Darrer diumenge de març, ja despunten els primers brots de la primavera. La malaltia del foc patida l’estiu passat a la Vall d’Ebo i al naixement del Palància se suavitza tímidament per un mantellet de verdes intencions. Són les voltes d’un cicle vital que no s’acaba mai d’aturar. Per fortuna, que ens capgira l’estat d’ànim de les acaballes de l’hivern.
El nostre país està creuat per les cicatrius d’una geografia llargueruda, eixa que mai és justa i que ens obliga a viure, i també a pensar d’una determinada manera. Ocupem massivament els enclavaments més propers a la costa, mentre abandonem les parts de l’interior i les muntanyes. Per això, els amants de la natura podem defugir de la supremacia dels ambients urbans, i endinsar-nos de vegades en terrenys més proclius al verd i a la interacció amb les gents que fan la perifèria de la perifèria.
Aquesta invitació a un viatge a l’interior et descobrirà que a determinades comarques i llogarets les corbes del camí, o les pauses del llenguatge, no et permeten molta velocitat. Però, igual que et pot arribar al nas la proximitat dels animals, també hi podràs percebre les essències curatives del timó, del romaní o del cel obert.
Són molts els pobles d’interior on la gent conviu amb una tristor silenciosa. Veuen com cada vegada compten menys per a les estructures del poder. Hi ha racons, afeblits pels tombs de l’economia, que poden esdevenir ràpidament mers espais extractius, aptes solament per a promocions immobiliàries desmesurades. Llocs on mamprendre conreus dependents d’adobs químics, camps erms destinats a muntar granges hiperproductives de carn o negocis mal dimensionats d’energies renovables… ens aboquem a un paisatge indecent.
La supervivència d’alguns pobles depén i molt de l’evolució d’una demografia rural en declivi. També d’unes infraestructures optimitzades per a fer de nosaltres un país en vies de desconnexió emocional.
Passen aquestes coses perquè la vida dels pobles no reuneix ni de bon tros les condicions de les grans ciutats? Passen perquè el procés d’abandonament és ja inexorable? Ens importa una merda el nostre patrimoni? El que sembla cert és que la complexitat del problema és notòria i profunda, i les solucions al desastre no ens arribaran si no qüestionem ni debatem sense complexos quin futur volem per al nostre poble.
Al meu entendre, el desarrelament geogràfic ha estat dissenyat per polítiques de concentració humana que viuen d’esquena al seu territori, configuren un mapa idealitzat on es reivindica un «quilòmetre zero» que no és altra cosa que un gran melic que llança rajos succionadors envers la perifèria. Mireu si més no, el mapa de les vies de l’AVE. Proveu també d’anar d’Alacant a Barcelona sense passar per Atocha o Chamartín. Vet ací, a petita escala i sense anar més lluny, que el viatge en ferrocarril entre València i Alcoi vos semblarà una aventura pròpia de l’Orient Exprés. I no tracteu d’arribar el dia de hui ni a Oliva ni a Dénia en tren, cosa factible fa cent anys.
Per tot això. I per moltes circumstàncies semblants, em vaig decidir un bon dia a construir un quilòmetre zero alternatiu, una sort de punt de referència des d’on pivotar el mapa de les coses imaginades d’altra manera. Com bé sabeu, l’art té la capacitat de proposar absurditats que la política no s’hi pot permetre.
Pensant en la ubicació perfecta per a un Quilòmetre Zero valencià vaig entendre que el punt a cercar havia de simbolitzar moltes més coses. No és una qüestió d’equidistàncies, perquè ens perdríem en el relativisme espacial. Em va motivar la dignitat d’un poblet amb menys de cent habitants, que ha mantingut una aposta ferma per la sostenibilitat i la proximitat com a garantia per al seu futur. Eixa va ser la meua tria.
Darrer diumenge de març, mentre s’obrin els ulls de la primavera, farem un esforç col·lectiu per inserir en el nostre imaginari un desig de bon futur. Ens trobarem al poble de Carrícola, a la Vall d’Albaida, uns quants amants de la justícia geogràfica, si és que això existeix, farem una APP (Acció Popular Performativa), acte que és molt semblant als preparatius d’una gran paella. Tots junts instal·larem un nou Quilòmetre Zero a les portes de l’Ajuntament de Carrícola, amb les aportacions i els testimonis d’una bona representació del poble. Setmanes enrere ja vam obtenir el consentiment i l’acceptació de la corporació municipal, mitjançant una aprovació d’aquest projecte en el plenari. Perquè les coses serioses s’han de fer amb tot el protocol al qual ens condueix l’administració.
Ara que tot el món viu en el núvol, hem volgut construir a Carrícola, tots plegats, una càpsula de la memòria clàssica, física, arrelada a la terra sense virtualitats. L’objecte misteriós romandrà als peus del Quilòmetre Zero de Carrícola (QZC) per un període de vint anys, i tots els testimonis i objectes allí dipositats, els de la gent d’allí, i els d’altres persones artistes, poetes, escriptores, pedagogues, periodistes… invitades a participar, no seran revelats fins que despunte una nova primavera, allà pel 2043.
QZC ens invita a enriquir la nostra percepció del territori, no solament des de l’àmbit geogràfic sinó també des de l’emocional.
