La Fundació Chirivella Soriano de València alberga des d’aquest divendres i fins al pròxim 26 de setembre una selecció d’obres d’Enric Banyuls (Corbera, la Ribera Baixa, 1954 – 2018) en les quals l’artista es va servir de materials com ara el fil, l’oli o les varetes de paraigües per a fer de la seua «minuciosa» pintura un «acte de silenci» i «resistència».
Més de 60 peces, la majoria de gran format, componen l’exposició Enric Banyuls, des del silenci i acosten al públic l’obra d’un artista que «no va posar grans esforços a comunicar el seu treball, però sí per a tirar-lo endavant».
Així ho han explicat durant la presentació de la mostra el president de la Fundació Xirivella Soriano, Manuel Xirivella; el director del Consorci de Museus, José Luis Pérez Pont; la que fora la seua esposa, Rosa Urenya i els curadors de l’exposició i amics de l’artista Francesc Vera i Manuel Baixauli.
Des del seu taller de Corbera, l’artista era molt més que veu i guitarra del grup Al Tall i el seu activisme. En paraules de Manel Baixauli, «era un pintor que en un determinat moment es va posar a cantar» i «la música completava la seua soledat com a pintor», però com també explica Francesc Vera, «la seua obra no es mostrava perquè per a ell pintar era una necessitat». «Enric pensava que no aportava prou», ha lamentat, així que la pintura era «una manera de dialogar amb ell mateix».
Ho feia mitjançant una abstracció que «no era expressionista» i «en la qual va reduir cada vegada més la forma». Els comissaris de la mostra destaquen de la seua pintura la «minuciositat» i la «perseverança».
Com a amics de l’artista, Vera i Baixauli recorden que li preguntaven què havia estat fent i Banyuls responia que res, però després veien uns llenços «que sorprenien d’una manera extraordinària». Rosa Urenya ha revelat: «Ell pensava que l’art no podia canviar la societat, que l’art era una altra cosa» i «sentia que devia disculpar-se per ser artista».
Ara, els seus amics i la seua víuda han preparat la que consideren que és «l’exposició que li hauria agradat fer», amb peces dels últims 30 anys, per a «compartir el privilegi» que van tindre quan accedien al seu taller i per a «fer justícia» a una obra «exquisida que no és massa coneguda».
Pintura clàssica, però a la seua manera
Rosa Urenya ha detallat que Banyuls «feia pintura clàssica, natures mortes, retaules i retrats, però d’una altra manera». Col·locava varetes extretes d’un paraigua, fil de pescar o tires de paper i, damunt, hi aplicava l’oli. Després ho retirava i restava el seu traç en l’espai que quedava sense pintura.
En la mostra, es veu com els seus quadres van perdre el color, ja que va apostar per imatges austeres en blanc i negre en què apareixen altres elements, materials poc nobles i quotidians als quals donava forma fins a incorporar-los en l’obra d’art.
Una altra de les qüestions que aquesta exposició trau a la llum són els seus escrits sobre pintura, que conviden a la reflexió. Per a Enric Banyuls: «Un quadre és un espill. Hi ha tantes cares del quadre com mirades projectades. I no sols les mirades de subjectes diferents, sinó les pròpies d’una mateixa persona».
Banyuls considerava la pintura com «el més humil dels actes, un acte de fe, sustentat més que en la cosmogonia, en la resistència, en l’exercici estricte ordinari, de la matèria. Amb aquest principi bàsic confeccione la meua obra amb plena consciència de la seua escassa utilitat. La pintura no és elitista, és una flor de marge».
I ens convidava a desxifrar els seus llenços: «Un quadre blanc o un quadre negre és un quadre silent, però no és un quadre mut. El silenci, si el sabem desxifrar, és més loquaç que el tro; tot depén de l’atenció que hi posem, de la fam d’entendre l’idioma ocult de les coses».
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
