És sabut i reconegut que allò que millor defineix i uneix en la majoria dels casos una nació és la llengua. De manera que si país i comunitat lingüística no són la mateixa cosa, almenys són ralitats indestriables i complementàries. És lògic, doncs, que la llengua haja estat sempre al centre del debat (o les batalles i picabaralles) nacional, perquè ha estat, és i serà (o no serà) el rovell de l’ou de la identitat nacional, el signe més clar de la nostra pervivència en l’espai i el temps. En això estem tots d’acord, els uns per afirmar i afermar els llaços culturals que ens fan ser com i qui som, els altres per negar-los i dissoldre’ns en una voluntat nacional que ens és aliena i ens pretén alienar. Però tant ens havíem ficxat en la llengua que havíem deixat una mica de banda el paladar. Però heus ací que una recent enquesta feta als catalans del Principat acaba de reblar el clau de la nostra pertinença compartida pel costat palatal, és a dir, gastronòmic. La cosa, si eres una mica viatjat i lliure dels prejudicis que afecten els infectats de blaveritis, eixa mutació autòctona de l’espanyolitis que provoca un estat de mal humor crònic, no sembla cap novetat, però està bé que la sospita guanye l’evidència empírica que la fa irrefutable. Resulta que el plat que els susdits ciutadans de Catalunya més s’estimen de paladejar és… la paella i els arrossos en les seues suculentes i infinites varietats! Ho sentim pels (presumptes) guardians de les (presumptes) essències pàtries, però la paella també és cosa de tots. A fi de comptes, el que uneix la llengua no pot dividir-ho el paladar. No debades és ací, al paladar, on articulem els fonemes que millor ens defineixen com a parlants i que més delaten el nostre castellà postís quan el parlem: la ll sobretot, en posicions impossibles per a d’altres parlants de llengües romàniques, eixe final inaccessible als rudes parlants de l’estepa, que han de dir Ripol i Carbonel per comptes dels naturals Ripoll i Carbonell. Visca, doncs, les palatals, les laterals, fricatives i africades! Visca Ramon Llull, visca Xàtiva, visca Bernat Metge i la Fageda d’en Jordà! Per damunt de les seques amb botifarra, del pa amb tomaca, els calçots i l’escudella, s’alça la sagrada paella, derivada de l’antic padella, que prové del plat llatí en femení, plata, i encara més lluny del grec platys (pla, planer, ample). Res no pot ser universal si no naix arrelat a un lloc i a una gent. I heus ací que la paella, que corre el perill d’embastardir-se fins a la nàusea per culpa del turisme invasor i multiplicador d’infectes arrossos menjats a deshora, ja té carta de naturalesa nacional, ja és (potser ja ho era des de temps immemorials) el plat per antonomàsia dels Països Catalans. Que no donaríem per escoltar la conversa que la constatació del gust gastronòmic nacional hauria inspirat en dos homenots tan especials com Fuster i Pla, o Pla i Fuster, mentre donaven compte d’una bona paella a Cullera, o estiraven les cames i s’entretenien davant el paisatge mirífic d’un camp d’arròs de l’Albufera. “És bonic perquè és ric. Per cert, que era bona la paella!”, hauria dit Pla, “El paisatge em deixa indiferent, amic Josep, però la paella era de cine”, hauria respost el de Sueca. “Mengeu més, Joan, i agraïu les amenitats que ens dona la terra. Sou una mica antipàtic”, reblaria l’empordanès. I és que si al Nostre Senyor, que avui està passant-les magres, no se li hagués acudit col·locar el paradís a l’altre extrem de la Mediterrània, sens dubte hauria triat la marjal d’Oliva-Pego, l’Albufera o el Delta de l’Ebre (amb permís de les extenses planes litorals de Tamil Nadu i les plantacions abancalades del Vietnam) on gràcies als àrabs que la van portar i li van donar nom es cultiva la gramínia que fa les delícies dels catalans i alimenta un 70% de la humanitat. La circularitat i obertura de la paella i els seus rituals que ens vinculen amb més de 6.000 anys d’història, i totes les variants dialectals, ens uneixen i distingeixen de la llengua al paladar. Aquest diumenge és ideal per celebrar-ho i reunir-nos al voltant d’una bona paella i també per berenar una altra delícia autòctona unitària, la mona de pasqua, el nostre mundum. De la llengua al paladar i al món. Visca la terra!
