Hi ha documents que, quan els rellegim, semblen d’un altre planeta. La conversa de Mao Zedong amb Gerald Ford del desembre de 1975 n’és un bon exemple: Mao, malalt, però encara capaç de marcar el to, parlant d’Europa amb una naturalitat sorprenent; Ford, president accidental arribat a la Casa Blanca sense passar per les urnes; Kissinger, traduint amb aquella cara de funcionari que ja ha vist massa món per immutar-se. I, enmig del mapa global, Espanya: observada amb l’interès clínic reservat als pacients en convalescència. Mentre ells feien geoestratègia seriosa —Portugal, Grècia, el Mediterrani, l’URSS, el futur de Iugoslàvia—, ací teníem partits maoistes convençuts que el Gran Timoner era una versió oriental del seu somni revolucionari de barra de bar. El FRAP, per exemple, encara no havia assumit que Mao i l’antifranquisme espanyol només coincidien en una cosa: que Franco no els feia gens de gràcia. Per la resta, Mao ja era en un altre capítol, parlant amb els americans de com contenir l’URSS, acostar-se a l’Europa occidental i assegurar que la Transició espanyola no desestabilitzara el taulell mediterrani. Imaginem la cara dels nostres maoistes si hagueren fullejat aquella acta: espentejats entre pamflets ciclostilats, manifestos inflamats i debats eterns a les facultats, s’haurien quedat de pedra en descobrir que Mao no pensava en la revolució espanyola, sinó en el Mediterrani com a recalc contra Moscou. Més d’un hauria necessitat un Dalsy per a adults. Imaginem aquell moment concret: un militant de MCE, ORT, PT o del PC-ml, amb el mocador roig al coll i el puny alçat en una assemblea de la Facultat de Filosofia, llegint l’acta i veient com Mao esmentava el rei Joan Carles com a peça clau per estabilitzar el flanc sud. La dialèctica s’hauria girat contra ells mateixos.
La ironia és deliciosa: mentre ací discutíem la línia justa, la pugna interna i la lluita obrera, Mao i Ford es preocupaven per si Grècia era prou forta, si Portugal s’estabilitzava o si el rei nou seria capaç de controlar els moviments socials i polítics dels Països Catalans —vists des de fora com un possible focus d’inestabilitat en plena transició—. Política interior espanyola explicada per un dirigent comunista xinès i un president nord-americà no elegit. Un acudit perfecte. I encara més sucós: mentre ací dividíem un partit maoista en tres tendències diferents —la nostra manera ancestral d’entendre la dialèctica—, Mao obria la porta al capitalisme amb aquella habilitat xinesa de fer veure que no és el que és. Només faltaven uns anys perquè Deng Xiaoping, que en l’entrevista apareix com un convidat que passa i saluda, convertira la Xina en el laboratori global del capitalisme a gran escala. Però què hauria passat si aquells maoistes espanyols hagueren pogut viatjar endavant? Veure Shenzhen convertida en un far del consumisme, amb fàbriques que produeixen iPhones per al món sencer, hauria fet esclatar totes les contradiccions internes: era aquella, realment, la victòria proletària, o només un gir pragmàtic que hauria fet avergonyir els puristes?
Avui, en espiral, Washington torna a buscar fórmules per separar Rússia de la Xina, els think tanks tornen a parlar de “frontera sud” i la Mediterrània continua sent un taulell on es juguen partides que no decidim nosaltres. Els maoistes d’aquella època, si renasqueren, farien assemblees eternes discutint si TikTok és el nou opi del poble. La història no es repeteix, però té una bava persistent: torna, es disfressa i se’n riu de nosaltres. Sempre hi ha un Mao i un Ford parlant del món mentre nosaltres, convençuts de ser el centre, ocupem la punta de la taula on et fan seure quan encara no confien que no vessaràs la copa. I això ens retorna al principi: aquells documents d’un altre planeta ens recorden que el nostre localisme revolucionari era, al capdavall, un provincianisme, un eco distant en el gran escaquer global, on Espanya —i els Països Catalans— mai no han estat més que una peça mòbil, mai el rei.
