Llegia fa uns dies en un diari d’àmbit estatal que Demi Lovato, l’estrela nord-americana del pop, llança nou disc i torna a fer servir els pronoms ella/she, i pel que fa al segon fet, declara que «se sent de nou alineada amb la seua energia femenina». La informació, òbviament, connecta amb el fet que la cantant va admetre fa any i mig ―coincidint amb la publicació d’un altre disc, per cert…― que era de gènere no binari, en sentir, segons deia que «la seua energia estava equilibrada entre masculina i femenina, de manera que quan es va enfrontar a l’opció d’entrar a un bany […] no sentia que n’hi haguera un per a ella, que simplement se sent un ésser humà» (les dones no ho som?). Per tant, es pot dir que ha deixat de ser de gènere no binari.
Tanmateix, a pesar de la decisió de Lovato sembla que el no-binarisme guanya adhesions a marxes forçades entre la gent famosa. Sense anar més lluny, les filles adolescents de la parella de moda (els Affleck-López), Emme i Seraphina, es van declarar de gènere no binari amb dies de diferència, en ple mes de l’orgull LGTBI+, com si d’un contagi es tractara. Tal com recullen diversos mitjans, ambdues «van vestides amb un estil androgin», és a dir, amb texans, esportives, camiseta ampla, gorra (opcional, això sí) i la cara llavada, sense maquillar. Aquesta indumentària és, d’entrada, el senyal més visible de la nova identitat de gènere de les xiquetes, de 14 i 13 anys respectivament, que no sembla que hagen introduït més canvis en les seues vides.
Al fil d’aquestes notícies i d’altres semblants, una dona en la cinquantena a qui conec de tota la vida, m’expressava fa poc els dubtes que li planteja això del no-binarisme. «Figura’t ―reflexionava―, que des de ben menuda he desafiat els estereotips de gènere, sense saber ni que existien, de totes les maneres possibles: amb el meu cos de dona he corregut, he llançat pedres, he fet esport, he dut els cabells curts, he dormit en la muntanya davall de bivacs fabricats per mi mateixa, i per descomptat, m’he vestit com les filles dels Bennifer, amb texans i camisetes que m’anaven grans, mai m’he pintat ni he sigut especialment presumida… Als 20, després d’un grapat de nóvios, vaig tindre una relació amb una dona durant un parell d’anys, res d’un bes furtiu i prou. Hui en dia, emparellada amb un senyor i mare d’una filla adolescent (a qui vaig alletar generosament), seguisc lluint el cap quasi rapat, fent esport, cridant més que ningú en les discussions… però també em pinte les ungles i em pose bates llargues i sabates de taló, de tant en tant, total, que no sé si no m’hauria de canviar els pronoms, que sembla que és el que cal».
Curiós concepte, el de no-binarisme, que guanya adeptes entre la joventut, tant fa el sexe que se’ls haja assignat en nàixer. Perquè sí: ara resulta que el sexe no s’observa, s’assigna. No tinc clar a partir de quin criteri, però és una sort si us el van encertar, perquè us heu estalviat hormonacions, cirurgies de reassignació, l’embolic dels pronoms… i potser fins i tot maldecaps molt més prosaics. Parlem ara del gènere: segons Viquipèdia, «L’expressió gènere no-binari o genderqueer és un terme que engloba identitats de gènere que no són sols masculines o femenines, sinó que es troben fora del binarisme de gènere; és a dir, s’aplica a les persones que no tenen una autopercepció d’home o dona».
Ser de gènere binari, per tant, no té a veure amb la biologia.
El no-binarisme no tindria a veure amb el sexe, per tant, sinó amb el gènere. Ser de gènere no binari hauria de passar per negar els estereotips vinculats interessadament pel patriarcat als sexes biològics, és a dir, negar que les dones (sexe biològic) són sensibles, han de ser boniques des del punt de vista normatiu, es maquillen, els agrada cuidar i s’enamoren amb facilitat (estereotips de gènere que es vinculen a les dones); els homes (sexe biològic) són valents, no es preocupen per la seua imatge, no s’ocupen dels altres i els agrada l’activitat física (estereotips de gènere vinculats als homes).
Finalment, ser de gènere no binari ―de nou, segons la Viquipèdia― tampoc té a veure amb les preferències sexuals.
Aleshores… amb què té a veure? Què implica exactament ser una persona de gènere no binari? Explicat d’una manera senzilla, en paraules de la titular del Ministeri d’Igualtat, Irene Montero, «una persona no binària és una persona no binària». Simple.
Tornant a la meua amiga, tractàvem d’analitzar el perquè d’una estètica molt concreta que creiem reconéixer, concretament, en les adolescents i les joves de gènere no binari: aquelles samarretes XXL, els pantalons amples, la fugida d’una imatge convencional vinculada a l’estereotip femení. D’alguna manera ens venia al cap la vergonya del cos, l’intent per amagar davall de capes de roba i altres complements les parts de l’anatomia que, simplement, no volen que siguen jutjades. En el seu cas, ha aconseguit relativitzar la importància de les mirades alienes sobre el seu cos i el seu comportament, s’ha ensenyat a tirar-se a l’esquena les opinions de la gent, a alliberar-se de la fiscalització patriarcal, ha aprés que no cal complaure tots els requeriments, tan sols els d’ella mateixa.
Però sovint, escapar de la llosa que implica formar part d’una societat que sotmet a escrutini tot allò que fan, especialment, les xiques adolescents i les dones joves, i que no té pietat a l’hora de posar nota, no és fàcil. Espolsar-se els estereotips és sa i necessari, és imprescindible per a viure amb plenitud i felicitat, però malauradament l’actual és, precisament, l’època de la sacralització dels estereotips, la crítica a l’encasellament que s’intenta destruir a base, paradoxalment, de fer més caselles. Tant de bo que declarar-se no binàries fora la solució, que totes les Emmes i les Seraphinas del món deixaren de sentir-se aclaparades per les imposicions que comporta haver nascut dones, però les Demis segurament ja han arribat a la conclusió que no, que sols és una altra casella que no amaga una discriminació secular. Que et declares com et declares, vages al bany que vages, si eres una dona biològica se t’observarà per a reprimir-te, que hauràs de comportar-te d’una manera concreta, que cobraràs menys, que es jutjaran les teues decisions, que s’envairan els teus espais, que es vulnerarà el teu cos, que es farà servir el teu úter per a gestar bebés per a altres persones, que hauràs d’anar amb compte perquè no et punxen quan ixes de festa.
Tant de bo que declarar-se de gènere no binari implicara poder obviar les imposicions del patriarcat, perquè això significaria que hem destruït definitivament els estereotips de gènere, que les dones ―i els homes― som de veritat lliures per a comportar-nos de la manera que ens faça feliços, que som iguals, que el fet de nàixer biològicament diferents no ens condemna a assolir més o menys drets. Però al capdavall, em pregunte si la creació d’una categoria com aquesta no ve, precisament, a validar els estereotips de gènere… em plantege si no estem, al cap i a la fi, donant carta de naturalesa a les coses d’homes i coses de dones. Si amb la creació d’una categoria fora de categoria no estem apuntalant i perpetuant els rols de gènere.
No sé com explicar a la meua amiga que potser hi ha qui ha caigut, de nou, en la trampa del patriarcat. De quatre potes.
