Dimecres passat es va commemorar el 40 aniversari de l’Estatut valencià. L’acte, liderat pel president Ximo Puig, comptava amb un lema, «fent país», que va servir d’excusa al PP per no assistir-hi, tot exhibint cert enuig amb un eslògan que, en boca de Carlos Mazón, «divideix» els valencians. Ciutadans i Vox van prendre la mateixa postura i l’acte es va celebrar, només, amb representants polítics dels partits que integren el Botànic.
El rebuig de conceptes com ara «país» per referir-se al territori dels valencians va ser constant a inicis del període democràtic actual. Consolidat pels articles editorials del diari Las Provincias i estimulat, també, per dirigents polítics com Vicente González Lizondo, d’Unió Valenciana, dècades més tard d’aquella conjuntura, els partits de dreta amb representants a les Corts valencianes encara onegen la bandera d’una espanyolitat que no admet matisos i que titla de radical qualsevol pretensió autonomista mínimament ambiciosa. Aquests partits tenen clar que aquest discurs els dona rèdits. Tant és així que el llavors president Alberto Fabra (PP), quan encarava les eleccions del 2015, les primeres en què es va imposar el Botànic, va mirar d’evitar la derrota electoral amb una llei de símbols pensada, precisament, per agitar l’electorat anticatalanista. Aquell moviment desesperat no va funcionar. Tampoc no funcionen les referències a la catalanitat de l’alcalde de València, Joan Ribó, que va nàixer a Manresa; ni l’estigma que certes veus miren d’imposar sobre Compromís, acusat sense èxit de partit catalanista; ni aquelles referències de Toni Cantó a Ximo Puig, a qui es referia com el president del «PSC valenciano», suggerint una mena de col·laboracionisme amb un presumpte valencianisme independentista. L’últim exemple més destacat en aquest sentit va ser la signatura del PP, a instàncies de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, del «manifest contra els Països Catalans». Pocs mesos abans, el líder del PP valencià, l’alacantí Carlos Mazón, s’havia reunit i s’havia mostrat pròxim a aquesta entitat secessionista.
Tot i que sembla que no funciona amb la intensitat d’abans, encara té rèdits electorals aquest discurs en la dreta? El sociòleg Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim i un dels màxims coneixedors de la història del blaverisme –la seua tesi doctoral, Noves glòries a Espanya, és un estudi de referència en aquest àmbit–, considera que «l’anticatalanisme és un element ideològic fonamental dels nacionalismes espanyols actuals i, encara més, dels dretans. No l’hem de veure, doncs, com a tàctic o estratègic només, sinó com un aspecte ideològic constitutiu». En qualsevol cas, Flor també admet que «l’anticatalanisme “ven”, sobretot, perquè és la principal alteritat interior per al seu projecte cultural i polític homogeneïtzador. El nacionalisme espanyol té, doncs, com a principal adversari el nacionalisme català. I això funciona si fa no fa igual a Madrid, a Barcelona i a València».
El sociòleg argumenta, al seu torn, que «el regionalisme anticatalanista valencià conegut com a “blaverisme” té menys força, però no perquè haja disminuït l’anticatalanisme en general, sinó perquè l’ha desplaçat en part un anticatalanisme unitarista i no regionalista, com el que representa Ciutadans o Vox». Tot amb tot, «l’anticatalanisme unionista i el regionalista són aliats. I en una pròxima convocatòria electoral, per què no mobilitzar a tota mena de votants anticatalanistes? Mentre no siga un anticatalanisme ridícul o excessiu, per què podria perjudicar els seus èxits electorals?». Flor matisa, això sí, que «una altra cosa seria jugar només aquesta carta. No podem confondre la voluntat dels valencianistes amb el fet que desapareguen aquestes actituds secessionistes i “blaveres” amb la voluntat, més important, de la dreta de tornar a governar. El PP de Mazón fa un ús parcialment tàctic del “blaverisme”, però no deixa d’apel·lar a aquest votant, que encara existeix».
Anna López, politòloga de la Universitat de València especialitzada en moviments d’extrema dreta, considera que «si revisem els indicadors polítics inclosos en les enquestes i relacionats amb aquesta qüestió, al PP i als partits de l’espai de la dreta valenciana els beneficia aquest discurs». Es refereix a l’últim baròmetre de la Generalitat, d’octubre del 2021, que «mostrava una societat valenciana més polaritzada ideològicament, amb més partidaris d’un Estat centralista –quasi un terç, 29,1%– enfront del 14,7 %, que vol un Estat amb més pes de les autonomies –14,7%– i únicament el 4,9% prefereix la independència de les autonomies». La politòloga també apunta que aquella mateixa enquesta mostrava «que només un 1,2% dels valencians veuen el finançament com un problema prioritari per a la Comunitat, i el 2% dels valencians perceben la llengua com un assumpte principal». «A partir d’aquesta realitat, els populars han planificat la seua estratègia discursiva espanyolista que ataca l’independentisme i la defensa de la identitat única valenciana. Una estratègia desenvolupada durant tota la seua història en democràcia, tant quan governaven com en l’oposició», indica.
La politòloga, en canvi, matisa que el PP era el partit que més es beneficiava d’aquest discurs quan tenia el vot majoritari d’eixa part de la ciutadania que s’identifica amb els valors nacionalistes espanyols i catòlics, «però l’hegemonia s’acabà en 2019 amb l’èxit electoral de Vox, que va obtindre més de 260.000 vots en les eleccions autonòmiques. Vox fa un discurs explícitament espanyolista que rebutja les autonomies i que és nuclear en tota la seua política a Espanya i a la Comunitat Valenciana. Aquesta claredat sense fissures ni possibles contradiccions entre líders territorials els beneficia, al contrari que al PP, que sí que pot caure en aquestes contradiccions identitàries».
Malgrat aquesta contrarietat, segons López, res no fa pensar que el PP es diferencie de Vox en aquest sentit. «Al contrari, mantindran i explotaran políticament la carta espanyolista i antiindependentista atacant el govern del Botànic i els socis que defensen la identitat valenciana, i buscaran la confrontació per a guanyar vots en aquest sentit». De fet, segons la politòloga, Vox es beneficia amb el seu discurs radical davant un PP «que bascula entre la moderació pròpia d’un partit d’Estat i les declaracions altisonants i populistes per disputar el vot ideològic a l’extrema dreta, com les d’Isabel Díaz Ayuso».
Pel seu compte, Lluís Bertomeu, exmilitant del PP, actual membre del consell polític de Demòcrates Valencians i opinador freqüent en diversos mitjans del país, considera que l’actitud del PP davant la commemoració de l’Estatut va ser un error. «No es pot prioritzar la simbologia de la commemoració a la commemoració en si», diu, alhora que pensa que acudir a l’acte també hauria sigut «una manera de diferenciar-se de Vox i de marcar discurs propi». Perquè «teòricament, el PP hauria de ser el gran defensor de l’Estatut, de l’estat autonòmic i de l’autogovern, però fent aquestes coses cau en l’error». Un error «compartit», això sí, segons Bertomeu, perquè opina que «si l’eslògan pot generar alguna distorsió o divisió quaranta anys més tard, encara que semble mentida, cal tindre-ho present». Però Bertomeu, que també és professor de la Universitat Internacional de València, critica especialment la no assistència dels expresidents de la Generalitat amb el PP a l’acte. «Això no té cap raó de ser: no es pot prioritzar la disciplina de partit al càrrec que han ostentat».
Pel que fa a la pregunta si el discurs del PP dona rèdits, Bertomeu explica que «alguns dirigents de la ciutat de València continuen instal·lats en ell i pensen que sí, que poden atiar el foc amb aquestes batalletes mil·lenàries sense cap ni peus, perquè només el PP parla de Països Catalans». Afegeix que aquests debats «estan fora de lloc en la ciutadania», perquè el concepte Països Catalans «és una entelèquia sense cap ni peus superadíssima pel poble valencià, però el PP pensa que hi té un nínxol, i crec que de manera errònia», perquè «la societat valenciana ha canviat molt i per a bé». Bertomeu entén que, amb aquest discurs, el PP «no anirà enlloc». «El PP ha de reprendre la bandera dels interessos valencians. Va perdre les eleccions el 2015 per la corrupció i perquè va perdre el tiquet de ser vist per la ciutadania com la millor ferramenta dels interessos d’aquesta terra, i Compromís li va guanyar la partida en aquest sentit. Compromís, en canvi, ara està en allò de l’esquerra transversal, transformadora i ibèrica i el PP té l’oportunitat de tornar a agafar la bandera dels interessos dels valencians, i ací crec que té camí per fer». Considera, en conclusió, que el PP no té recorregut «si recupera disputes passades estèrils i batalles més que superades».
Estiguen o no superats els episodis del passat, qui segur que no ha superat la seua estratègia és el PP i els partits de dreta amb representants a les Corts valencianes, que esperen poder-ne traure rèdit electoral i que encaren una campanya que no serà molt distinta de les anteriors.
