El soroll en les ciutats: un fals problema

De tant en tant, la premsa ens informa que les ciutats d'avui tenen un greu problema: el del soroll. Ben mirat, és necessari aquest advertiment, perquè per a la major part dels ciutadans el soroll en les ciutats no ha estat mai ni és un problema. Per això els periodistes i els polítics, per tal d'elevar el soroll urbà a la categoria de problema, parlen de «contaminació acústica», expressió amb què predisposen les consciències. A més a més, com que el soroll no és un problema en si, aleshores consideren convenient aportar-hi estadístiques persuasives que n'evidencien l'abast. Així, en el dossier publicat recentment pel diari Ara sobre la contaminació acústica en les tres ciutats europees més sorolloses —Londres, Roma i París, que es disputen la primacia—, se'ns informa d'una sèrie de dades significatives, com ara que «el govern del Regne Unit estima que el cost social del soroll a la capital britànica oscil·la entre els 7.000 i els 10.000 milions de lliures cada any» i que a França «el cost estimat de l’impacte sanitari vinculat al soroll supera els 127.000 milions d’euros anuals». Aquestes dades són veritablement concloents, de cara a posar-nos davant els ulls la gravetat del problema. No es tracta d'apreciacions subjectives, com les d'alguns ciutadans —pocs— irritats pel pas d'una moto perquè, segons diuen, els provoca un terrabastall en la caixa toràcica. No. Es tracta de fets objectius, com el que recull l'Organització Mundial de la Salut (OMS), segons la qual una de cada tres persones es veu afectada negativament pel soroll. No es tracta de reclamacions particulars com les de persones delicades que es queixen de no poder mantenir una conversa pel carrer amb un to de veu normal. Aquestes no són raons prou convincents. Una altra cosa és si ens assabentem que «l'OMS considera que per cada augment de 10 decibels en l'exposició al soroll en relació amb els nivells recomanats, el risc de patir malalties cardiovasculars augmenta al voltant d'un 8%». Tampoc no hem de fer massa cas a ciutadans amb poca altura de mires que protesten mesquinament de les alarmes de comerços o cotxes perquè es disparen i sonen durant hores. No veuen la magnitud del problema, que «provoca un augment significatiu d’infarts i de problemes mentals, i és la responsable de la mort de 3.600 europeus a l’any». Altres diuen que el pas d'una ambulància pel seu costat, amb la sirena engegada, els provoca una perforació del timpà de l'orella. Això és fer-ne un gra massa, perquè es fixen només en detalls i no tenen en compte el perill global de la contaminació acústica, la qual «augmenta el nivell d’estrès i el risc de patir cardiopaties, insomni i fins i tot demència, que segons una estimació de l’Institut de Salut Global de Barcelona causa una mitjana de 96 morts a l’any a Roma». És a dir, que sabem exactament quantes persones moren anualment a Roma a causa del soroll: una mitjana de 96. Com també sabem que són morts que «es podrien evitar mantenint el soroll per sota del llindar de 53 decibels que l’OMS fixa com a límit, segons els experts». Fins avui, ens semblava completament exagerada l'afirmació d'alguns primmirats segons els quals el pas d'una moto durant la nit els desvetlla. Gràcies als experts, avui sabem que «una moto que travessa París a gran velocitat de nit pot despertar fins a 10.000 persones». Això és un afer completament diferent. Fins que la ciència ha arribat a aquest nivell de coneixements no hem apreciat amb clarividència fets com aquest. Per això, Hirra Khan Adeogun, una de les responsables de l'organització benèfica del clima Possible i Jetpack AI, afirma que l'impacte de la contaminació acústica «s'ha passat per alt durant massa temps» a Londres. Cal reconèixer que aquest impacte no era evident, fins avui que disposem de dades precises, a partir de les quals les autoritats per fi se n'ocupen.

En honor a la veritat, des de fa ja algunes dècades es redacten i s’aproven normatives i ordenances de «protecció contra la contaminació acústica». Són normes tan complexes i sofisticades com ineficaces. És més fàcil complir la norma que resoldre el problema. No hi ha cosa més inútil que una llei que no entra a fons en els inconvenients que vol resoldre, o que entra en contradicció amb interessos superiors, o que s’aplica arrossegant els peus, perquè la pressió per a fer-ho és relativa. La societat tolera el soroll. En el dossier citat es diu que «en els darrers tres anys s'han presentat més de 1.000 queixes pel soroll al metro de Londres», que supera àmpliament els 50 decibels en algunes línies. Dic jo que són poques queixes. Només mil en tres anys? En un suburbà on viatgen tres milions de persones cada dia? La qual cosa és una prova més que la ciutadania no està majoritàriament preocupada per aquesta qüestió, o bé que les víctimes del soroll saben que no tenen prou força per a fer-lo callar. La contaminació acústica és un assumpte que té una altra dimensió. El soroll urbà no és pròpiament un problema, sinó a costa d'etiquetar-lo i quantificar-ne les conseqüències sobre la salut. És més aviat un afer sanitari o econòmic, que té a veure amb els costos que genera sobre els sistemes de salut pública, o sobre els càlculs especulatius de les companyies d'assegurances. Si té ara una més gran rellevància pública —relativa— és en relació amb el soroll de les terrasses i altres establiments d'oci, particularment en l’àmbit del turisme massiu. En aquest cas, el soroll molesta perquè és també desordre, brutícia, pixum, vòmits i actituds poc decoroses dels protagonistes. Si fos només soroll, amb seguretat no cridaria tant l'atenció de l’opinió pública.

En fi, hem de ser francs: no hi ha per a tant. El soroll sempre ha estat consubstancial a la vida urbana. Ni tan sols podem dir que les ciutats d’avui siguen més sorolloses que les del passat. Josep Maria de Sagarra pinta, amb els colors més vius, el «caos de renills, exclamacions i blasfèmies» dels vells carrers de la seua infantesa. A pesar que «l'absoluta absència de motors donava a l'època un pacífic respir que les generacions posteriors no han pogut conèixer», en determinats moments «les pacífiques tardes de la Barcelona d'aleshores agafaven un gruix, una palpitació i una insolència que ja us podeu ben riure de tots els embotellaments, de tot el soroll de xiulets i de totes les epopeies de la circulació actual. Allò era cafre i guinyolesc alhora i per a contemplar-ho des del balcó de casa meva us asseguro que s'hi podien llogar cadires.» Sí, el rebombori d’aquelles escenes devia ser una gran diversió per als veïns, que coneixien els protagonistes, o un o altre els en donava alguna notícia de seguida. El soroll era un efecte col·lateral. A poc a poc, l’aldarull anava desfent-se i tornava la calma de sempre, com en el final del segon acte de Els mestres cantors de Nuremberg. El soroll d’avui, per contra, és un brogit uniforme i constant, sense protagonistes ni espectadors. És un soroll sense amenitat. Passen els bombers amb gran escàndol i ja ni ens aboquem a la finestra, perquè no sabem ni sabrem mai quin foc han d’apagar. Si el fet és molt greu, ens n’assabentarem per la tele o el Twitter, però ni més ni menys que d’altres successos en els antípodes. Les alarmes es disparen i no alarmen ningú. Ningú no fa cas de les ambulàncies, frenètiques, més enllà de cedir-los el pas amb parsimònia. Els mateixos conductors s’hi deuen avorrir, perquè a vegades juguen amb la sirena, provant combinacions imaginatives. Si només ens fixem en el soroll que fan és perquè no sabem qui porten ni quin mal pateix. Només resta el soroll. Per no fer cas, no en fem ni dels bojos que criden.

A més de l’anonimat, el que distingeix el soroll de les nostres ciutats és la facilitat amb què podem generar-lo. És tan fàcil avui fabricar un soroll! A vegades, en una cruïlla, dos guàrdies urbans fan servir el xiulet, excitats. No comprenem massa bé amb quina finalitat, però arriba un moment que se’n cansen i se’n van. En canvi, un semàfor no es cansa mai i pot emetre tothora un senyal acústic perquè avise els cecs que poden travessar el carrer, tant si n’hi passen com si no. Si viatgem diàriament en els trens de rodalia, tindrem memoritzades indeleblement les paraules que una senyoreta repeteix en cada estació: «Al pujar i abaixar del tren, els preguem tinguen atenció per a no introducir el peu entre l'andana i el tren». El propòsit d’aquest obsessiu missatge no és que ningú no prenga mal, sinó desentendre-se’n. Perquè si algú té la mala sort d'«introduir» el peu i caure un bac, el primer que s'hi acostarà per a ajudar-lo és un advocat, el qual li proposarà presentar una demanda contra RENFE, l'ajuntament i la diputació. I també contra el maquinista i el revisor, per si de cas, que el jutge ja dirà el que tinga a dir.

La llista dels sorolls generats mecànicament és llarguíssima. La major part dels sorolls que ambienten la ciutat —incloc la música en aquesta categoria— tenen aquest origen. I cada dia la llista s'amplia, no només perquè els aparells com més va més envaeixen la vida urbana i el soroll que fan és inevitable, sinó també perquè s'hi afegeixen fàcilment sorolls completament innecessaris. És clar que no és possible, ara per ara, un metro més silenciós, però és discutible superposar-hi la música de Mozart amb la megafonia. És una paradoxa que, si bé el progrés tecnològic està en condicions de fabricar aparells més i més silenciosos, això no millorarà per força la «qualitat acústica» en les ciutats, com sol anomenar-se ara eufemísticament. Per exemple, com que el soroll urbà procedeix principalment del trànsit rodat, era d’esperar que la proliferació de vehicles elèctrics eliminàs aquesta font de molèsties. Però no serà així, perquè els diaris ja parlen d’implementar en els cotxes elèctrics algun tipus de senyal acústic que avise els vianants de la seua proximitat. Els vianants s’han acostumat a travessar el carrer sense mirar a dreta i esquerra, quan no senten aproximar-se cap vehicle. Els vehicles silenciosos són, doncs, un perill. La solució? Un sorollet.

Cada vegada que fabriquem un soroll, caldria preguntar-nos si és necessari. És clar que, en molts casos, no ens hi posaríem d'acord, perquè sempre hi haurà un conflicte entre qui provoca el soroll, i se'n beneficia, i qui n'és la víctima. Els economistes parlen d’externalitats negatives, per a referir-se als perjudicis que la producció o consum de determinats béns causen en terceres persones. El soroll és una d’aquestes externalitats negatives. Històricament, la solució d’aquest inconvenient ha estat la intervenció de l’estat, mitjançant regulacions, prohibicions o impostos. La tolerància d’aquests perjudicis depèn del pes relatiu que tenen en relació amb el benefici de qui els provoca. Com més gran és aquest en proporció a aquell, menys restriccions hi imposa l’estat. En 1960, el teorema de Coase va capgirar aquesta concepció, com explica Sala i Martín. Coase afirmava que la intervenció de l’estat no és necessària per a corregir externalitats, perquè les parts arribaran naturalment a un acord, sempre que el cost de formalitzar-lo siga proporcionalment reduït. I encara afirmava que el resultat socialment òptim d’aquest acord serà possible independentment de les condicions inicials del dret de propietat. És a dir, en el cas que ens ocupa, que tant se val si es reconeix al productor de soroll el dret a provocar-lo amb la seua activitat com si es reconeix a la víctima el dret al silenci o al descans. La solució òptima arribarà en qualsevol cas. Segons Sala i Martín, «el teorema de Coase cambió el debate sobre externalidades y se pasó de preguntarse “qué tipo de impuesto o regulación debe introducir el estado para reducir las externalidades” a “qué tipo de soluciones pueden encontrar las partes enfrentadas en una externalidad a través de la negociación”». Si les parts no s’hi posen d’acord, el teorema de Coase implica que el cost d’aquesta transacció és superior al perjudici de l’externalitat. Jo no sé si és «uno de los pocos teoremas económicos que son, a la vez, ciertos y no obvios», com afirma Sala i Martín, però ajuda a comprendre que la societat no veu el soroll com un perjudici prou seriós per a incentivar una negociació entre les parts. Per això, les regulacions administratives fracassen, perquè volen solucionar un problema que no existeix: un fals problema. Si més no, no és prioritari. Ben al contrari, encara hauríem de reconèixer que el soroll ens agrada, perquè el soroll és vida i el silenci ens espanta.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.