A algunes persones no els interessa incloure les organitzacions independentistes d’esquerres a la candidatura unitària de Yolanda Díaz. Per què excloure-les és un greu error?
Enfront dels nombrosos incompliments i traïcions del PSOE (que tots ja coneixem) i el seguidisme de Compromís i Más País en més d’una ocasió, UP ha trobat un suport i una lleialtat per part de l’esquerra independentista, ERC i EH Bildu sobretot, inimaginable. No els han tremolat les cames quan ha atacat la dreta mediàtica i judicial, i han demostrat un vertader esperit demòcrata. Eixa és l’esquerra alternativa al sistema que fa falta.
Per tant, no podem tancar-los la porta a la cara perquè no formen part de l’esquerra espanyola. Molt menys quan al Congrés polític d’ERC han acordat profunditzar les aliances amb aquesta. Són demòcrates, republicans i d’esquerres com nosaltres i mereixen participar en aquest procés a escala estatal, igual que en l’àmbit territorial com al País Valencià. Si després decideixen rebutjar-lo, doncs bé. Almenys s’ha intentat. Però cal fer tot el possible per a aconseguir el seu suport.
I això implica que deixem a un costat els egos i les sigles de partit, prioritzar el benestardel poble i defensar la democràcia i les llibertats col·lectives. Fins i tot per damunt de les diferències personals. És necessari una miqueta d’humilitat i no menysprear (i molt menys faltar al respecte) determinats partits només per ser xicotets i/o independentistes. Tots hem començat sent xicotets i hem sigut atacats pel poder.
Així, comencem a actuar com ens exigeix la gent, que ja són majorets. Açò pot sonar un poc superb per la meua part, més encara sent un jove de 24 anys, però el problema és que hi ha més d’un que no s’adona o no vol adonar-se de tot això i algú ha de dir-ho alt i clar, encara que siga en aquest humil, però valent, mitjà digital valencianista que m’ha permès publicar els meus articles enmig d’un mar de mitjans de comunicació al servei dels reaccionaris i dels poders econòmics.
De la mateixa manera, que fa falta que algú parle de la incoherència de suposats anticapitalistes i feministes que defensen la indústria sexual; critiquen una llei que posa el consentiment sexual al centre, en lloc dels jutges masclistes que, igual que el 2004 amb la Llei contra la Violència de Gènere, van actuar contra els avanços feministes (entre ells, el jutge corrupte Alba); o s’oposen a un Codi Penal dur perquè és «incompatible» amb el progressisme. Supose que estaran indignats amb països socialistes com Cuba, on es va abolir la indústria sexual, està castigada la violència de gènere amb la cadena perpètua i té una de les taxes de criminalitat més baixes del món (gràcies també a les polítiques socials que impulsa i a una bona educaciósocialista). Si Lenin, Rosa Luxemburg, Alexandra Kollantai, Frederica Montseny o Fidel Castro estigueren ací, em pareix que els dirien de tot menys guapos. I ja el PSOE i altres partits socialdemòcrates són la vergonya suprema.
Està clar que l’esquerra occidental, o almenys una part d’ella, ha envellit molt malament.
En relació amb el procés d’escolta de Yolanda Díaz, es discuteix sobre quina seria la millor manera d’organitzar eixa candidatura unitària. En la meua opinió, seria aquesta:
Una confederació de partits, sindicats, col·lectius socials i organitzacions progressistes de tota classe, per a evitar que es dissolguen en una sopa de sigles i mantenir la seua autonomia.
Una estructura confederal similar a la de Comissions Obreres. En cada una de les comunitats autònomes hihaurà una federació amb les diferents organitzacionspolítiques, sindicals, socials, etc., que actuen en eixe territori (també partits municipalistes), respectant sempre la seua identitat i totes les decisions es prendrien conjuntament; i al seu torn estarà vinculada a les federacions de la resta de comunitats de forma confederal. Així, la direcció a escala estatal estarà conformada per persones de múltiples organitzacions progressistes, de totes les comunitats autònomes (d’alguns municipis també) i totes les decisions estaran consensuades amb les federacions. Tot el món estarà representat i amb veu i vot. Precisament, que les organitzacions independentistes formaren part d’aquest procés ens donaria una gran força territorial.
Per a elaborar el programa electoral (per a mi la qüestió més important), els partits posaran damunt de la taula els seus respectius programes i compararan. Les mesures comunes es posaran directament al de la candidatura i la resta es debatran i negociaran. En aquesta negociació, participaran els sindicats i organitzacions populars, aportant les seues propostes. Una vegada acordat el programa, es publicarà a la web de la plataforma perquè la gent el llija i faça les seues aportacions, que es discutiran i s’incorporaran.
Quant a la llista electoral, els 350 membres seran elegits mitjançant unes primàries que responen al concepte de «radicalitat democràtica»: S’habilitarà a la web una llista amb totes les persones de les diferents organitzacions integrants que vulguen ser-hi, amb fotografia i una xicoteta biografia. Per a garantir la presència de totes les organitzacions i de la forma més igualitària, la gent haurà d’elegir entre 3 grups: Membres de partits; de sindicats, i de col·lectius socials i altres. De cadascun, n’haurà de votar a un mínim de 3 i elmàxim serà 5, de tal forma que com a mínim haurà de triar 9 persones i com a màxim15 entre els 3 grups. Aquesta votació es farà telemàticament a través de la web i utilitzant el DNI, de forma que no puga votar més d’una vegada i sempre respectant les lleis de protecció de dades, i presencialment a les seus d’aquestes organitzacions, també amb el DNI. Una vegada finalitzada la votació, s’ordenaran les persones segons el nombre de vots fins a 350 i es publicarà la llista electoral.
Respecte al nom de la candidatura, la gentpodrà enviar possibles noms. La decisió final la prendrà la direcció confederal i es farà pública. Personalment, un bon nom podria ser Front Popular +.
Finalment, es farà la següent pregunta (de nou serà necessari el DNI telemàticament i presencialment): «Estàs d’acord amb el resultat final per a conformar aquesta candidatura unitària? SÍ. NO. ABSTENCIÓ». Si guanya el SÍ, el procés acabarà; i si guanya el NO o l’ABSTENCIÓ, es preguntarà quines coses haurien de canviar i una vegada modificades, es tornarà a fer la votació fins que guanye el SÍ.
Soc conscient que aquesta proposta no és gens fàcil de portar a terme per les resistències que ja he esmentat abans, però en la vida aquelles coses que valen la pena de veritat nosón fàcils. Fa falta voluntat política i humilitat. Es va aconseguir abans i podem tornar a aconseguir-ho.
