Quede per entrevistar Joan F. Mira (València, 1939) un 14 d’abril. «El dia de la República», em diu, amb un esclat als ulls. És a casa, al centenari maset castellonenc que era de l’avi de la seua dona (Pilar Aparicio), escoltant cant gregorià: és Dijous Sant. Música celestial de l’abadia benedictina de Münsterschwarzach (La passió segons Sant Joan). Entrem en matèria de seguida. Antropòleg, novel·lista, assagista, traductor… Als seus 82 anys, ja podem llançar la vista enrere i avaluar tota una vida dedicada a la literatura i l’erudició.
La primera vegada que vaig saber de tu, jo tindria uns setze o dèsset anys i tu participaves en una programa de La clave, de José Luis Balbín, sobre el País Valencià. Això seria als primers anys 80. El programa incloïa una pel·lícula basada en un relat de Blasco Ibáñez, si no recorde malament. Tu no hi volies parlar de política, sinó del Blasco narrador…
Feia poc que havia tornat de Princeton i la veritat és que no sabia molt bé què hi feia, en aquell programa. Els polítics que hi participaven —Joan Lerma, entre ells— deien unes coses molt penoses. I continuen dient-les. En eixir vaig coincidir amb Manuel Giner Miralles, d’Aliança Popular, i em va confessar que el discurs del seu partit sobre la llengua era impostat. Imagina’t…
En realitat, vas començar la teua vida pública com a antropòleg, fent la tesi doctoral sobre dos pobles valencians i interioritzant el «bou per la vila» en El bou de foc (1974).
El primer que vaig fer, en realitat, van ser les narracions de Els cucs de seda, que van qualificar de novel·la rural, cosa que és una xorrada.
Els cucs de seda (1975) també eren uns contes una mica antropològics…
No exactament. Els cucs de seda eren ficció, basada en els meus records, però tot inventat. El bou de foc sí que està més fonamentat en les meues experiències personals i en part en material de la tesi. Tracta d’un personatge urbà que va a un poble del Maestrat-Els Ports. La meua tesi era l’anàlisi de l’evolució d’una societat rural en dues situacions diferents: «Vallalta» seria una societat més aïllada, fora de la modernitat, sense turisme ni indústria. I «Miralcamp» seria un poble de la Plana més influït per la modernitat, amb fàbriques, agricultura residual, comunicacions, etc.
En El tramvia groc (2013, primer volum de memòries) parles del «buit afectiu» covat durant la teua infància al barri de la Torre de la ciutat de València. És això el fonament del teu projecte literari?
No, rotundament no. És cert que hi conte l’episodi d’una cremada involuntària que em va causar ma mare, però jo estava més identificat amb mon pare que amb ma mare. Ma mare no era molt carinyosa. Que em volia extraordinàriament segur que sí. Mon pare era rígid i seriós, però jo estava molt unit a ell.
Et recordaré un aforisme de Fuster: «Un home feliç no sent necessitat d’expressar-se».
No sé. Jo no he fet mai aforismes (no hi estic dotat) perquè no crec en aquesta mena de generalitzacions o veritats universals. Totes les abstraccions són un poc irreals. Jo cada vegada soc més empirista.
Ara m’agradaria adduir-hi la primera frase de Tolstoi en Anna Karenina.
No estic gens d’acord amb la primera frase d’Anna Karenina «Totes les famílies felices s’assemblen, però les dissortades ho són cadascuna a la seua manera». Per això no soc gens aficionat, com et deia, a la literatura apodíctica. I, a més, no hi crec.
Per cert, en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), aprofitant l’Any Fuster, sé que teniu projectat traduir a diferents llengües els seus aforismes.
És que realment és una bona manera de divulgar Fuster, traduir els aforismes, que són universals. Ara és realment quan estem posant les bases per donar a conéixer Fuster, que és un gran desconegut. Qui llegeix, ara mateix, els seus llibres?
…
Doncs això mateix.
En Tots els camins (2020, segon volum de memòries), evoques un adolescent seminarista fascinat per la idea de la santedat, per a després definir-te ara com «un vell agnòstic, sentimental i alhora fastigosament i penosament racionalista». Has fet les paus amb Déu, mentrimentres?
Quan el veja li ho diré. La mort de mon pare, als meus catroze anys, em va deixar tirat. Jo mai havia tingut vocació de capellà, però eixa mort ho va canviar tot. Em vaig quedar com un pardalet i els pares escolapis em van replegar. I després no he sigut el típic seminarista rebotat. Jo he fet vida de monjo a Navarra, com he contat en eixe llibre. Però després, a Roma, quan veia les xiquetes pel carrer de camí cap a la Universitat Gregoriana… em va canviar la perspectiva. Ara, l’experiència del seminari no la canvie per res. M’hauria perdut una etapa profunda de vida interior, la meditació, fins i tot la mística. I la disciplina d’una vida de monestir. Tot això em va fer molt de bé. Si tornara a tindre 14 anys tornaria a fer el mateix.
Quina distància hi ha entre Crítica de la nació pura (1985) i Sobre la nació dels valencians (1997), els teus dos assajos més coneguts? En quin moment apareix la consciència de la singularitat del País Valencià més enllà –o més ençà- dels anomenats Països Catalans?
La «singularitat valenciana» apareix en el moment en què entre en el mètode empíric. Una cosa són les idees producte d’una ideologia prèvia i tota una altra les idees contrastades amb la realitat. Crítica de la nació pura hauria d’haver-lo publicat en anglés. Era un llibre ací d’una novetat absoluta, amb conceptes que ningú usava. En Sobre la nació dels valencians vaig fer allò de Montaigne: distinguo. Per això vaig distingir entre nació cultural i nació política.
La novel·la El desig dels dies (1981) —que mai has reconegut com a obra acabada— era una mena d’assaig general d’Els treballs perduts (1989) on potser ja es notava l’empremta de James Joyce. Però l’Ulysses no és una gran broma que ens ha acabat gastant a tots Joyce? Arcadi Espada, fa poc: «Ulisses és un esborrany que els professors creuen passar a net, però no hi ha en tota la història una operació de sarcasme comparable». I més: «El flux de consciència (stream of consciousness) és a l’abast de tots els humans. Tota una altra cosa és la sintaxi».
Per començar, jo m’hauria d’haver quedat a Princeton. Però vaig tornar per patriotisme. I un dels problemes quan vaig tornar era la falta d’una sòlida tradició literària. El desig dels dies era un intent de fer literatura des de la memòria però artísticament no funcionava. Hi havia un messianisme que ara veig que no tenia sentit. A més me la vaig dictar a mi mateix, ho vaig transcriure i es va publicar tal qual.
Espada.
La frase d’Espada no té sentit, perquè a l’Ulisses no hi ha només un tipus de sintaxi. Una cosa és el monòleg de Molly Bloom, això sí que és flux. I el qui no ha comprés el component de broma de l’Ulisses és que no l’ha entés. Una obra com eixa no s’havia fet mai i, per cert, la traducció al català de Joaquim Mallafrè és fantàstica.
M’ensenya l’Ulysses en anglés i repassa el monòleg de Bloom: «Són només unes cinquanta pàgines. No es pot parlar de l’Ulisses fixant-se només en aquesta part»
De tota manera, la novel·la teua que sempre m’ha agradat més és Borja, papa (1996), que vaig reeditar quan era a 3i4. Creus que en aquests anys s’ha mitigat un tant la llegenda negra sobre els Borja?
D’entrada Borja papa no és una novel·la, és una recreació basada en la realitat. La llegenda negra és massa seductora, no l’ha afectada res del que hem publicat. Hi havia una sèrie nord-americana tècnicament bona, que es va passar per TV3. Mònica Terribas me la va enviar per a vore la meua opinió i li vaig dir que tot el que s’hi contava era fals. Així i tot es va emetr
En quin moment apareix en la teua vida la idea de traduir com a Grand Travail o potser per a poder parlar de tu a tu a grans de la literatura catalana com Carles Riba o Josep Maria de Sagarra?
Jo pretenia simplement traduir Homer i Dante d’una altra manera. Riba per exemple concebia l’Odissea com un gran text poètic però en realitat era un text que es recitava en els aplecs i a les places, i estava escrit en un llenguatge molt directe. No era eixa la sensació que rebia el públic original. L’Odissea de Riba és un gran poema de Riba, però no d’Homer. En el cas de Sagarra multitud de versos de la seua versió no són de Dante sinó del traductor. Jo si traduïsc Dante el resultat és Dante i si és Homer el resultat és Homer. Potser per això la «meua» Comèdia ja porta nou o deu edicions, entre rústega i tapa dura. Senyal que la gent li ha pres el gust a llegir realment Homer o Dante.
Per a traduir una obra clàssica, necessites conéixer bé la teua pròpia llengua, però també has de conéixer molt a fons la llengua d’origen. Jo vaig començar a estudiar grec als tretze anys i no lhe deixat en la vida. Hi he sigut catedràtic d’institut (dels d’abans!) i després professor d’universitat. Has de tindre el grec o l’italià medieval quasi com a llengua pròpia. I després has de tindre en compte quina classe de societat està reflectint el text que estàs traduint.
I parlar de tu a tu a Riba i Sagarra?
Estar en el mateix panteó que Riba o Sagarra no m’ho he plantejat mai, sincerament.
Entre 1999 i 2003 vas participar en candidatures electorals del Bloc Nacionalista Valencià, sovint com a cap de llista. Què queda del Mira polític?
El sentit d’implicació i de responsabilitat cívica amb el meu país. Ara, de militància, ja no en queda res. Però et diré més: jo sempre que m’he presentat a unes eleccions és perquè sabia que no les guanyaria!
Ja fa anys que eres membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Què opines de la faena d’aquesta institució, que ja du dos dècades entre nosaltres?
Al principi dubtava de la seua funció o finalitat, però la realitat és que va estar molt ben pensada, fins i tot comptant-hi el paper del senyor Zaplana. El més meritori és que des del principi l’AVL no ha fet cap tonteria. La Gramàtica és una bona gramàtica (Pèrez Saldanya, el seu redactor principal, és també un dels autors de la de l’IEC). A mi quan em van proposar ser-hi vaig dir que no ho veia clar, però quan em van dir qui entraria amb mi vaig acceptar. Ara ens dediquem a fer filologia o coses com l’Any Fuster, on emprem més esforços que la mateixa Generalitat. Jo allí dins he fet grans amics i estic molt a gust i des que han entrat la nova fornada de dones encara més.
Ja has rebut tots els premis i has publicat tots els llibres. Què et queda per fer?
Algú diu que estic fent un tercer lliurament de les memòries: és mentida. Hi hauria de parlar d’una etapa política que no vull. Realment no tinc cap projecte en cartera. Potser un volum o dos d’articles de premsa i això és tot. I reedicions.
Amb aquest balanç donem per acabada l’entrevista. Deixe Mira per si vol continuar amb el gregorià, o potser repassant l’Ulysses. Abans d’anar-me’n, però, m’ofereix una conclusió contundent de la nostra conversa.
Quan jo me moriré —assegura—, que no falta molt, eixirà Sant Pere en una finestreta del cel i em preguntarà: vosté qui és? I jo li diré: soc el tipus que ha posat a disposició dels lectors en la meua llengua els tres pilars de la cultura occidental: els Evangelis, la cultura grega i la cultura medieval. I Sant Pere em dirà: no està gens malalment; ací té vosté una suite a la seua diposició amb música de Bach per a tota l’eternitat.
L’entrevistador, que ací ha fet (com no podia ser altrament) d’advocat del diable, consigna, doncs, la darrera referència teològica.
I amén.
