S’ha consumat tot, efectivament: el PP governarà amb el torero la Generalitat i, a mols ajuntaments, els de Mazón i Vox han fet pactes o acabaran votant junts per mantindre’s dalt del matxo, que és molt semblant.
Venen quatre anys difícils. Personalment tinc la consciència molt tranquil·la: he anat a votar –com sempre- i he votat per a què el progrés continuara. El progrés, entengueu-me bé, és una il·lusió, però apujar les pensions i el salari mínim, garantir el plurilingüisme, fer polítiques que beneficien la majoria... tot això no és cap entelèquia. Supose que hi ha gent d’esquerres que s’ha abstingut –i tornarà a abstindre’s el 23 de juliol- perquè no s’ha fet la revolució proletària, no s’ha proclamat la independència dels Països Catalans o no s’ha decretat el català com a única llengua oficial. Em sembla molt bé. Apurant-hi, també hi haurà gent que ha patit una immensa vergonya amb allò de la Llei «del solo sí es sí», o ha pres por perquè Bildu no ha deixat de fer de Bildu o ha acabat interioritzant que si Pedro Sánchez és tan odiat és perquè alguna cosa haurà fet...
El que és evident és que en les eleccions municipals i autonòmiques no s’ha votat la política de Ximo Puig o la de cada un dels alcaldes: era un plebiscit sobre el govern de Madrid. I el govern de Madrid ha perdut aquest plebiscit. Second round el 23-J? Jo no les tinc totes...
Si Pedro Sánchez és ara l’enemic públic número u és perquè mitja Espanya no li perdona que pactara amb independentistes catalans i exetarres bascos. L’Espanya de Sánchez ha perdut, novament, per culpa de Catalunya i Euskadi. I és que no sé si podrà haver un dia un govern a Madrid que guanye eleccions amb una perspectiva plurinacional i plurilingüística. L’Espanya de sempre –catòlics, reaccionaris, centralistes, lletjos i sentimentals- ha votat unida contra l’antiEspanya. I ha guanyat, és clar.
Fa molts anys que a la capital de l’Estat es respira un ambient casernari on s’atia l’odi contra tot allò que no siga l’esperit d’allò que en l’època de Pakito s’anomenava «Una, grande y libre». Va ser morir Pakito i semblava que tot el país era d’esquerres i liberal. Aquell miratge –Tierno Galván a Madrid inclòs- va ser només això: un parèntesi miraculós. De seguida la casta funcionarial capitalina –jutges, militars, alts funcionaris, rendistes, empresariat...- ha fet creure al que queda de la classe mitjana i a l’àmplia classe baixa que val la pena ser pobre, però català o basc, això mai. Aquesta és l’operació de ventrilòquia perfecta que ho explica tot. Sense canviar això, no es podrà canviar mai res.
Venen quatre anys de búnker, toreros i tonadilleras. A alguns ens ha pillat una mica entrats en edat per anar-nos-en al maquis. No sé què farem. Claudicar no, perquè no ens vam autoeducar, en eixir de la dictadura, per a claudicar. Els autodidactes som durs de pelar. Escoltarem la Prospettiva Nevski, en la veu del malaguanyat Franco Battiato (el Franco bo), i esperarem que els toreros i els maltractadors comencen a cometre els errors descomunals que no podran deixar de cometre.
Un consell, això sí, per als centenars de milers de votants progressistes que no van acudir a les urnes en maig ni probablement pensen fer-ho al juliol: sou els fills de puta més purs que he vist mai, teniu un aire de verges vestals autènticament espaterrant, tindreu la raó sempre com la té sempre qui no actua i es limita a contemplar la vida des de la puresa. Que no vos senta glapir, però. Que no vos senta queixar-vos i criticar la situació política mai més. Vau tindre la vostra oportunitat i la vau malbaratar. El món pot funcionar sense vosaltres.
Potser a la trinxera no es visca tan malament. Ara que s’ha mort fins i tot Cormac McCarthy haurem de prendre lliçons de La carretera, l’única literatura realista possible. L’apocalipsi ja ha passat i el tocadiscos del món segueix sonant. Ara hi posen una cançó de María Ostiz.