Hui és 9 d’Octubre, en majúscula, dia gran de tots els valencians i totes les valencianes, el primer després de les terribles inundacions que tingueren lloc fa quasi un any en què van perdre la vida 229 persones. Com és sabut, commemorem l’entrada a la ciutat de València l’any 1238 de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I. És, sens dubte, un dia important de celebració carregat de simbolisme, ja que es considera el naixement del nostre poble, el País Valencià. És també una data significativa plena d’actes de tota mena encapçalats per la campanya institucional que sempre presenta la Generalitat uns dies abans i que aquest any ja s’ha encarregat que cree també polèmica. Quina creu!
L’eslògan triat és “VIXCA, VIXCA, VIXCA”. La tercera persona del singular del present de subjuntiu del verb viure s’utilitza com a interjecció per a expressar el desig de llarga vida i prosperitat per a alguna persona o alguna cosa. Però la grafia normativa és visca, amb s, no amb x de Vox. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, autoritat legal en la matèria, no reconeix eixa forma, i heus ací la controvèrsia. Vixca apareix en l’himne regional del mestre Serrano (amb lletra de Maximilià Thous) que enguany celebra el primer centenari de la composició, motiu suficient per a Mazón per a fer servir aquesta opció i fer l’ullet a la nostra història, més concretament al valencianisme autòcton del primer terç del segle XX. També està present en textos del segle XV, època d’esplendor de la nostra llengua, amb una important tradició escrita documentada. Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana defenen l’ús tant en la llengua oral com escrita d’aquesta expressió tan genuïna i argumenten que és part de la identitat col·lectiva del poble valencià. En canvi, per a l’AVL, en l’actualitat s’ha generalitzat de manera única visca.
Gramaticalment, els verbs incoatius formen el grup més productiu i nombrós dels verbs de la tercera conjugació acabats en -ir (al voltant d’un miler) i adopten l’anomenat increment incoatiu -ix/-eix. És cert que les formes reals del valencià parlat mantenen la consonant velar tant en el present d’indicatiu (vixc) com de subjuntiu (vixca), però a partir de mitjan segle XX la normativa va adoptar un criteri diferent respecte de la llengua parlada amb increment palatal i apartat de l’ús quotidià que es manté encara a hores d’ara amb les solucions visc i visca, respectivament. Aquesta proposta de l’AVL se centra en l’escriptura dels registres formals, però si observem la conjugació, per exemple, del verb agrair, trobem la següent observació: “la consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)”. També l’Institut d’Estudis Catalans indica que en els registres informals s’han generat altres variants en els parlars valencians (servixc, servixca) que s’expliquen per l’atracció entre les sibilants dels dos al·lomorfs de l’increment que tendeixen a prendre el mateix lloc d’articulació, la palatalització, però evidentment també assenyala que cal evitar aquestes formes en els registres formals.
Així, doncs, hi ha tradició oral de pronunciar visca amb realització palatal, sí. Això és una cosa, i altra molt diferent és que la Generalitat escriga vixca en una campanya publicitària amb motiu del 9 d’Octubre i se salte sense escrúpols la forma reglamentària i preceptiva que fixa l’ens normatiu i estatutari al País Valencià la creació del qual fou el resultat d’un consens polític en el qual va participar el PP allà per l’any 1998, encara que ara sembla que se’n recorde. I, damunt, la repeteix tres vegades seguides en els cartells per tal d’engrandir la incorrecció, vanagloriar-se’n i, novament, en paraules del company Joan Borja, conflictivitzar la llengua. Els mateixos que retallen el pressupost de l’AVL descaradament fins a asfixiar-la són els que ara opten per una solució que les entitats secessionistes abans esmentades, aquestes sí que ben subvencionades pel Govern valencià, veuen amb bons ulls.
És com a mínim sorprenent que el president més antivalencià de la nostra història autonòmica diguera en l’acte de presentació de la campanya que es un vocablo que nos une y nos representa, en primera personal del plural, com si ell parlara valencià habitualment i en fora un gran defensor. Un borinot que ni s’ha molestat a aprendre, conéixer i fer servir la llengua del poble que governa, que ni la parla, com volem que sàpiga escriure-la? La realitat és que aquesta gent només utilitza el valencià per a destruir-lo, i per això proposen formes allunyades de la normativa oficial com vixca. Com que són partidaris del valencià del carrer i d’escriure com es parla, em pregunte si en castellà, atesa la pèrdua de l’oposició fonemàtica entre v i b (betacisme), s’atrevirien a escriure biba en comptes de viva. Els veig capaços de fer-ho perquè són massa ignorants. La llengua autòctona, la pròpia, la històrica els incomoda i els encantaria que desapareguera. Duen més de tres-cents anys intentant-ho, però no ho aconseguiran mai perquè els valencians i les valencianes defensarem sempre, amb dents i ungles, la nostra principal senya d’identitat. I hui és un bon dia per a recordar-los-ho.
El 9 d’Octubre és la Diada del País Valencià, però és també Sant Donís, i la tradició apareguda al Cap i Casal en el segle XV consisteix que els fadrins regalen a les seues promeses un mocador de cap que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen els fruits de l’horta. Tal dia com hui però de l’any 2016 vaig conéixer, en un lloc molt especial per a mi com és la platja del Cap de l’Horta, una de les persones més importants de ma vida. Fa ja més de dos anys que no compartim la vida junts com a parella, però sempre he cregut que no fou una casualitat que aquesta bonica, preciosa relació sentimental entre dos alacantins començara el Dia dels Enamorats dels valencians. Visca, visca, visca l’amor!
Fet i fet, el triple Vixca usat com a consigna en la campanya de la Generalitat pel 9 d’Octubre és una paròdia i una provocació més dins l’ofensiva lingüística que el Consell du a terme en els últims mesos contra la nostra (i no la seua) llengua, però, sobretot, és una manera de desviar l’atenció vint dies abans de complir-se el primer aniversari de la mort de tantíssimes persones per la negligència, la irresponsabilitat i la falta de decisió del màxim responsable autonòmic, el mateix que dinava en un luxós restaurant amb una periodista aquell fatídic dia i ara crida víctors d’alegria amb què aclama la valencianitat de tot un poble excepte la d’ell, perquè de forment, ni un gra. Enguany, sens dubte, el lema que un 82% de valencians i valencianes esperàvem que haguera elegit el senyor Mazón era altre: “dimixió, dimixió, dimixió” en versió blavera perquè l’entenga millor, o “dimissió, dimissió, dimissió” en vernacle normatiu. Que trie la que vulga, però que deixe d’embolicar la troca i que se’n vaja a pastar fang d’una vegada. Quan això passe, o quan tot el pes de la llei recaiga sobre aquest mentider, de segur que les aclamacions entusiastes ressonaran aleshores pertot arreu: visca, visca, visca!
