«Mercadona, Dia, Lidl i Aldi es mengen els marcats d’abastos». No ho dic jo, ho diu aquest titular d’El Español, gens sospitós d’anticapitalista o antisupermercats. El cos del text encara és més demolidor: «Fa deu anys el 40% de la despesa en frescos es produïa al canal tradicional. Hui en dia, açò s’ha reduït un 10% i l’ha guanyat la distribució moderna», és a dir, les grans cadenes de supermercats.
El resultat d’aquest moviment d’enormes dimensions –un 1% de quota de mercat per any és moltíssim- no és banal. Només el 2022, les cadenes de supermercats avançaven un 2,3% el seu domini del comerç al detall, mentre que el comerç tradicional, inclosos els mercats, reduïen un 7,5%. Una sola empresa, Mercadona, acapara un 25,6% de totes les vendes d’alimentació i llar a l’estat espanyol. Una posició que pràcticament es podria definir de monopolística.
I açò té conseqüències, és clar. Per als consumidors, que es veuen indefensos davant de l’espiral inflacionista provocada per incrementar beneficis en temps de crisi. Ho reconeixia el mateix Roig la setmana passada, quan deia allò de «hem apujat una burrada els preus». En època de pèrdua de poder adquisitiu per a les famílies, aquesta empresa reconeix que ha incrementat els beneficis un 5%. O siga, no és que no hagen tingut pèrdues, és que han tingut més beneficis que els que tenien abans de la crisi.
També té conseqüències pels productors, cada volta més enganxats en la trampa mortal de l’encariment dels subministraments i la compra a la baixa per part de les grans superfícies. Un model on uns pocs i guanyen molt mentre la gran majoria hi va perdent cada volta més.
Heu sentit mai que les associacions de xicotet comerç o dels mercats tradicionals hagen protestat contra aquesta invasió de supermercats i grans superfícies que els escanya amb competència deslleial gràcies a la fortalesa financera i el seu domini del mercat? Personalment, jo mai. Algú podria imaginar que són associacions que prefereixen treballar en positiu, intentar oferir serveis als socis i deixar la batalla pel model de comerç. Costa entendre de què servirien unes associacions així, però vaja, ells sabran.
Però resulta que no, que aquestes associacions sí que reivindiquen i es queixen, però sabeu de qui? Doncs dels mercats de venda directa de llauradors que l’Ajuntament de València ha instal·lat a quatre barris de la ciutat. Quatre barris, atenció, on no hi ha mercat! La iniciativa pretén, per una banda, donar un servei al veïnat, que fa temps que reclama, per l’altra, oferir opcions reals als llauradors de viure dignament del seu treball, sense haver de malvendre el resultat del seu esforç i, finalment, oferir una alternativa viable a l’hegemonia d’unes poques empreses acaparadores. És, segurament, una iniciativa modesta, però de les poques reals que ha fet una administració valenciana –més enllà de la propaganda- per tal d’afavorir el xicotet comerç i la cultura de mercat. Una cultura, repetisc, que redunda en benefici de tots els mercats, no soles dels nous. Un estudi de la Comissió de Defensa de la Competència de la Generalitat de finals de l’any passat, demostrava com iniciatives com aquesta o les tires de comptar dels mercats, reforcen les vendes en incrementar l’oferta i, per tant, induir la demanda. I si no us fieu dels experts, pregunteu als venedors del Mercat del Cabanyal sobre quins són els dies que fan més caixa… Perquè coincideixen amb els de la tira de comptar.
Doncs davant d’aquesta millora objectiva per als seus interessos, Confemercats –Federació de Mercats Tradicionals d’Abastos de la Comunitat Valenciana- ha interposat una denúncia a Joan Ribó. I Confecomerç, que agrupa les entitats de xicotet comerç del País Valencià, s’ha sumat al comunicat de protesta per la posada en marxa d’aquests mercats.
Tots sabem que darrere aquestes protestes hi ha la mà del Partit Popular que ja està en mode eleccions, disposat a rebentar-ho tot per quatre vots. Cap problema. Al cap i a la fi, és la seua faena. Però que entitats representatives –més o menys, que m’avisen pel pinganillo que Confemercats no deixa de ser un invent sense base real- del xicotet comerç es presten a una operació política d’aquest tipus, en contra dels seus interessos objectius com a sector, no deixa de ser paradoxal i molt decebedor. Al final, aquestes entitats estan disposats a vendre els seus associats a canvi de les propinetes dels polítics de torn si, al final, aconsegueixen arribar al govern. Sabeu allò que repeteixen dels «xiringuitos ideologitzats»? Doncs no se m’acut millor descripció.
I mentre, Juan Roig i les altres grans cadenes es freguen les mans. Algú els fa la faena bruta i ells obrin més i més supermercats sense que ningú els alce la veu.
