Un detall de la Llonja de València

En l'ocasió de la inauguració de la reforma de la plaça del Mercat de València, ens hem desfet en elogis dedicats a la Llonja, molt pujats de to. De «Joia de la Humanitat» en amunt, tots a una veu, hem cantat les excel·lències d'un edifici irrepetible. És un fet que la Llonja de València agrada a tothom. A mi també. I és reconfortant participar d'aquesta comunió d’afectes, ben poc freqüent. Una altra cosa és precisar què hi veu cadascú o el perquè d'aquesta unanimitat. Quan parlem d'un edifici, d'una pintura o d'un llibre, solem referir-nos a la impressió general que ens ha provocat. Per això recorrem a epítets imprecisos i convencionals, que no comuniquen sinó un fet de la màxima importància per al món: que a mi m'ha agradat (o no). Naturalment, tindria més interès per al nostre interlocutor alguna observació, ni que fos parcial, que li obrís els ulls sobre algun aspecte general o particular, del qual pogués participar i incorporar a la seua pròpia experiència. Que a mi també m'agrada la Llonja ja ho he dit. Com que sé que això no interessa ningú, procuraré parlar d'alguna cosa que el lector de Diari La Veu puga comprovar personalment en visitar-la de nou.

El que diré no tindrà un caràcter general. No parlaré de l'edifici en conjunt, sinó d'un aspecte molt particular: d'un detall. Potser semblarà el meu comentari massa específic, massa «tècnic». No és així. Només hi ha una manera d'entrar en una obra d'art i és a partir del detall. Més enllà de la primera impressió global —que també val, però que s'esgota aviat en la seua mateixa indefinició—, la comprensió d'un fet artístic, de qualsevol fet, passa necessàriament per la comprensió d'un detall; d'un detall darrere un altre. L'acumulació de l'observació de molts detalls ens donarà, a la llarga, una comprensió del conjunt més definida i clara. En definitiva, una impressió més fonda que la primera. Es diu que els arbres, a vegades, no ens deixen veure el bosc, volent dir que l'atenció als detalls no ens deixa captar la realitat que tenim al davant, en tota la seua complexitat. És més aviat al contrari: com podríem veure el bosc sense abans haver vist els arbres?

A dins de la Sala de Contractació, us propose d’alçar la vista cap amunt i fixar l'atenció en com el mestre Pere Compte va tractar la dificultat de la unió de les columnes amb la volta. No era gens fàcil de resoldre, i, per fer-nos-en càrrec, cal comparar-la amb els il·lustres precedents que ell va estudiar. Tots sabem que la Llotja de València emula la de Palma, i aquesta la de Barcelona. En la de Barcelona veiem uns pilars gruixuts que suporten arcs de mig punt. Els pilars i els arcs, per tal d’alleugerir visualment el pes, estan motllurats amb una agregació de nervis, recurs habitual en l’arquitectura gòtica:

Cada un dels nervis del pilar s’esculpeix com a una esveltíssima columna en relleu, amb la seua base, fust i capitell. Que una columna tinga base, fust i capitell no té res de particular, però ens hauria de sorprendre molt més en un edifici gòtic, o romànic, perquè aquests elements formen part del llenguatge clàssic de l'arquitectura i ens hem acostumat a veure l'edat medieval com el període fosc de la història europea que va oblidar completament l'antiguitat clàssica, abans del seu renaixement. Ara tendim a pensar que aquella foscor no va ser absoluta i a fixar-nos precisament en aquells elements de continuïtat amb el passat i amb el futur. En qualsevol cas, és un fet que la idea de la columna clàssica —base, fust i capitell— estava tan arrelada, i semblava tan lògica, que els mestres medievals no en van saber prescindir. Oblidaren les proporcions que els capitells havien de mantenir respecte a la resta de la columna, i els feren desproporcionats o esquemàtics. Oblidaren els ordres en què es classificaven i l’ornamentació que els era pròpia, i els aprofitaren, en canvi, com a suport per al relleu d'històries sagrades o profanes. A pesar de tot, el capitell sempre hi era, fins i tot en edificis tan «radicalment» gòtics com el de la Saint Chapelle de París, on els nervis que sostenen la volta baixen verticalment fins a terra, configurant l’esquelet despullat d’una caixa de vidre. En contradicció amb la lògica d’aquesta concepció estructural tan estricta, l’artista no ha pogut evitar la coronació dels nervis verticals amb uns diminuts capitells que recullen els nervis de la volta:

En la major part d’edificis gòtics —i romànics— veurem el capitell com a remat de la columna o pilar, o almenys un capitell simplificat en unes senzilles motllures. La Llotja de Mar de Barcelona no és, doncs, una excepció. Tampoc l’aula capitular del Convent de sant Domènec de València, que probablement també serví de model per a les llotges de Palma i València:

© Damian Torres

Amb aquests antecedents, Guillem Sagrera, en la Llotja de Palma, es va proposar una solució insòlita: eliminar el capitell i unir els arcs de la volta de creueria amb el fust de la columna d'una manera nova i original:

Abandonar el llenguatge après és una temeritat i Déu sap com patiria Sagrera en aquest punt. Eliminant el capitell, Sagrera concentrava l'atenció en un doble moviment: el de la forma helicoidal del fust de la columna i el dels vuit nervis de la volta que van a parar a la columna. El capitell, en cas d'haver-lo posat, hauria «paralitzat» aquest moviment. Sagrera cercava la fusió d'aquest doble moviment en un de sol, transmès ininterrompudament des de la volta fins a terra. Ara bé, aquesta transició no és fàcil, perquè de la volta arriben arcs, mentre que la columna presenta les arestes de la seua secció octogonal, habitual en el gòtic, torçada longitudinalment fins a adoptar la forma helicoidal. De fet, Sagrera no aporta pròpiament ni una solució de continuïtat clara (com era el capitell) ni aconsegueix eliminar-la completament. Es limita a travar els nervis amb les arestes. A pesar d'això, cal reconèixer que la perfecta execució material de l'encontre distreu l'atenció sobre aquesta unió i la recondueix cap al doble moviment descrit: l'espectador no veu l'encontre ni s'adona que no hi ha capitell, o almenys no el troba a faltar.

Pere Compte, el mestre de la Llotja de València, va percebre clarament la dificultat del seu model i va tenir una idea que pretenia «millorar» la solució de Sagrera: convertir les arestes del fust de la columna en bordons o nervis com els de la volta. Els de la columna no tenen el mateix gruix que els de la volta, és clar, però aquests estan motllurats de manera que ho sembla, si més no en part:

© Victor Ferrando

D'aquesta manera, la transmissió del moviment des de la volta fins a les columnes és molt més natural. Els nervis de la volta baixen —aquesta és la intenció— fins a terra sense solució de continuïtat. Com no se li va ocórrer a Sagrera? A nosaltres ens sembla una solució òbvia i elemental. No l'és, ni de bon tros. En l'art, les solucions més directes són les més difícils de trobar. Però… un moment! De la descripció que n'he fet, podríem pensar que els nervis de la volta són els mateixos que baixen per la columna. Si ens hi fixem de nou, comprovarem que no és així. No hi ha una continuïtat real. Pere Compte repeteix la no solució de Sagrera i simplement trava, de nou amb una execució perfecta dels picapedrers, uns bordons amb els altres. A més a més, indecís, hi afegeix una simple motllura horitzontal just abans de l’arrencada dels nervis de la volta, probablement per a acabar de despistar l’atenció. És el preu que va haver de pagar en eliminar el capitell. Potser Compte tenia una alternativa viable: fer baixar verticalment els vuit nervis de la volta. Això era possible, sense cap discontinuïtat ni violència. Però hauria d'haver renunciat a les columnes helicoidals, i no va voler.

Sagrera i Compte devien tenir moltes raons per a complicar una solució aleshores plenament establerta mitjançant un capitell. En el pròxim article intentaré aclarir el context del seu propòsit. De moment, quan tornem a visitar aquestes grans llotges, alcem la vista per fer-nos càrrec de les bondats de les solucions respectives —i dels seus «defectes». I fixem-nos en altres detalls, per a fer-nos una idea del bosc. No ens les acabarem. «Gustate et videte concives», llegim en la part superior del mur de la Sala de Contractacions de la Llotja de Mercaders, en una inscripció que exhorta el comerciant a mercadejar honestament. Ens pot servir també a nosaltres en la nostra passejada: «Proveu i vegeu, conciutadans».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.