Estem assistint en els últims anys a un fenomen de resignificació gens innocent dels conceptes de feminisme i interseccionalitat, que dilueix el subjecte polític del moviment feminista, la dona, fins a convertir-lo en una amalgama de diversitats i eixos que convergeixen, obviant la causa subjacent de la nostra opressió, el sexe. La perversió de la interseccionalitat distorsionada converteix, així, el feminisme en la mare (mare, que no pare) de totes les lluites, en aquella mena d’ONG que ha d’abastar, i cuidar, i reivindicar els postulats de tots els col·lectius que acudisquen a aixoplugar-se sota l’ala del moviment, perquè aquesta és, ha sigut i serà la nostra tasca com a dones: ocupar-nos de les vicissituds de tot aquell que ens reclame. I a aquest reclam definitori del feminisme contribueix la visió postmoderna de la interseccionalitat i el seu ús perniciós.
El concepte d’interseccionalitat va ser encunyat per l’advocada afroamericana Kimberlé Williams Crenshaw, el 1989, en el context d’un marc jurídic, a fi de ressaltar que als EUA les dones negres estaven exposades a violències i discriminacions tant de raça com de sexe. En nombroses ocasions Crenshaw ha aclarit que la seua aplicació de la interseccionalitat ha sigut i continua sent contextual i pràctica, i mai no va pretendre crear una teoria de l’opressió general, sinó més bé un concepte d’ús pràctic per a analitzar omissions jurídiques i desigualtats concretes. No obstant això, el fet és que en els contextos acadèmics anglòfons, la interseccionalitat sembla haver-se convertit en el tropofeminista més difós per a parlar ja siga d’identitats o de desigualtats múltiples i interdependents.
La interseccionalitat és, segons la creadora del terme, «el fenomen pel qual cada individu pateix opressió o ostenta privilegi sobre la base de la seua pertinença a múltiples categories socials». És, per tant, l’anàlisi de l’entrecreuament dels diferents tipus d’opressió en una o diverses dones. Sense aquesta anàlisi no es podrien contextualitzar ni entendre les experiències de totes les dones.
No obstant això, en les últimes dècades, s’abusa i s’acusa de l’existència d’un feminisme-blanc-cis-hetero-burgés que no dona cabuda a col·lectius concrets que pateixen discriminacions, ja estiguen conformats per homes o per dones. Sota el mantra «el feminisme és interseccional!» es pretén que aquest esdevinga un moviment inclusivista en el qual les dones deixen de ser el centre de la lluita política per a desaparéixer entre amoroses cures a tercers.
Tanmateix, el feminisme s’ocupa de les dones i les seues opressions específiques, no de les opressions i discriminacions generals de tota la societat. Les teories feministes ja van abordar, fa més de 200 anys, la superposició de les diferents opressions (sexe, classe i raça) i les relacions de poder, gràcies a personalitats com Olympia de Gouges, a França, en La declaració dels drets de la dona i de la ciutadana (1791), on l’autora comparava la dominació colonial amb la dominació patriarcal i establia analogies entre les dones i els esclaus. Als Estats Units, les primerenques i breus aliances entre les lluites abolicionistes i les lluites feministes del segle XIX i les superposicions d’aquestes reivindicacions en campanyes comunes pel sufragi de la població negra i de les dones, van posar en evidència les similituds de funcionament del racisme i del sexisme. Un altre exemple notable n’és el discurs Ain’t I a woman pronunciat per Sojourner Truth, antiga esclava, en la Convenció pels Drets de les Dones a Akron, Ohio, el 1851. En aqueix discurs, Truth, qui va patir l’esclavitud durant més de 40 anys, confronta la concepció burgesa de la feminitat amb la seua pròpia experiència com a dona negra, treballadora incansable i mare de nombrosos fills venuts com a esclaus, mitjançant la pregunta insistent a l’auditori: «És que jo no soc una dona?».
El feminisme analitza les diferents discriminacions que convergeixen en les dones dotant-les amb experiències pròpies i úniques i que contextualment poden ajudar a ampliar les accions i polítiques que cal aplicar, però sense perdre de vista allò que ens uneix a totes i ens converteix en l’únic subjecte polític del moviment feminista: el sexe biològic. La interseccionalitat és una eina analítica accessòria, no un passaport per a desplaçar-nos a les dones del nostre propi moviment emancipatori.
«Existeix acció més odiosa que la d’aquells homes que, en les selves d’Amèrica, van a la caça de negres fugitius per a portar-los de nou sota el fuet de l’amo? L’esclavitud està abolida, es dirà, a l’Europa civilitzada. Ja no hi ha, és cert, mercats d’esclaus en les places públiques; però entre els països més avançats no hi ha un en el qual classes nombroses d’individus no tinguen molt a patir d’una opressió legal: els llauradors a Rússia, els jueus a Roma, els mariners a Anglaterra, les dones a tot arreu. Sí, a tot arreu on la cessació del consentiment mutu i necessari a la formació del vincle matrimonial no és suficient per a trencar-lo, la dona està en servitud. (…) Així, doncs, mentre el sexe dèbil, subjecte al més fort, es trobe forçat en les afeccions més urgents de la nostra naturalesa, mentre no hi haja reciprocitat entre tots dos sexes, publicar els amors de les dones és exposar-les a l’opressió. De part de l’home és l’acció d’un covard ja que, pel que fa a aquesta qüestió, ell gaudeix de total independència. S’observa que el nivell de civilització al qual han arribat diverses societats humanes està en proporció a la independència de què gaudeixen les dones».
Com bé assenyalava la pensadora feminista Flora Tristán (1803-1844), sempre, a tot arreu, en qualsevol zona del món, en qualsevol context, en relació amb els seus parells, les dones sempre estaran més oprimides. El gènere ho travessa absolutament tot.
