Amb la publicació de les converses de l’excomissari Jose Manuel Villarejo amb diferents periodistes, especialment el director de La Sexta, i el #FerrerasGate, s’ha parlat molt de propietat dels mitjans, el seu poder i la seua funció de protecció ideològica del règim, tractant d’impedir que les coses puguen canviar, utilitzant la manipulació i la mentida deliberada. Per algú com jo, que fa anys que investigue i divulgue aquest tipus de temes, em sembla fenomenal que tanta gent s’haja assabentat que el propietari de La Sexta és el mateix que el d’Antena 3 i La Razón –sempre que ho explique en alguna xarrada o en algun sopar, m’impressiona la quantitat de gent que no ho sap.
Per això, em sorprèn que tots els dards hagen anat contra Antonio Garcia Ferreras. No és que em sàpiga mal per ell i seria molt catàrtic pel periodisme que un periodista que es descobreix que ha mentit siga acomiadat i haja de deixar la professió. No va passar quan Pedro J. Ramírez va estar-se anys inventant-se la conspiració de l’11-M i, en canvi, sí que el van acomiadar quan va atrevir-se a fer periodisme i va publicar els papers de Bárcenas. Tampoc va passar quan un «ningú» com Javier Negre va inventar-se de cap a peus una entrevista sencera –amb fotos robades de Facebook- i van condemnar-lo per això. Si El Mundo finalment el va acomiadar, va ser per altres motius.
Així doncs, no tinc massa esperances que cessen Ferreras, però no venia a parlar d’això. Perquè és important que la gent entenga que Ferreras, com Susanna Griso o Pablo Motos o qualsevol altre periodista no és tan important. No deixen de ser uns assalariats. La veu del seu amo. Perquè cal tenir sempre present que un periodista és un assalariat, que es deu a l’empresa on treballa (i cal desconfiar del periodista que ho negue o faça veure que no).
I qui és l’amo, en aquest cas? Algú que ha passat estranyament desapercebut en tota aquesta crisi, supose que perquè és tan important que no li cal anar a dinar amb mafiosos d’estar per casa, perquè ja té empleats que li fan la feina bruta. El nom de José Creuheras resulta pràcticament desconegut per al gran públic, però és qui s’encarrega, en nom de la família Lara, de gestionar amb mà de ferro el principal grup mediàtic i editorial de l’Estat espanyol: el Grupo Planeta.
El mateix grup es troba fora dels focus que més habitualment es posen en altres empreses com Prisa o Vocento. I això que serviria per explicar perfectament quasi un segle d’història espanyola. Tal com explica aquest perfil de Mèdia.cat –ja un poc antic- o aquest vídeo més recent d’Octuvre, l’editorial Planeta seria fundada per José Manuel Lara Hernández, qui va entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939 com a capità de l’exèrcit feixista. No era un emigrant, era un ocupant. Segons s’ha explicat sempre en el món editorial barceloní, Planeta va créixer gràcies a les requises de paper que el mateix Lara feia, pistola en mà, per les impremtes de la ciutat. Durant la transició va convertir-se en una editorial referència de l’esquerra, publicant els llibres de Manuel Vázquez Montalbán o Gregorio Morán. Una metàfora perfecta de la Transició i del paper que jugaria el grup editorial en el nou règim. Però la cosa no va acabar ací, i la bona relació de Planeta amb els diferents governs –foren del PP, PSOE o CiU- es troben en la base del seu imperi televisiu. El mateix Juan Luis Cebrián, editor d’El País, va acusar públicament el llavors president espanyol, José María Aznar, d’haver obligat a Teléfonica a vendre les seues accions d’Antena 3 a Lara.
Aquesta és l’empresa que ha conspirat amb un grup parapolicial per tal d’intentar adulterar unes eleccions democràtiques. Ferreras i Inda s’han limitat a posar-hi la veu i la cara. I, per tant, encara que dimitiren o tancaren el programa, l’empresa trobaria altres guinyols que els substituïren.
L’única via, encara que lenta i pesada, és construir mitjans de comunicació potents que no siguen propietat de grans empreses, sinó de la gent que els llegeix. Subscrivint-s’hi o agermanant-s’hi, però també llegint-los, difonent-los, passant-los informació, exigint a les administracions que els tracten amb normalitat… En definitiva, fent-los créixer. És sorprenent a voltes el poder de milers de xicotetes accions.
Perquè ja és realment trist desencoratjador, que un dels principals perjudicats pel #FerrerasGate siga el periòdic cooperatiu de La Marea. No opinaré sobre la decisió d’Antonio Maestre de continuar col·laborant en La Sexta. Tinc motius per entendre’l –al final es guanya la vida així- i jo no sé què hauria fet. És molt fàcil anar de pur des de la barrera. Però que de tot aquest escàndol n’haja quedat una batalla en xarxes sobre qui ha estat més perjudicat per les clavegueres o sobre qui és més immaculat, és desesperant. Potser per una volta podríem entendre que no es tracta de tenir raó, sinó d’unir-nos contra ells, per veure si alguna volta aconseguim guanyar. Com cantava Evaristo: «Luchamos entre nosotros, mientras ellos se ríen»
