El 4 de setembre del 2024 farà cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Les nostres institucions tenien previst dedicar aquest any, que tenim a tocar, a celebrar el centenari del poeta més important de la literatura catalana després d’Ausiàs March, com deixà dit Joan Fuster. Però, els partits del Botànic van perdre les eleccions i, com la dreta espanyola és molt lletja i als valencians ens toca sempre la part pitjor, com al nostre poeta medieval, ens han assignat un conseller de Cultura torero que no té cap amor ni interés en el poeta de Burjassot i, supose, que tampoc en cap tipus de poesia. L’Honorable Senyor conseller, en un dels seus primers actes de govern, retirà les ajudes a les institucions que difonen l’obra de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i a no sé quantes institucions més, a les quals va voler tallar-los les ales, perquè no pogueren volar. El seu cop de timó el va defensar sense cap tipus de complexe, ni de vergonya per la ignorància de confondre Ramon Llull amb Ernest Lluch, segons conta la premsa. Va voler mostrar-se menyspreatiu amb el treball del valencians que no pensen com ell. «Jo defense la meua trinxera que és el contrari al País Valencià, als Països Catalans», va afirmar orgullós de la seua gesta en forma de retallada.
Com que està clara la intenció del conseller, que consistirà a ignorar el centenari del nostre poeta, hauríem de construir també la nostra trinxera. Una trinxera que ens defense de la que construeix el que hauria de ser el govern de tots, però que ha preferit ser la de l’odi a la nostra llengua, als nostres poetes i als nostres escriptors. En aquestes condicions, a nosaltres, ens pertoca, altra vegada, defensar una trinxera construïda no amb odi, sinó amb estima a les paraules del nostre poble i al poeta i als escriptors que les han convertit en excel·lent literatura.
Hauríem de repetir la gesta que inicià l’escriptor Josep Lozano, també en tristos temps de menyspreu a la cultura, i tornar a inventar una exitosa pensada pareguda a la de celebrar el poeta amb sopars semblants al que fan els escocesos per gaudir de la poesia de Robert Burns, un dels seus poetes més estimats. L’invent de Lozano, que va trobar de seguida suport dels escriptors de la Ribera i de tot el nostre país, va agradar i el nombre de sopars Estellés va creixent cada any al voltant del quatre de setembre, que és el dia del natalici del poeta. L’any que ve, s’hauria de fer alguna cosa més. S’hauria de fer un esforç una mica més gran per celebrar amb tota la dignitat i tota la imaginació, durant tot l’any, actes de tot tipus que celebren el centenari del poeta i que l’acosten a tots els valencians. Segur que hi ha associacions culturals i institucions de tot tipus interessades en fer aquest esforç. I segur que queda algun partit polític en l’oposició que podria fer alguna cosa més que denunciar les mancances del nostre govern. Encara governen en molts ajuntaments i encara tenen pes en moltes institucions. Haurien de poder impulsar, coordinar, alguns recursos per fer possible l’acostament al poble d’un poeta que mai no renuncià a les seues arrels. Hem d’intentar, cada dia, fer-lo més nostre. Sí, sobretot, cal continuar llegint els seus poemes i anar escampant el rumor que encara tenim una rosa, una rosa de paper. Sabem que ens ha tocat, de nou, viure mals temps per a la poesia…
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
