Nara

Nara és el regne del silenci, i tot allò que es pugui afegir per a descriure’l és una nota a peu de pàgina d’aquesta afirmació. El seu amor al silenci, o la seva fòbia al soroll, ve de molt antic, d’alguna època llegendària en què s’impregnà el brogit i l’escàndol de connotacions negatives, associades a batalles farcides de crits, de cornetes i de sang; no es coneixen massa els detalls, perquè eviten parlar del tema, amb mostres de fàstic evidents. L’evolució del seu idioma ha esborrat les consonants oclusives, i quan els sentiu parlar notareu un xiuxiueig que us acaronarà l’oïda i, sense voler, us entendriran. De fet, es comuniquen sobretot amb les mans i l’expressió de la seva cara és plena de matisos que de seguida entendreu, i que es contagien per art de màgia. Els vehicles de motor estan prohibits i, tot i que no renuncien a la música, la reserven per a ocasions singulars, i sempre filtrada per instruments d’una dolçor infinita que han inventat, de cordes que acaronen amb tendresa, com si els demanessin perdó, mentre tanquen a mitges els ulls.

Diuen que els narians, quan viatgen a l’estranger, trien els països més sorollosos, i quan se saben a una distància prudencial de la seva frontera criden amb totes les forces, com si els anés la vida, i que ploren d’emoció; però d’això, tampoc se’n parla.