El Corpus ciutadà

En el present article pretenem constatar com la festa del Corpus a València, coneguda durant segles com la Festa Grossa, ha experimentat diverses fases o concepcions, en funció de les diferents formacions socials i històriques, fins a arribar al que denominen com a Corpus ciutadà, que és la forma que va prenent en els darrers anys la festa del Corpus Christi al Cap i casal, però que va a necessitar consolidar-se i perfeccionar-se amb una governança de la festa que hauria de ser flexible, inclusiva i plural. Especialment amb l’horitzó temporal de l’any 2026, quan es compliran set segles des que en 1326 el Corpus apareguera en la relació de festes de guardar que el Consell de València manava respectar anualment.

1.- El Corpus tradicional

El que podem denominar Corpus tradicional coincidix amb una societat estamental, dominada per la centralitat cultural i política de l’Església catòlica i els seus dogmes (la tradició religiosa oficial), en aliança amb la Monarquia absoluta i una estructura de classes feudal dominada per la noblesa, a la qual se supeditaven la burgesia emergent, els gremis i el poble pla. El Corpus tradicional naix en l’Edat Mitjana, ja que la primera processó general teofòrica convocada pel municipi de València a instàncies del bisbe Hug de Fenollet data de 1355, i reuní totes les parròquies i la gent de la ciutat. L’any següent, la desfilada general fou substituïda per una processó parroquial rotativa, la qual va durar fins a 1372, quan les autoritats municipals, incitades pel bisbe Jaume d’Aragó, que coneixia la fastuositat de les processons barceloneses, ordenaren de nou la celebració d’una única processó solemne.

Entre 1380 a 1425, a causa de l’auge econòmic de la ciutat, i prenent com a model el cerimonial i programa de les entrades reials, la processó del Corpus va anar desplegant la seua complexitat i fast que li proporcionarien la seua fama. D’esta forma, la festa assoliria en els anys successius una esplendor inusitada, gràcies a les possibilitats que oferia aglutinar sentiments religiosos i cívics en el context de l’extraordinari auge econòmic, polític i urbanístic que havia assolit la ciutat a les darreries del segle XIV. El ben cert és que a començaments del segle XV la celebració del Corpus a València s’havia transformat en una festa a un temps religiosa, cívica i política, fins al punt que en nombroses ocasions la Ciutat va oferir la processó com el seu bé cultural més preuat davant la visita de reis o personatges importants.

En el model del Corpus tradicional la processó eucarística general i festa del Corpus es caracteritzaria per la presència abundant de figurants, entremesos, roques i jocs varis, que la dotaven d’un complex contingut simbòlic i catequètic, alhora que s’afavoria l’arrelament de les institucions locals de govern i l’expressió d’una identitat cívica. Esta etapa d’esplendor de la festa del Corpus es mantindria i fins i tot es reforçaria amb la Contrareforma del segle XVI i el Barroc (segles XVII i XVIII), reflectint fidelment els poders, dogmes i expectatives de la societat estamental, sobretot de les seues classes dirigents, que duraria fins ben entrat el segle XIX. Fou esta l’època daurada d’una la festa gran i grandiosa on es mostrava el poder de l’Església en aliança amb la Monarquia, sent els actes i la processó general els mecanismes essencial de la catequització de la població, sota la premissa del reforçament de la presència de la religió canònica com a vertebradora de la cosmovisió dominant en la societat valenciana.

2.- El Corpus decadent

A partir de mitjans del segle XIX la festa del Corpus va entrar en una prolongada dinàmica de pèrdua de rellevància social, de tal manera que podríem parlar d’un Corpus decadent. Esta progressiva però visible decadència corria paral·lela a la secularització i modernització de la societat valenciana en què estava immersa. L’estructura social de la festa es va anar adaptant a les noves transformacions socials introduïdes per la revolució burgesa, l’auge del capitalisme i les idees modernes, el que va significar, per exemple, la constant pèrdua de la presència ritual dels antics gremis. A més, la festa es va anar polititzant com a resultat de la nova política de classes i les noves ideologies, amb col·lectius a favor, com els catòlics, que defensaven una lectura monolítica del Corpus, i d’altres en contra, com els republicans i les esquerres, que abocaven les seues idees anticlericals sobre la festa. Durant la Segona República el Corpus es va recloure encara més en una celebració eclesiàstica a la defensiva, alhora que es radicalitzaven les postures polítiques al voltant de la religió.

Després de la Guerra Civil el franquisme triomfant imposà un enfocament estrictament nacionalcatòlic del Corpus, lliurat a una tasca de reevangelització en clau integrista. La manipulació franquista del Corpus fou de tal magnitud que a finals dels anys setanta la festa semblava quasi irrecognoscible, havent-se accentuat una llarga decadència, especialment per la força creixent de festes que des de finals del segle XIX havien anat desplaçant l’antic protagonisme del Corpus, com fou el cas de les Falles i la Gran Fira de València. El Corpus, especialment la processó, s’havia anat convertint en un simple aparador del poder civil, militar i eclesiàstic vigent, en detriment dels elements del patrimoni cultural popular. A més, amb la intensificació dels processos de secularització i turistificació des dels anys seixanta, la festa del Corpus havia perdut encara més rellevància, protagonisme i significació, per estar massa vinculada al vessant oficialista, cosa que perjudicava el seu arrelament social i valoració patrimonial.

3.- El Corpus revitalitzat

L’arribada de la democràcia i d’una societat més plural i tolerant va fer que diversos col·lectius i persones manifestaren el seu interès per redreçar l’estat decadent del Corpus, impulsant tot un activisme destinat a revitalitzar el seu ric patrimoni cultural, especialment en el seu vessant més popular, identitari i participatiu. D’esta època data la constitució dels primers grups en defensa de la reactivació de la festa, que subratllaven la necessitat de recuperar elements propis aigualits per una llarga decadència, de promocionar nous actes i d’incrementar la tasca de difusió i sensibilització cíviques de l’antiga Festa Grossa.

En esta nova etapa, la del Corpus revitalitzat, cal destacar el treball de col·lectius com el Grup de Metxa, Amics del Corpus, l’Escola Municipal de Tabal i Dolçaina o el grup Alimara, entre altres, que proposaven, especialment des de la societat civil, i amb la nombrosa participació de no pocs activistes festius i culturals, resignificar el Corpus des de la perspectiva, més o menys conscient, de la patrimonialització de la cultura festiva. El Corpus passava aleshores a ser reivindicat com una festa que reunia un importantíssim patrimoni cultural, amb variades i diverses manifestacions musicals, artístiques i lúdiques, on tenia cabuda la pólvora, les campanes, les danses, els entremesos, les roques, la indumentària, les al·legories, el bestiari, els gegants i cabuts, els personatges populars de les processons, la floristeria, els misteris, les ornamentacions de carrer, els cartells anunciadors, les exposicions temàtiques, les publicacions, un renovat programa d’actes festius al carrer, la restauració de la Casa de les Roques entre 1980 i 1983, i la reivindicació i consecució d’un Museu del Corpus- Casa de les Roques, finalment inaugurat en 2006.

La conseqüència lògica de tota esta feina de revitalització patrimonial de la festa fou la declaració com a Bé d’Interès Cultural de la processó del Corpus per part de la Generalitat Valenciana en 2010. Esta declaració testimoniava el resultat d’anys de fructífera col·laboració entre l’Ajuntament de València, Amics del Corpus i altres grups de dinamització cultural lligats a la festa, entre ells alguns centres educatius, alhora que l’Església catòlica també permetia que una festa històricament vinculada a l’exaltació del catolicisme a través del culte eucarístic, s’obrira a una resignificació més secular i pluralista.

4.- El Corpus ciutadà

El ben cert és que la Declaració de 2010 va marcar un important punt d’inflexió, ja que completat en gran mesura el treball de recuperació i revitzalització patrimonial del Corpus, iniciat a finals dels anys setanta, i reconegut com a tal per les institucions públiques, es plantejava el repte de fer del Corpus una festa de tota la ciutadania. D’alguna forma, el Corpus ciutadà suposava passar de l’antiga «festa de tots», identificada amb un Corpus tradicional, on l’adhesió de la població a les creences i dogmes del catolicisme oficial era pràcticament inqüestionable, a una «festa per a tots», en la qual qualsevol persona es puguera adherir voluntària, opcional i diversament a la vivència de la festa des de plantejaments, valors i expectatives diferents, totes elles valuoses pel que feia a reforçar el vessant ciutadà del Corpus. En eixe sentit d’obertura social han anat les actuacions realitzades per la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València en els darrers anys, amb fites com la reforma museogràfica del Museu del Corpus-Casa de les Roques en 2017, la seua homologació oficial per la Generalitat Valenciana en 2018, les activitats culturals impulsades per a la difusió de la festa, la restauració de roques històriques, la renovació del vestuari dels personatges de la processó general, la publicació d’Els Papers del Corpus, l’actualització de la imatge gràfica de la festa, la reforma en curs de la Casa de les Roques, o l’exposició de roques i altres elements del Corpus en l’Estació del Nord, entre altres iniciatives.

En este sentit, l’horitzó de commemoració en 2026 del 700 aniversari de la instauració de la festa del Corpus a València ben bé podria actuar com a referent temporal per a estimular i activar mecanismes de governança festiva que garantiren la plena consecució d’eixe Corpus ciutadà. Una festa on tothom se sentira partícip, en major o menor grau, no sols d’un patrimoni festiu comú, sinó d’un espai creatiu amb múltiples potencials per a eixamplar l’abast de les celebracions del Corpus, multiplicant i perfeccionant els esforços realitzats fins ara per una pluralitat d’agents festius. Un espai que conjugara les resignificacions legítimes de la tradició amb les innovacions en matèria cultural, lúdica i ritual, fent del Corpus una festa que mobilitzara, encara més, totes les energies creatives de la ciutadania, incloent-hi els nous veïns.