La normalització de les llistes paritàries quasi havia aconseguit convéncer-nos, a les escèptiques, que en la política, a diferència d’altres àmbits de la societat, les dones havíem assolit una mena d’igualtat amb els homes. Tanmateix, eixa necessitat dels partits, sobretot els que s’anomenen «d’esquerres», d’exhibir múscul feminista —que queda modern i cool, i atrau el vot femení—, contrasta amb la quantitat de dones que aconsegueixen enfilar-se als llocs d’eixida de les candidatures. En el cas del País Valencià s’ha materialitzat en un exigu 29% d’alcaldesses en la darrera legislatura. En el segle de les conquestes per a les minories, paradoxalment, la meitat de la població encara malda per obrir-se camí cap als llocs de representació, cap al cim del poder públic que proporciona l’oportunitat d’incorporar al dia a dia polítiques des d’una perspectiva femenina i autènticament disruptives.
El camp de la política, doncs, tan igualitari que semblava, fa aigües com la resta dels espais. I no sols en l’àmbit local: fa unes setmanes la ministra espanyola d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital es negava a aparéixer en la foto d’un esdeveniment sobre lideratge empresarial, perquè llevat d’ella tot eren homes. És a dir, precisament una imatge que hauria il·lustrat ben gràficament les dificultats de les dones, encara hui, per a accedir als espais de lideratge. Les opinions sobre l’acció, com en tot, poden ser diverses. Però el que no es pot negar és que el gest, simple i ferm, va aconseguir que s’evidenciara com d’àrid es revela el paisatge del poder per a les dones també en el món de l’empresa.
Certament, en el pla de la realitat el panorama dista molt de ser el que el feminisme trobaria adequat. Pel que fa a la ficció, d’altra banda, s’ha estrenat fa poc una sèrie amb gran èxit de públic, i que té a veure amb aquesta qüestió. Es tracta d’Intimidad, una narració que, en huit episodis, plasma les dificultats amb què ensopega la protagonista, quarantanyera estupenda amb una carrera política prometedora en perspectiva, per culpa d’un vídeo íntim que s’escampa per les xarxes sense control. Al marge del desenvolupament de la trama, que desgrana una sèrie de situacions en què les dones som especialment vulnerables, la història palesa el nivell de correcció política que ha d’assolir una dona per a aconseguir ser acceptable als ulls de la societat. Res comparable al que s’exigeix a un home.
Ficcions a banda, les últimes setmanes ens han deixat una mostra real i ben propera del cost vital i polític que poden arribar a tindre determinades circumstàncies en la vida d’una dona que es dedica a la política de nivell, com és la ja exvicepresidenta del Consell, Mónica Oltra. El cas —les circumstàncies— és conegut, no és aquest el lloc per a estendre’s en els detalls, que s’han abordat i analitzat des de diferents perspectives. Però crida l’atenció el fet que les conseqüències de ser objecte d’investigació del ministeri fiscal per a una dona que fa política sembla que no són les mateixes que si l’encausat és un home.
I és que, en general, en política el que és lícit i fins i tot desitjable en un candidat no ho és en absolut en una candidata. L’assertivitat, la capacitat de lideratge, l’agosarament, la valentia, l’ambició… són característiques ben vistes en un home que no necessàriament queden bé en una dona. En el cas de Mónica Oltra, les eleccions autonòmiques del 2015 la van deixar a les portes d’encapçalar el primer Botànic, estava en el seu dret i comptava amb el suport dels diputats i les diputades de Podem —és a dir, la majoria—, però de seguida es van alçar veus que li retreien l’audàcia de voler ser presidenta del Govern Valencià, cosa que en un home hauria estat molt ben vist.
Pel que fa al cas que ens ocupa, és cridaner que tot una vicepresidenta haja hagut de dimitir cinc dies després de ser citada com a investigada (a només dues setmanes d’haver de declarar) en un cas d’abusos comesos pel seu exmarit, i que l’indici més consistent siga el fet que una dotzena de professionals han fet declaracions coherents entre elles. Mentrestant, hi ha tribunals que no aconsegueixen esbrinar qui deu ser M. Rajoy, que desestimen enregistraments inculpatoris perquè s’han fet sense consentiment o que no consideren l’assetjament sexual. També hi ha polítics que no han dimitit a pesar d’haver sigut citats com a investigats, i han tingut oportunitat de demostrar la seua innocència: Rubén Trenzano, de Compromís; o Ángel Luna, del PSPV, sense anar més lluny, però hi ha dotzenes de casos. Fins i tot, deveu recordar Jorge Rodríguez, aleshores president de la Diputació de València pel PSPV, que va ser citat com a investigat en febrer del 2018 i va acabar dimitint al juliol d’eixe any… cinc dies per cinc mesos!
Mónica Oltra ha dimitit de tots els seus càrrecs, i serà jutjada per un tribunal ordinari, però això no ha fet que deixe d’augmentar la crítica vers la seua persona, ultrapassant l’àmbit polític, i que hi haja qui es pense que tot s’hi val. Fa l’efecte que qualsevol té retrets a fer. Recordeu algun polític —home— amb qui s’haja capficat tant l’opinió pública?
Digueu-me paranoica, però sovint fa la sensació que segons quin espais no han de pertànyer a les dones i, si hi arribem, el preu que es paga per la gosadia és alt. Tant com per a traure a passejar allò de l’egoisme, la mala bava i, com no, l’ambició desmesurada. En la vida real com en la ficció televisiva. És el que ens costa voler arribar on no és el nostre lloc. Ai, les bruixes, sempre fent maleses…
Un apunt final: si busqueu en Google «imputado dimite» (disculpeu-me el tic diglòssic…), us eixiran poc més de 300.000 resultats. Si hi poseu «imputada dimite», en trobareu quasi dos milions.
