Estan a punt de complir-se vint-i-cinc anys des que vaig acabar la carrera universitària. El meu títol de Filologia Catalana està datat el 26 de juliol de l’any 2000. Com passa el temps! Durant els quatre cursos de llicenciatura més un teòric de doctorat en una disciplina en què s’ha de llegir moltíssim, absolutament tots els llibres els vaig comprar en 80 Mundos a Alacant. Vivia en un barri humil als afores, la Tómbola, i baixava amb el meu ciclomotor, un Vespino NL negre, a arreplegar-los. Si no els tenien, l’amo me’ls encarregava i em deia quin dia podia passar a recollir-los. Aleshores no hi havia WhatsApp per avisar de l’arribada de les comandes. Els llibres en valencià, en aquella època, estaven al fons del local, a l’esquerra. Aquells prestatges plens a vessar cridaven la meua atenció, i podia passar-me hores i hores embadalit fullejant les obres perquè el temps, literalment, es detenia allí dins. Els dinerets que els meus pares em donaven com a paga me’ls guardava i els dedicava a comprar aquelles nombroses obres en uns estudis de llengua i literatura catalanes ben carregats de lectures obligatòries i recomanades.
Per a qui no ho sàpia, 80 Mundos va ser fundada el 1984 per Fernando Linde (que havia obert uns anys abans la també coneguda Ali i Truc a Elx amb Paco Trigueros), i la va gestionar fins que es va jubilar el 2018. Aquell mateix any un grup de quatre amics (Ralph, Carmen, Sara i Marina, coneguts com els libreros ochenteros) en va prendre el relleu amb moltíssima il·lusió, i justament un després, el 2019, va rebre el merescut premi a la millor llibreria cultural que concedeix la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL) en col·laboració amb el Ministeri de Cultura i Esport. Més que una llibreria, 80 Mundos sempre ha sigut un centre de dinamització cultural de referència amb multitud d’activitats de tota mena i per a totes les edats, des d’animació a la lectura per a infants fins a debats polítics, fòrums, clubs de lectura i, per descomptat, presentacions de llibres.
Recentment ens hem assabentat d’una notícia que, personalment, em va posar els pèls de punta quan la vaig conéixer per allò que representa per a mi i jo crec que per a tots els alacantins i les alacantines el mític establiment del qual us acabe de parlar. Resulta que el 21 de juny els antics arrendadors del local van comunicar als actuals gestors que havien venut l’edifici i que els nous propietaris no tenen intenció de mantindre els baixos comercials, i l’1 de juliol s’hi van presentar dos persones com a titulars de l’empresa que ha comprat tot l’edifici i els van informar que la intenció és construir allí apartaments turístics i, per tant, els van convidar a deixar les instal·lacions com més prompte millor. De fet, ja han rebut, sense mirament, el burofax amb què els inviten a anar-se’n. Sens dubte, tot un exemple d’usura, destrucció i degradació.
Òbviament, el tema està en mans d’un advocat i tots desitgem que la situació es revertisca prompte perquè Alacant, abandonada en els últims anys per la desídia d’uns governants nefastos, no pot permetre’s perdre llocs com aquest. Però haver donat a conéixer la situació que travessa el negoci, amb un abast mediàtic important tant en televisió i ràdio com en premsa, no ha fet gens de gràcia al nou promotor immobiliari, al qual tot aquest rebombori sembla que el molesta. I, mentrestant, l’alcalde no ha dit encara ni xut ni mut ni carabassut, simplement s’ha limitat a anunciar que la moratòria que havia fixat per a pisos turístics s’estén també ara a blocs sencers a partir de final de mes. On estan les seues polítiques de protecció dels espais culturals? Simplement, no en té. El seu concepte de cultura són les Fogueres, la fira taurina de nou dies, les xancles i la tovallola al muscle i poc més, un Barcala agenollat als peus d’un turisme exprés, desproporcionat i sense control al qual estén la catifa roja sense dissimular. Atroç, indignant, demencial, vergonyós.
Cal dir que Alacant és, després de Marbella, Cadis, Màlaga i Granada, la cinquena ciutat d’Espanya en densitat de pisos turístics per habitant, i segons algunes fonts, també una de les que més en té d’il·legals. És molt decebedor que aquest siga el prototipus de ciutat que propugnen els actuals dirigents polítics, un model lucratiu, especulatiu i abusiu que acabarà col·lapsant per si mateix, el d’una Alacant en la qual cada dia els preus dels lloguers són més elevats precisament perquè així expulsen els arrendataris i transformen les vivendes en habitatges turístics que deixen infinitament molts més beneficis econòmics. Evidentment, no culpe el turisme del problema residencial tan greu que hi ha actualment al nostre país, però allò cert és que, a poc a poc, ens està menjant. No és turismofòbia, és un crit desesperat a un replantejament i una regulació seriosa de la situació. Enrenou, soroll, brutícia, falta de respecte… són tan sols alguns dels inconvenients que minen la qualitat de vida de les persones que viuen en eixes finques, en alguns casos tota la vida. D’aquesta manera, cada vegada més les urbs s’omplin de gent sense casa i de cases per als turistes, i jo trobe que les viles són per a les persones que les habiten tot l’any, no per a qui les visita un cap de setmana de sol, platja i borratxera com ja passa en molts altres llocs. Les ciutats les fem nosaltres, no els forasters.
Paral·lelament, de tots és sabut que a Alacant s’estan enderrocant moltíssims edificis emblemàtics (incloent-hi les façanes) d’arquitectes locals de renom, com per exemple, Juan Vidal Ramos, per a la construcció d’habitatge turístic. I una ciutat que no conserva la seua edificació i, per tant, destrueix la seua memòria és una ciutat despersonalitzada, sense arrels, sense identitat, que perd el seu caràcter i que, tristament, condemna els veïns a abandonar el centre històric i el converteix en un parc d’atraccions temàtic per als turistes, que és el que està passant. Aquesta destrossa comporta la desaparició del comerç local, que és l’ànima d’una ciutat, i alhora desballesta també el teixit social de convivència, i en aquest sentit vull insistir com d’important que són les llibreries de barri, sobretot en el cas de 80 Mundos, perquè no solament és un lloc on habitualment es fan presentacions de llibres i activitats lúdiques per a xiquets, sinó també un espai cívic d’unió entre el veïnat. Per això el tancament no és tan sols una pèrdua comercial, sinó com diuen els seus encarregats, un crim emocional.
De moment, la ciutadania d’Alacant ha protestat, i el dissabte 5 de juliol, a les 19 h, amb tota la calor, més de cinc-centes persones es van concentrar en la porta de la llibreteria per a manifestar el seu rebuig a aquest desnonament imposat que implica el tancament d’un dels símbols de l’art de la lectura a la capital de l’Alacantí. El clamor popular va dir ben alt i clar que Alacant no està en venda, i la població va eixir al carrer a defensar la cultura. «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble», que va dir Vicent Andrés Estellés. Celebre que les plataformes veïnals hi hagen reaccionat i que estiguen convocant manifestacions per a oposar-se i queixar-se contra la turistificació desmesurada. Per cert, el moment en què Marina Vicente, una de les sòcies, va eixir a la porta i tota la gent va començar a aplaudir va ser, lògicament, molt emocionant pel suport que els alacantins i les alacantines hi van mostrar no solament aquella vesprada, sinó tots els dies des que s’ha sabut aquest despropòsit. Els lectors empedreïts, i no sols, s’han bolcat amb els administradors de la llibreria i els estan oferint tota l’ajuda possible. L’objectiu ara és buscar altre local prop de l’emplaçament actual per poder traslladar-hi el negoci, però no és gens fàcil per l’espai que necessiten en metres quadrats i pels elevats preus dels lloguers a hores d’ara.
Sempre he pensat que la vida, sense llibres, no seria vida. En el meu cas, els llibres són independència, empoderament, inconformisme, aprenentatge. Les llibreries són molt importants en les ciutats, no solament com a lloc de compravenda, sinó també com a espai on portar els més menuts per tal d’animar-los a estimar la lectura. I, en aquest sentit, 80 Mundos ja fa molt de temps que es va convertir, els dissabtes al matí, en un punt de trobada dels pares que han volgut encoratjar els seus fills al plaer lector. Per aquesta raó, i perquè és un indret de reunió de tota la ciutadania alacantina, no pot desaparéixer un espai de llibertat com aquest víctima d’una especulació feroç que molt tem que acabarà desencadenant altra crisi immobiliària d’ací a uns anys. Els clients habituals farem tots els possibles perquè aquest racó tan llegendari i fabulós continue on està, a l’avinguda del General Marvà, núm. 14, una de les artèries principals del centre d’Alacant. Però si no és allí, anirem on es traslladen perquè formen part ja de les nostres vides. Hem crescut amb ells, un comerç tradicional tan essencial per a la difusió cultural a la ciutat, i per això mateix estarem sempre al seu costat. Que no ho dubte ningú. 80 Mundos som tots i totes.
