Montaigne, Ian Fleming i Fuster

De tant en tant, deixe les coses que llig o escric i m’endinse en el Diari 1965-1977 (Alfons el Magnànim) de Josep Iborra. És una lectura que no convé fer a estones llargues, sinó que cal assaborir-la a glopets curts i sense cap pressa, com el whisky de malta. Si intente córrer, no puc traure l’entrellat de les reflexions que fa. Mon pare tenia tota la raó del món quan deia: «Qui té pressa, no es diverteix». Així, glopet a glopet, pots compartir els comentaris d’Iborra, com ara, sobre l’obsessió de Tolstoi —dels seus personatges— per trobar un sentit a la vida; sobre la qüestió de la cultura i la natura que li portà la lectura de Juliette de Sade... O, simplement, sobre els exercicis de ioga quan diu que la consciència s’identifica en el cos, s’hi plega, el penetra a «condició de no pensar res». «És el pol oposat a l’humanisme, per al qual la reflexió és l’eix de l’autodomini». Fins i tot, et pots assabentar que, en una tertúlia, Fuster no es va manifestar d’acord amb la revolució de Praga, que li semblava un moviment de dreta, la qual cosa va agradar als seus amics comunistes... I mil coses més.

En el darrer glopet, m’ha divertit molt com conta la primera vegada que es va posar a llegir una novel·la de James Bond. Iborra ens diu que deixà també damunt la taula els Assaigs de Montaigne, per posar-se a llegir-los després d’una estona d’amena lectura. Però s’hi va capbussar en el llibre d’acció trepidant i no en va sortir fins que es cansà de llegir, sense obrir els Assaigs que, aquell dia, es quedaren esperant-lo. I, aleshores, es va mirar el llibre de Montaigne amb una certa tendresa: «Montaigne, Fleming... Què li ha passat al món, Déu meu?». I reflexionà un poc més: «Dir que Bond és equivalent dels Amadisos que circulaven per l’època de Montaigne seria una mica arbitrari. O no? L’aventura de Bond amb la secretària no és ben ‘cavalleresca’? Sí, és tracta d’una altra manera. Res de parlaments. Tot és ràpid, concís, expeditiu. Un altre tempo...».

Aquesta entrada del Diari em recordava moments en casa Fuster, perquè l’escriptor de Sueca era també aficionat a les novel·les de Ian Fleming. I no només de les novel·les, sinó també de les pel·lícules, en les quals anava tot encara molt «més ràpid, concís i expeditiu» que en els llibres. Una cosa pareguda deia, també, Fuster en més d’una ocasió. Recorde que un dia algú va plantejar d’anar a València, a Aula 7, a veure una pel·lícula de Bergman, que, si no recorde malament, era El manantial de la doncella. Fuster es quedà mirant l’autor de la proposta i va dir: «D’acord, anem al cine, però anem a l’estrena de la darrera pel·lícula de James Bond». No sé si volia provocar-nos o ho deia seriosament. I no recorde si, finalment, anàrem o no al cine. Tot podia passar en aquella casa. Sí que recorde, però, que més d’una vegada ens havíem d’esperar que s’acabara l’episodi del detectiu Tony Baretta per començar la tertúlia. «Aneu bevent i calleu», deia. Era una sèrie sobre un detectiu que vivia amb una cacatua. Supose que les seues maneres d’antiheroi i la soledat en què vivia el personatge li devien agradar a l’escriptor. Ell, però, sobretot, era admirador de Greta Garbo: era la «gran comedianta», deia. Supose que, amb ella, veia que també anava fent-se vell.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.