Com l’any passat, ara que està a punt d’acabar el 2025, em dispose a fer un resum de la meua activitat cultural al llarg d’aquests dotze mesos. El control que he dut a terme revela que hi he vist 106 pel·lícules, 24 curtmetratges i 50 espectacles teatrals, he assistit a un concert, he llegit 29 llibres i he escrit i publicat, sense comptar aquest últim, 70 articles de temàtiques molt diferents. Sumem a això la faena, la pràctica d’esport, dur endavant una casa, les nombroses consultes mèdiques i de fisioteràpia en aquest annus horribilis, algun que altre viatge i la infinitat de coses que formen part del dia a dia de qualsevol persona. Així, doncs, estic molt satisfet amb el temps que he pogut dedicar a cultivar eixa part tan important per a mi com és el conjunt de manifestacions artisticoculturals que m’ajuden a desenvolupar el meu judici crític i que em permeten expressar les meues opinions amb trellat, d’una manera més raonada i sensata.
Quant al cinema, ja vaig explicar en el seu moment que no tinc cap plataforma a casa. Però, dels 106 llargmetratges, 5 sí que els vaig vore des del meu sofà perquè tinc un bon amic que em facilita i m’aconsegueix films que no he pogut visionar en la gran pantalla perquè no han arribat a Alacant o perquè han estat molt poc temps en les sales i se m’han passat. Hi ha hagut cintes que m’han agradat molt, com ara La casa en flames, Aún estoy aquí, 8, Wolfang, Un hombre libre, Sorda, Muy lejos, Parenostre, El último suspiro, La buena letra, Una quinta portuguesa, Lo que queda de ti, Los Tortuga, Mi postre favorito, Mi amiga Eva, Maspalomas, Nicola o Nuremberg, però especialment n’hi ha hagut tres que m’han fascinat, com són Siråt, El cautivo i La invasió dels bàrbars. De mitjana, he vist al voltant de nou pel·lícules cada mes. Comparativament, el 2024 vaig veure 131 pel·lícules, o siga que en són 25 menys que l’any anterior. De vegades, tot no pot ser.
Pel que fa als curtmetratges, la gran majoria formen part de dues sessions al maig en el Teatre Arniches dins el 22é Festival de Cine d’Alacant. En destacaré també tres: Capitanes, en el qual una discussió entre els dos capitans d’un equip de futbol desvela què s’amaga en els vestidors de primera divisió: el silenci dels jugadors homosexuals; Flors de plàstic (sobre l’ofici de les brodadores a Sant Vicent del Raspeig) i La huella del barro, que parla sobre la recuperació de fotografies destrossades en la gran riuada del 29 d’octubre del 2024.
Si enguany he xafat menys els cines, en canvi he visitat els teatres més que l’any passat. De 34 obres vistes el 2024 n’he passat a 50, un augment considerable, la majoria al Principal i l’Arniches d’Alacant i alguna també al paranimf de la UA. Si he de dir allò que més m’ha agradat, sens dubte triaria 4 espectacles teatrals (Valparaíso, Arcángeles, Maror i La reina brava) i 3 de dansa: Silk, Oblivión i Ercás, aquests dos últims de la companyia de Silvia Batet.
Només he anat aquest 2025 a un concert, el de Vanesa Martín el 25 de juliol als Jardins d’Abril de Sant Joan d’Alacant, on va presentar el seu últim disc Casa Mía. Fou espectacular per molts motius: per l’ambient, per la nit tan agradable que va fer (gens calorosa per a ser mitjan estiu) i, sobretot, per la companyia de la meua millor amiga. Olé!
Pel que fa a la lectura, sobretot des que vaig iniciar els estudis de Filologia Catalana allà per 1996, sempre està present en ma vida. He llegit set llibres més que l’any 2024, i això malgrat que també he dedicat més temps a l’escriptura, com explicaré després. Dels 29 llibres llegits, en seleccionaré els quatre que més interessants m’han resultat: Promiscuidad, de Jan J. Martí, amb il·lustracions de Juan Carlos Di Pane, del qual vaig parlar en l’article «Amors d’estiu» publicat en aquest mateix diari al juny; La maestra, de José Antonio Lucero, una història de vocació, passió i guerra que ens trasllada a 1936 i ens endinsa en una de les professions més meravelloses del món, tot un homenatge a aquells i aquelles que ens dediquem a l’ensenyament; El anillo maldito de los Borbones, de Sonia Martínez Martínez, un relat a mitjan camí entre la realitat i la ficció en què una joia maleïda es converteix en el fil conductor d’una fascinant història que entrellaça ambició, poder i traïció en la família reial espanyola. I, per últim, la novel·la de l’alacantí Luis Amat Vidal, Per la llibertat!, una història d’amor inesperada i commovedora en la turbulenta Alacant de 1844 durant la revolució que va intentar enderrocar el govern de la jove reina Isabel II.
Finalment, si el 2024 vaig escriure 49 textos, enguany n’han sigut 71, comptant aquest. En són 22 més, i ja vaig explicar l’any passat que dedique molt de temps a aquesta nova afició quasi periodística que s’ha despertat en mi perquè, tant des del punt de vista lingüístic com del contingut, m’agrada presentar els escrits de manera impecable, o almenys intentar-ho. Darrere de cada col·laboració hi ha moltes hores de treball, moltíssimes, però allò que ve de gust no mata. Ho faig voluntàriament i altruista, és una mena d’activisme i, per tant, no hi planc ni esforços ni sacrificis. La majoria dels textos són articles d’opinió, però també hi ha reportatges culturals, ressenyes cinematogràfiques, algun títol de caràcter més personal i, fins i tot, un relat en castellà que vaig presentar a un concurs i que, òbviament, no va ser premiat perquè jo, que tinc poquíssima imaginació i la creativitat literària no és precisament un dels meus dons, soc més d’analitzar els fets reals ocorreguts sense inventar-me res. La idea és publicar a començament de 2026 un volum, a l’estil de Pensar en veu alta, que recopile aquests 71 textos. I, per descomptat, vull agrair públicament a Diari La Veu del País Valencià la seua confiança en mi a l’hora de divulgar tots i cadascun dels papers que els he presentat.
Fins ací aquest repàs tan personal a la meua vida cultural al llarg d’aquests tres-cents seixanta-cinc dies. En el meu cas, anar al cine, al teatre o a un concert, llegir un llibre o escriure un article és una manera d’enriquir-me intel·lectualment, em manté connectat amb la realitat que em circumda i em proporciona un benestar que molt poques altres coses (per exemple, viatjar, l’esport o la pràctica del naturisme) m’aporten. Són el meu equilibri, m’harmonitzen i m’apaivaguen. Durant aquestes activitats, s’apodera de mi la calma, una tranquil·litat que necessite. La cultura és un fet indestriable en mi i que, a més a més, com ja vaig assenyalar l’any passat, fa que el món siga millor. No sé si el saber ocupa o no espai (diuen que sí), però allò que no tinc dubte és que esmerça temps i requereix molt d’esforç, i aquesta és la millor inversió que podem fer tant individualment com col·lectivament. Per això, espere i desitge que l’any nou vinga carregat de pel·lícules, espectacles de tota mena, lectures i reflexions sense pèls en la llengua que contribuïsquen a fer-nos millors persones. Bon i pròsper 2026 a tothom!
