S’acosten les eleccions i els partits del govern botànic es vanten d’una millor gestió que la dreta, mentre ací i enllà comencen a aparéixer missatges de suport als partits o coalicions que en formen part. Fa la sensació que tant uns com altres tenen com a objectiu tapar les vergonyes dels incompliments d’eixos mateixos partits i coalicions, que han estat incapaços -per acció o per omissió- de fer allò al que mínimament s’havien compromés o esperava la ciutadania. Cal recordar que des de la política es juga molt amb allò de fer que s’entenguen promeses que no sempre es diuen amb totes les lletres. Plou sobre mullat, quatre llargs anys per a netejar calaixos més altres quatre anys on tot s’esperava, llevat del desencís generat. Ara, totes les inauguracions programades i les que es programaran a correcuita, a més de les diverses declaracions de suport, tendeixen a semblar-se cada dia més a les rogatives romanes en la recerca del miracle, per tal d’evitar el terratrémol polític de la tornada de la dreta extrema, corrupta, patriarcal, capitalista i colonitzadora. Quanta mala consciència es tindrà quan els últims vuit anys de polítiques botàniques no asseguren una folgada victòria electoral contra uns contrincants que, més que partits polítics, van actuar com una veritable banda de lladres contra tot allò que eren recursos públics durant més de vint anys de governs.
Hom podria pensar que, una vegada despertats del somni de les catifes gruixudes i la lluentor del brilli brilli dels actes protocol·laris, i davant el perill real de trobar-se de nou en l’oposició, el govern encara existent, podria aprofitar aquests mesos restants per a fer una veritable campanya electoral en forma de decisions governamentals que pogueren pal·liar, almenys en part, el que han estat incapaços de fer en vuit anys, blindant aquelles qüestions que, des d’una òptica de País Valencià, més importants puguen ser. Sembla, però, que aquest desig resta molt lluny de fer-se realitat. Les principals forces polítiques del nostre govern s’afanen, una per enfortir la ideologia colonial i neoliberal -fent seguidisme provincià de les polítiques que venen de la metròpoli madrilenya i, donant suport acrític i rellevants subvencions a la cúpula empresarial amb la cantarella que són els empresaris els que generen la riquesa-, i l’altra, no satisfetes amb les ferides internes d’unes primàries que se semblaven més a una guerra civil que a un procés democràtic i participatiu, ara s’encaboten des del govern estant a ajudar a dividir encara més el moviment feminista davant un 8 de març que hauria d’estar un revulsiu per a la lluita antipatriarcal i, per extensió, per a la resta de les lluites de la majoria social.
Una qüestió que hauria d’estar ben coneguda per a un govern veritablement progressista i valencianista, és saber que per molt bé que gestione l’administració autonòmica el dia rere dia, si la seua praxi no posa en qüestió la lògica i la dinàmica de l’aparell de dominació colonial, patriarcal i del capitalisme en la seua fase neoliberal, continuarem igual o pitjor estructuralment. Els pedaços que puga implementar amb la seua millor gestió no tindran mai la capacitat per a donar-li la volta a la situació de dependència sistèmica del País, del masclisme estructural i de l’empobriment relatiu i absolut del País i d’amples sectors socials. Aquesta és la veritable prova del cotó. Una millor gestió ja se suposa que l’han fet. Una menor corrupció també. El que necessitem no és millorar el que va fer una dreta corrupta, sinó canviar la lògica de totes les dominacions que patim i empoderar-nos com a poble. I això implica que dins el govern hi haja, si més no, alguna força política que tinga com a objectiu i com a praxi diària el fet d’anar més enllà de considerar-nos una simple regió de la monarquia espanyola.
Tres àmbits apareixen com a determinants si volem començar a implementar qualsevol política que vulguem identificar com a valenciana i valencianista:
Plantar-nos, des del govern i la resta d’institucions del País, enfront de Madrid per a posar fi a l’espoli econòmic i social que patim: infrainversions històriques i permanents, infrafinançament de l’administració autonòmica des del naixement de l’autonomia administrativa, espoli fiscal i espoli econòmic via amortització del deute. Necessitem gestionar directament els nostre propis recursos.
Plantar-nos igualment per anar recuperant la nostra capacitat de decidir econòmicament i jurídicament: decidir el model econòmic que més ens convinga en cada moment, recuperar el Dret Civil Valencià, reformar la llei electoral, avançar en una comarcalització real, garantir la gestió directa de la xarxa de rodalia amb els recursos corresponents, tenir la capacitat per a gestionar i decidir sobre el territori, etc.
Plantar-nos fins a aconseguir una veritable igualtat de drets per als cinc milions de valencians i valencianes, i un nou marc jurídic per a la llengua i cultura valenciana que garantisca la seua normalitat, la seua perdurabilitat i l’absolut respecte pel conjunt de la ciutadania i les institucions.
Tots tres àmbits es poden resumir en un de sol: la voluntat política d’empoderar el País Valencià, descolonitzar-nos psicològicament, políticament i culturalment, i, pel camí, convertir-nos en un veritable problema polític per a la metròpoli madrilenya fins a obtenir-lo. Avançar en aquesta línia, fent la pedagogia necessària, pot donar com a resultat una sòlida majoria política valencianista i al servei dels interessos de la majoria social. Continuar amb les polítiques actuals ens porta, en el millor dels casos, a estar pendents en cada procés electoral de la possibilitat de la derrota i el retorn de la dreta, que al País Valencià sempre ha estat extrema. I això difícilment es pot garantir a base d’inauguracions estel·lars.
