Les monedes d’ús internacional també se’n diuen vehiculars perquè a través d’elles es concreten les transaccions entre diferents economies. Algunes d’elles, Suïssa o el Japó, per exemple, han rebutjat tradicionalment el paper vehicular fort de llur moneda (admetent un paper subsidiari) perquè s’aprecia excessivament si és molt demandada, i perjudica ses exportacions.
El cas dels EUA és especial: la puixança de llur economia expressada en termes de productivitat i creixement, i les circumstàncies resumides en «El minotaure global», «Privilegi Exorbitant» i «El dòlar» expliquen com els titulars de la principal moneda vehicular capgiren els desavantatges que també comporta eixe paper.
Les economies líders, classificades segons el PIB anual, són: els EUA, seguits a prop per la Xina i la Zona euro. Si solament considerem aquest factor, llurs monedes haurien de ser també líders com a monedes vehiculars. I així, les transaccions internacionals es facturen molt majoritàriament en dòlars (88%) i en euros (32%), però el renminbi xinés solament ocupava el vuité lloc (amb el 4,3%) en 2019 (estatista.com). Quant a les reserves de divises, el dòlar i l’euro també ocupen els dos primers llocs amb el 59% i el 20%, amb el renminbi en cinqué lloc (amb el 3%), superat pel ien japonés i la lliura esterlina (dades FMI del primer trimestre de 2022).
Amb dues dècades de vida, l’euro ha guanyat presència com a moneda vehicular (recollint principalment la que tenien el marc, el franc i el florí, lluny però, del lideratge del dòlar. Eichengreen (vegeu els anteriors articles) llista les qualitats de l’Eurozona perquè l’euro puga rivalitzar amb el dòlar en el seu paper internacional, un dels propòsits de la seua gestació. El volum de llur economia, i especialment de ses exportacions, unes xarxes empresarials i bancàries expandides arreu del món, un banc central capficat en l’objectiu d’estabilitat, i capaç de proveir d’euros a bancs centrals d’altres països, o una relaxació del control dels fluxos de capitals, amb una ampla provisió de títols de deute sobirans accessible a inversors estrangers. La incorporació de la Gran Bretanya a l’Eurozona, recordava Eichengreen en 2011 (abans del Brexit), hauria suposat una empenta decisiva en el paper internacional de l’euro.
Per contra, com a punts febles de l’euro, l’autor nord-americà cita les dificultats de creixement econòmic d’Europa, tant per l’envelliment de la població en comparació amb altres àrees del planeta, com per certes inflexibilitats que col·lisionen amb la lògica del lliure-mercat autoregulat, del treball i dels productes. L’entrebanc més important, però radica en el fet que l’euro és una moneda sense estat, la qual cosa dificulta l’agilitat en la presa de decisions que els actors dels negocis internacionals requereixen, especialment davant situacions de crisis.
Contràriament, el punt feble de la Xina és un excés d’estat que es concreta en massa control i poder de decisió, sobre el destí de l’estalvi xinés, sobre els diners que entren i surten de llur economia, sobre el tipus de canvi, etc. Control i regulacions contradictoris amb la llibertat exigida pel mercat de capitals per tal que una divisa opte a convertir-se en moneda vehicular.
La senda d’una moneda per la seua internacionalització passa per ser utilitzada facturant i liquidant transaccions comercials, la qual cosa la pot convertir en objecte d’inversió (ja que els agents que hi participen obriran comptes d’estalvi en eixa moneda) i d’especulació, i finalment els bancs centrals necessitaran reserves en eixa moneda per tal de participar en el mercat canviari i influir en les taxes de canvi.
Eichengreen especulava en 2011 sobre l’ascens del renminbi durant la dècada que ja ha transcorregut, i la cohabitació de tres principals monedes vehiculars: el dòlar, l’euro i el renminbi. La travessia de la moneda xinesa està sent més lenta, però apunta a aquelles previsions. La internacionalització del renminbi comporta sotmetre el seu tipus de canvi al mercat lliure, i com el renminbi s’ha mantingut depreciat sota el control estatal per afavorir les exportacions xineses, segurament les forces del mercat l’apreciaran, dificultant les exportacions. A més, és raonable pensar que el poderós ritme de l’activitat exportadora xinesa no es podrà mantenir indefinidament, especialment quan el món està encadenant crisi rere crisi, per diverses causes. Les autoritats xineses planegen accions, algunes monetàries, que puguen substituir la disminució futura d’exportacions per consum intern.
Des de la crisi de 2008, la Xina s’ha posat en marxa. Ha augmentat la facturació internacional en llur moneda; ha començat a obrir al món els seus mercats interbancaris i de divises, i permet que empreses estrangeres emeten bons denominats en renminbi; països econòmicament notables incrementen ses reserves en la divisa xinesa. Acomplides les condicions exigides per l’FMI, en 2016 aquest organisme acollí el renminbi com a moneda de reserva internacional. La Xina també ha posat en marxa el iuan digital, que permet usar les noves tecnologies per a fer transaccions sense intermediació (vegeu «BITCOIN»), i té operatiu des del 2015 un sistema de pagaments interbancaris transfronterers en iuans (la unitat de compte del renminbi).
Sol dir-se que perquè totes eixes mesures tinguen més influència en l’ascens del renminbi com a moneda vehicular, la Xina hauria de fer passos decidits cap a l’estat de dret. Cal precisar, però. El capital està interessat en els estàndards econòmic-liberals. Per exemple, un reconeixement constitucional de l’economia de mercat lliure, amb la corresponent legislació i sistema jurídic, que vetle per les regles de joc i les protegisca d’actuacions arbitràries de l’estat. D’altres aspectes dels drets socials i polítics? Dels drets humans? Tant li fa. Satisfent les exigències del capital, la Xina potser compartirà el privilegi exorbitant dels EUA.
Malauradament, les divises vehiculars lluiten entre elles, lligades a la bota militar de les potències econòmiques a què pertanyen, per estendre el seu camp d’acció, l’abast de les operacions de reproducció del diner, proliferant i intensificant «Les granges del diner». Una lluita sovint untada de trucs i enganys, esquitxada de sang i pólvora. Una lluita que no és aliena a les actuals circumstàncies conflictives de caire bèl·lic deslligades arran de la invasió russa d’Ucraïna. On han anat totes les flors? La cançó del nord-americà Pete Seeger; cíclica, sense solució. Quan aprendran?, insisteix colpidorament.
