L’entrevista és un gènere estrany. De tots els periodístics, el més peculiar. Per començar, qui firma la peça en qüestió només n’és l’autor d’una part, la més menuda. Sotmetre algú a un qüestionari previ, més preparat o més improvisat, sempre és un menut acte de violència. Al capdavall, tot entrevistador (si no és un babau o un frívol) té unes altes expectatives, que no sempre podran acomplir-se. Però el resultat d’un diàleg d’aquest tipus està sotmés a molts imponderables i —això fa pena reconèixer-ho— depén massa sovint de la pura i simple sort…
Com que he estat en tots dos costats de la barrera (he sigut entrevistador i m’han entrevistat), he tingut ocasió de reflexionar-hi. Ja pots anar amb la millor disposició, la més exhaustiva documentació, les credencials més excelses, que tot se n’anirà en orris per mil foteses possibles. Potser l’entrevistat ha dormit fatal o li ha sentat malament el darrer whisky. Potser no vol contestar exactament a les coses que tu li vols preguntar. Potser no es fia de tu, o del periòdic que et paga o del Sursum Corda. Potser, a la inversa, hi anaves desarmat i suspicaç i te’n tornes amb una peça rotunda, que sempre creuràs que es deu al teu savoir faire. Però no..
Em venen al cap aquestes pensades després de llegir De viva veu, el recull —definitiu?— de les entrevistes que li van fer a Joan Fuster al llarg de quaranta anys, entre 1952 i 1992. Tota una vida. El volum l’ha publicat l’editorial Afers i l’esforç —minuciós, meritori, herculi— el devem a Isidre Crespo. Algun dia caldrà fer un homenatge a aquest home, Crespo. S’ha dedicat en cos i ànima, des que va decidir ser valencià, a estudiar i resseguir Fuster, a classificar-lo i ordenar-lo. Tots els escriptors hauríem de tindre un Isidre Crespo, un Max Brod que, en lloc de cremar els nostres manuscrits —com invariablement li haurem demanat—, els eternitze. Seria de justícia —poètica.
Després de llegir atentament totes les peces del llibre, arribes a algunes conclusions. Ja se sap que a Fuster no li feien massa gràcies les entrevistes. Normal: sovint li hi enviaven novençans que li feien passar molta vegonya —aliena. Tots els qui hem sigut entrevistats hem experimentat aquesta mena de sentiments. Això té mala solució. L’única plausible, és contestar per escrit. Tot el que s’hi perd en vivesa, en cordialitat, en rèpliques i contrarèpliques, es guanya en precisió. I la precisió (comprenc Fuster), per a un escriptor o per a qui siga que vulga ser ben interpretat, és fonamental.
En un parell de trobades, posaven en boca de Fuster que era un «regionalista» o un «nacionalista» (sic). «Soy una bestia regionalista», titulava Miguel Veyrat la seua entrevista per a Nuevo Diario (6-VII-1969). I encara «Un nacionalista recalcitrante», abundava Jaime Millás en Triunfo (15-I-1977). En tots dos casos, el solitari de Sueca s’havia autoanomenat «racionalista», en realitat… Diuen dels «follets de la impremta», i diran bé: en un llibre de poemes (Escrit per al silenci), li van canviar el vers «Jo t’inventava noms o altres carícies» per «Jo t’intentava noms…». A Fuster li va fer gràcia l’errada i la va assumir com un millorament del poema… Quan es parla de política, però, no resulta tan hilarant la fallida o la tergiversació conceptual. Perquè Fuster no es va sentir mai ni «regionalista» ni «nacionalista»: això ho va deixar per als seus enemics i per als seus amics, dues categories que, a vegades, a hores d’ara, resulta difícil de diferenciar. I m’explique: hi ha gent que creu que li fa un favor, al Fuster després de mort, enarborant-lo com un espantaocells, un ninot de neu ideològic o el nou Oracle de Delfos. A aquests els arrenglere entre els seus enemics.
Són conegudes les anècdotes que encatifen el recorregut dialògic que glosse al llarg de les dècades. Algunes entrevistes li les van extirpar, més que aconseguir. En d’altres era evident la seua voluntat de parlar, sobretot en els mesos abans del seu decés, com en un últim rampell de lucidesa. Els qui van tindre la sort d’abordar-lo en aquesta darrera circumstància (Lluch, Mollà, Raimon, Sanchis, Sòria, Mansanet…) van aconseguir peces de més o menys interés, depenent de si els seus autors eren o estaven més o menys espavilats.
Meditava, després d’acabar de llegir el llibre, quines de totes aquestes experiències degueren ser més del gust de l’interessat mateix. El seu balanç general hi està consignat: «L’entrevistador, no sé per què, s’arroga el dret de fer preguntes tradicionalment reservades al policia, al confessor i al psicoanalista. La impertinència és total». Això ho confessa en un text que probablement és el que el va deixar més satisfet de tots els consignats ací, perquè era la contestació a un qüestionari escrit de Rafael Ventura Melià, de l’any 72, de què només s’han conservat les respostes. Diuen —meravelles— del Fuster oral, però jo soc raret: el que m’entusiasma, ara i sempre, és el Fuster escrit. La circumstància de l’estil.
Al final, el que u odia és que arribe un passerell a casa i et pregunte si t’has llegit els 35.000 llibres que hi atresores. La resposta de Fuster és antològica: home, venia a dir, si només m’haguera llegit aquests no haguera fet res de seriós en la vida…
Hi ha dues coses que no s’han de preguntar mai a un escriptor: si s’ha llegit tots els llibres de la seua biblioteca i què hi ha d’autobiogràfic en els seus textos, si no són estrictament autobiogràfics. Per anar rumiant-hi…
Postdata (prescindible)
I ara vos confessaré quina és la primera i l’última aventura en què m’he vist involucrat com a entrevistador. Estan separades per un lapse superior a tres dècades. En 1989 —jo tenia tot just 24 anys— vaig anar a fer un interrogatori a Amadeu Fabregat, flamant director de l’ens RTVV. El resultat es va publicar en una revista local (pàgines 21-25), i el podeu llegir ací. Vos recomane que hi feu una ullada: val la pena. Potser a Amadeu li vaig caure en gràcia o potser es van arrenglerar alguns astres, però la conseqüència va ser una conversa feliç, dúctil, plena de contingut (fins i tot amb un cert morbo). Coses de la joventut…
La darrera entrevista que m’ha tocat fer me la va encarregar La Veu, precisament, per a la primera eixida de la seua nova etapa, fa dos o tres mesos. Vaig anar a importunar el senyor Joan F. Mira. El resultat és conegut, el podeu llegir ací.
Potser aquell dia Mira estava de mala lluna, havia dormit fatal o li va sentar malament la música celestial que sentia. O simplement no li va donar la gana empatitzar amb l’afer. És el risc de qui entrevista: tot depén de la víctima propiciada. Si el bou vol, hi ha toreig. Si no, al corral i un altre dia serà. I disculpeu la metàfora taurina…
