Des de fa ja temps, un eslògan mobilitza el debat sobre el model urbà: naturalitzar la ciutat. Per a fer-nos una idea de quin és el discurs que alimenta aquest eslògan, podem donar una ullada al llibre Renaturalització de la ciutat, coordinat per l’arquitecte Eloi Juvillà Ballester (2019, Diputació de Barcelona), disponible ací. S’hi parla de «superar la dicotomia natural-urbà» i de diluir «les fronteres entre artificial i natural», que és un propòsit veritablement ambiciós, si tenim en compte que aquesta dicotomia es troba en la base de tota civilització. En un dels articles recollits, Timothy Beatley exposa el concepte de «piràmide de la natura» —«una idea poderosa», segons ell—, anàloga a la piràmide dels nutricionistes. «L’exposició a la natura —escriu—, el contacte personal directe amb la natura, no és una opció, sinó, més aviat, és un element necessari i important d’una vida humana sana.» La piràmide organitza els tipus d’exposicions i experiències de la natura que s’haurien de consumir amb més o menys freqüència i en major o menor quantitat; és a dir, prescriu una «dieta de la natura». En el vèrtex s’hi situen els contactes amb la natura que, com determinats aliments, són adequats només en dosis moderades, com ara els viatges a entorns naturals remots i exòtics —la selva, el desert, els grans cims—, tan excitants com cars en termes energètics i des del punt de vista del canvi climàtic: «viatjar a una natura llunyana pot ser tan addictiu i insalubre com menjar els aliments del cim de la piràmide alimentària». En la base de la piràmide hi ha les experiències naturals que més sovint hauríem de tastar, «el gruix de les nostres experiències diàries». Com que vivim en ciutats, òbviament no podem satisfer aquestes experiències en entorns pròpiament naturals. Es tracta, per tant, de dotar les ciutats d’aquesta àmplia base de la piràmide de la natura, tan necessària per a la salut de les persones. En definitiva, la salut, entesa des del punt de vista mèdic, és el concepte central d’aquests teòrics. En benefici de la salut dels ciutadans, afirmen, el recurs principal és la introducció o reintroducció de la flora i la fauna naturals en la ciutat: el «verd urbà».
Els difusors d’aquestes propostes ens les presenten com a una visió avançada i innovadora, en el context d’una crítica de l’urbanisme modern. No obstant això, vist que el concepte de salut «mèdica» hi és central, es podrien interpretar com a una extensió de les teories higienistes dels primers urbanistes de la ciutat moderna. Si aquells teòrics tenien in mente l’erradicació de malalties infeccioses com el còlera, el tifus i la disenteria, que aleshores castigaven les primeres ciutats industrials, els d’avui pensen en altres malalties no transmissibles com l’obesitat, la diabetis, les malalties coronàries i les mentals, associades a l’estil de vida de les ciutats actuals, que «han esdevingut la primera causa de mort, per davant de les malalties infeccioses del segle passat o les guerres». No han abandonat, doncs, un terreny pretesament «positivista». En tot cas, s’han situat en un àmbit més incert, perquè els higienistes del passat manipulaven dades més estrictament emparentades amb les de la ciència —la identificació d’un bacil, la localització de la font contaminada, etc.—, mentre que els nous pensadors giren l’atenció cap a fets més insegurs, com és la vinculació de determinats trastorns fisiològics o mentals amb la vida urbana.
No obstant això, els nous urbanistes s’enfronten explícitament als seus predecessors en tres qüestions claus, que els porten a postular tres principis urbans. Eloi Juvillà Ballester els sintetitza en el seu article introductori: 1) l’organització dels usos de la ciutat de manera mixta i flexible, en contra de l’estricta zonificació, que segrega les diferents àrees de la ciutat en barris residencials, polígons industrials, zones per a oficines, etc.; 2) la preferència del vianant, en contra d’una ciutat pensada per als vehicles motoritzats i on les circulacions són un dels principals elements urbans planificadors; i 3) la introducció del verd com a element urbà estructural, en contra de la delimitació de les «zones verdes» i del caràcter residual o ornamental de la vegetació. Jo no puc sinó adherir-me a aquesta triple crítica de la ciutat moderna i a aquests tres principis contradictors. Ben mirat, tal com s’enuncien, la seua acceptació compromet a poc. Com molts altres eslògans que circulen cada dia en la premsa, es tracta d’una mena de consens al qual convergeixen totes les opinions, o contra el qual ningú s’atreveix a alçar la veu. En el nostre país, potser, no tenim la percepció d’aquest consens i tendim a associar aquestes idees amb l’esquerra i amb l’ecologisme, però aquesta vinculació ideològica no existeix necessàriament en molts altres països europeus —al País Basc, sense anar més lluny.
De les tres idees, l’última incardina aquest nou urbanisme. És la idea del «verd urbà», que ha d’envair la ciutat, en benefici de la salut dels seus habitants. Per a il·lustrar-la, podem triar alguna de les moltes imatges que circulen de reconversió verda de la ciutat. Són animacions en què es veu el resultat de la naturalització d’un espai urbà, en contrast amb la situació prèvia.
Naturalizar la ciudad es una urgencia de salud pública. pic.twitter.com/TWd4hm6khB
— Mobility Behaviour (@davidlois_UNED) July 17, 2022
De veritat creuen que la ciutat és així més natural? Quina idea es fan de la naturalesa? Dels seixanta-sis sentits del terme «natural» que distingia Lovejoy en la història de les idees, a quin es deuen referir? Caldria afegir a la llista el de la naturalesa com a escenografia, com a decorat superposat a una ciutat. És el que millor s’ajusta a aquest despropòsit. Potser exagere si dic que el resultat d’aquestes transformacions m’horroritza tant com l’estat previ (quan el carrer és una carretera), perquè no sempre la proposta que ens fan és tan horripilant. Però no crec que haja triat l’exemple amb mala fe. En trobareu moltíssims similars, almenys en la intenció. En la seua materialització també, si bé en diferents graus. Per exemple, la conversió de la plaça de la Reina de València en zona de vianants. Tothom està content i jo també estic content. Fins i tot la dreta, encara que no gose manifestar-ho obertament. Ara bé, quan hi arribe des del carrer sant Vicent i em trobe amb aquest oasi exòtic taponant l’accés a la plaça, què voleu que us diga? Em fa la impressió d’aplegar al vestíbul d’un hotel Resort. No és aquesta l’estètica típica d’aquests complexos turístics?
No comprenc aquest horror vacui que s’ha apoderat dels dissenyadors i urbanistes, que els porta a substituir els cotxes amb mil andròmines i escagarransides palmeretes, amb vegetació arrapada en les façanes dels edificis i voluminosos testos, amb tortuosos itineraris plens d’obstacles. M’inquieta que una crítica de la ciutat actual, que considere oportuna, es fonamente en una idea ridícula que no resisteix el més mínim examen. En el millor dels casos, la idea té un contingut tan prim que serà assumida per tots sense resistències, en un nou consens que desvirtuarà el que té de positiu. Serà tan fàcil assumir-la amb una mà de pintura! De pintura verda, per descomptat. En el pitjor dels casos, portarà a una sèrie de contradiccions per a les quals la teoria no té solució. És, si fa no fa, el que ara passa a Barcelona.
Naturalitzar la ciutat! Salta a la vista la precarietat de l’eslògan. El principi és contradictori, perquè les ciutats sempre han estat un esforç contra la natura. Més encara ho és el de renaturalització de la ciutat, com si les ciutats haguessen estat mai naturals. Hem de suposar que amb això es vol dir que les ciutats haurien de ser un lloc no tan contrastat en relació amb el seu entorn rural i natural. Per això parlen de la «desfronterització del territori-ciutat». Amb tot, la contradicció és massa flagrant per a sostenir una visió urbana i territorial coherent. Per als seus partidaris, és clar, no hi ha tal contradicció. Si n’hi ha, el que pretenen precisament és de resoldre-la. Però juxtaposen en un còctel improvisat termes que pertanyen a dues dicotomies distintes, a risc de confondre-les. Una correspon al tòpic que enfronta el camp i la ciutat, la vida rural i la vida urbana: és el tema clàssic del Beatus ille: «Feliç l’home que, allunyat dels negocis…» L’altra, més complexa, correspon a la contraposició entre naturalesa i cultura, entre el que és natural i el que és artificial. Els termes respectius s’han entès sempre irreductibles, de manera que les oposicions no tenen solució. En tot cas, hi ha l’anhel d’un retorn, d’una nostàlgia, però la síntesi no és mai possible. En canvi, la nova contraposició naturalesa-ciutat en postula la dissolució. Ací comencen les contradiccions, perquè aquesta dissolució tant podria ser conseqüència de «naturalitzar la ciutat» com d’«urbanitzar el territori». Se’m dirà que són dos problemes diferents i que la solució d’un no és incompatible amb la solució de l’altre. Però posar l’èmfasi en el primer equival a interpretar el segon també com a «renaturalització del territori». Si el primer contradiu la idea i la realitat d’una ciutat, el segon contradiu el fet incontestable d’un procés en marxa des de fa dècades: la urbanització intensiva de l’àmbit rural i de l’espai natural. Tan avançat es troba aquest procés que potser la solució de la dicotomia naturalesa-ciutat està a punt de consumar-se, no en el sentit d’una superació de l’oposició natural-urbà, sinó en el sentit de la urbanització efectiva del territori. Potser avui els dos vells tòpics han perdut ja el seu significat. Tothom fa una vida eminentment urbana, tant si viu a la ciutat com si viu als pobles, com si viu en plena naturalesa —amb el cotxe a la porta… No hi haurà síntesi o solució, a no ser que posem el focus en la idea d’urbanitzar bé el territori i no en la de «naturalitzar la ciutat». Aquesta és una fantasia que ens porta a dificultats insuperables. No hi haurà, en les nostres contradiccions, un fons de mala consciència? No hi haurà la mala consciència d’un estil de vida que no podem ni volem abandonar? Tampoc seria això cap novetat sota el sol. Després de tot, el vell tòpic del Beatus ille, tal com el va proposar Horaci, no sols inclou el contrast entre la ciutat i el camp i la nostàlgia de la vida rural, sinó també la hipocresia d’aquesta nostàlgia: «Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.»
