L’ortodòxia econòmica, la política i l’acadèmica, declara tres funcions del diner (unitat de compte, mitjà d’intercanvi i depòsit de valor), fugint d’explicitar-ne una quarta sobradament contrastada: el diner és el principal objecte de comerç. Precisament, la hipòtesi inicial d’aquesta sèrie (vegeu «El diner. Preguntes rellevants») fou que aquesta quarta funció té conseqüències en dos greus problemes: la desigualtat material entre els éssers humans i la no sostenibilitat del creixement en un planeta finit.
Al voltant del comerç del diner s’ha desenvolupat una enrevessada complexitat. La colossal diversitat de productes i instruments financers, i la críptica nomenclatura que ha generat, emmascara que solament conté variants de les dues maneres de fer transaccions: la compravenda, i el lloguer, que en el cas del diner s’anomena préstec amb interés.
Per comprar 5o euros hauria de donar-li al venedor 50 euros, amb resultat nul. I així, dintre del domini d’una moneda sembla que el seu comerç solament pot ser el lloguer. Tanmateix, l’invent de la titulització permet que els préstecs siguen objecte de compra/venda en el mercat dels diners. Calen almenys dues monedes per a poder comprar-ne una quantitat d’una d’elles pagant amb una quantitat de l’altra, i això ocorre en els negocis internacionals, el terreny a què m’ha dut el fil d’aquesta sèrie en les darreres peces.
Les possibilitats que la humanitat usés una sola moneda, tant pel comerç entre països com pel domèstic en cada país (quelcom similar a la unió monetària europea a escala planetària) estarien condicionades a l’existència d’una unió política mundial. La intensitat de la unió hauria de ser suficient, almenys, per tal que els desequilibris comercials es pogueren suavitzar mitjançant decisions polítiques arbitrades per l’organisme de govern mundial que s’hagués constituït, i a qui els països haurien cedit part de sa sobirania.
Lluny d’eixa entesa política, les monedes nacionals són una eina amb què els estats tracten de combatre els desequilibris comercials, però també de provocar-los o aprofundir en ells. Una capacitat que es concreta a través de la quarta funció del diner, la del seu comerç, intervenint en el seu preu, el de compravenda, i el de lloguer.
A la darrera peça els deia que revisaríem l’anàlisi de l’historiador de l’economia nord-americà Barry Eichengreen, en el seu llibre de 2011 Privilegi exorbitant (2011), sobre el futur del sistema monetari. Basant-se en la històrica correlació entre l’hegemonia d’un país i la primacia de llur divisa, Eichengreen preveu el trànsit des del regnat del dòlar (sorgit de la potent posició dels EUA a la fi de la IIGM) a la cohabitació de diverses monedes amb el paper de reserva i negoci internacional. Una situació corresponent a la multipolaritat que a poc a poc va emergint, amb el dòlar, l’euro i el renminbi, com a principals monedes, liderant sengles àrees d’influència.
El procés es manifesta en termes de lògica darwinista, que afavoreix qui millor s’adapta, però també qui fa valdre la seua fortalesa. Sols cal recordar (vegeu «El diner en el comerç internacional. Divagant») que els intents d’establir una unitat monetària africana i una moneda amb què potser exigirien el cobrament de ses exportacions, excità l’emprenyament dels titulars del dòlar i l’euro, que empentaren la fi del règim de Muamar el Gadafi (que liderava el projecte), i la fallida de l’Estat libi, convertit en un vesper, amb tots els problemes que això causa.
El terreny de joc de la lluita de divises està ocupat pels grans posseïdors de diners, públics i privats, incloent-hi gestors de fons de pensions, d’asseguradores, etc. (en què participen petits posseïdors), i pels països que millors condicions ofereixen per a guardar reserves en la seua moneda. L’or, com a reserva, es guarda físicament. El diner actual, desvinculat de l’or, és diner-confiança que, com a reserva, busca l’aixopluc de comptes d’estalvi en la divisa d’un país que li oferisca seguretat i confiança. Sovint està invertit en bons del país acollidor, és a dir, prestat. I els tenidors dels bons, els prestadors, necessiten confiar que els seus diners estan segurs, que incrementaran (o conservaran) el seu valor, que els podran recuperar fàcilment i usar en futures transaccions. I així, les condicions per a optar a moneda de reserva barregen paràmetres de seguretat, rendibilitat, liquiditat i acceptació en els mercats internacionals.
Eichengreen es pregunta per què en un temps en què la producció nord-americana ja no és majoritària, com acabada la IIGM, el dòlar continua sent la moneda més usada facturant i liquidant les transaccions internacionals. I més amb els dubtes generats en la reputació dels EUA com a proveïdor d’actius financers fiables en què guardar les reserves, després de la crisi del 2008 provocada per les temeràries i desvergonyides pràctiques de Wall Street en un entorn excessivament desregulat (vegeu «The Big Short»).
Les veus crítiques amb la moneda nord-americana s’han incrementat des d’aleshores, però les monedes alternatives també tenen els seus problemes per a garantir les condicions llistades a dalt. Algunes divises corresponen a economies relativament menudes per a ofertar un volum suficient d’actius financers que cobrisca la demanda (per exemple, la lliura esterlina o el franc suís). Economies més grans, com la de l’euro o la del renminbi xinés arrosseguen d’altres circumstàncies adverses que veurem a la pròxima peça.
Amb les dificultats d’altres divises alternatives, el dòlar continua sent, comparativament, el refugi preferit; això no obstant, el lent moviment cap a un règim multipolar continua. Un dels avantatges actuals del dòlar, però, és que llur posició hegemònica li confereix el benefici de la inèrcia al canvi, ja que el costum crea tendència, mentre que el canvi genera incertesa, l’enemic dels negocis. Així s’explica Eichengreen: «Els exportadors volen limitar les fluctuacions dels seus preus en relació amb els dels productes de la competència per a no confondre als seus clients. Si altres exportadors facturen i liquiden llurs transaccions en dòlars, cada exportador té un incentiu per a fer el mateix. I a continuar fent-ho… I el que és cert per al comerç és cert per a altres transaccions internacionals». Continuarem.
