no s'usa. Circumstàncies que gairebé sempre van associades a una activitat econòmica o altra. De cada cent ocasions on la llengua intervé, l’índex de normalitat vindrà quantificat pel nombre d’ocasions en què s’usa el català —en cent, en seixanta, en quaranta, o en cap. O s'usa o no s’usa. Aquesta evidència hauria de deixar en un lloc secundari —no tenim més remei, vistes les circumstàncies— qualsevol excusa, qualsevol estratègia, qualsevol programa polític. O sí o no.

Però les empreses, la raó de ser de les quals és l'obtenció de beneficis, no remaran contra corrent, si no hi troben algun avantatge. Tendim a pensar que són imprescindibles les ajudes públiques significatives per a la normalització lingüística de l’activitat econòmica d’empreses i professionals. Sens dubte, però potser tampoc no és la solució. I si fos la solució, no arribarà. I si arribés, els poders de l’estat la tombarien. El que necessiten les empreses i els professionals són clients. Un lobby d’empreses i professionals, en convergència amb l’associacionisme, podria oferir una posició de força —no rigueu, per favor, que parle seriosament— a la qual destinar recursos i dedicació. La Flama lobby pot ser aquesta plataforma.

El nostre punt de partida és la constatació que la societat d’avui no sembla capaç de sumar-se a un procés de normalització lingüística impulsada únicament per la convicció o la persuasió. És una societat acomodada en un nivell de benestar important i no té intenció d’arriscar res, ni temps ni diners. Els únics agents amb capacitat d’influència són els partits polítics. Ara bé, els que mostren una sensibilitat valencianista tampoc no arriscaran res, en part perquè també es troben instal·lats en aquesta situació acomodada, però sobretot perquè, encara que els impulsés la més decidida voluntat, són estructures integrades en un sistema polític espanyol que no deixa marge de maniobra en qüestions essencials, i la qüestió de la llengua n’és un. Qualsevol iniciativa eficaç serà impugnada sempre, incansablement. I sempre serem derrotats en aquest terreny, que no és el nostre. La història recent ho demostra. Per això, el propòsit de La Flama en el sentit de «persuadir i influir els poders públics», en la nostra opinió, s'ha d'articular com a part d’una estratègia general, en definitiva més «realista». Sense renunciar a cap altra iniciativa, La Flama lobby ha de promoure estratègies que haurien de complir una doble condició: ser avantatjoses des del punt de vista de l’interès de les persones i les empreses, i estar alliberades del sistema institucional, jurídic i fiscal espanyol. Nosaltres apostem per aquesta via. Per això ens hem adherit a La Flama i us animem a fer el mateix. En un altre article explicarem una proposta concreta que fem a La Flama lobby.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.