Només he acabat de llegir La mel de la vida: Breu autobiografia apícola (Edicions del Sud, 2023), del valler Sico Fons, he sentit la imperiosa necessitat de redactar una ressenya sobre el llibre. I la començaré dient que l’obra m’ha agradat força per diversos motius. D’entrada, perquè m’ha descobert el món de l’apicultura, del qual jo en sabia ben poc, i l’autor de Tavernes de la Valldigna me l’ha explicat amb una amenitat digna d’elogi. Però també la seua manera d’escriure, natural i entenedora, m’ha captivat de debò. Les referències familiars és un altre detall que he valorat molt positivament, ja que la col·laboració de les diferents generacions en les tasques del camp és essencial perquè qualsevol explotació continue avant. Però, a vegades, es fa menester llogar gent de fora del cercle de la família per tal que no cesse l’activitat. També el Sico apicultor es va veure obligat a contractar-ne i en la descripció que fa dels seus nous ajudants combina magistralment notes d’humor amb un punt de resignació. Així mateix, les reflexions que el narrador fa sobre els nostres estimats «aixafaterrossos» m’han semblat encertadíssimes: tots els governants, siguen de dretes o d’esquerres, reconeixen la importància dels llauradors valencians, però a l’hora de la veritat se n’obliden i, si per qüestions de política internacional, convé concloure un acord que inunde els nostres mercats de fruits de l’estranger, el signen sense cap càrrec de consciència. Finalment, caldria recordar que es considera que un text autobiogràfic s’ha de bastir sobre dos fonaments imprescindibles: l’un estaria representat pel temps, l’espai i les circumstàncies en què transcorre la vida de l’autor; l’altre, en canvi, seria una amalgama de les seues experiències, sentiments i emocions personals. La presència en el text d’aquests dos plànols, l’exogen i l’endogen, ha de ser equilibrada, a fi que resulte harmònica. Pel bé de l’autobiografia, s’ha d’evitar que un d’ells s’impose sobre l’altre. Si això s’esdevinguera, l’obra resultaria poc natural i fins i tot mancada de sinceritat. Però aquest no és el cas de Sico Fons, que en el seu llibre ens fa partícips de les seues vivències d’una manera realista, però alhora profundament evocadora. En definitiva, La mel de la vida és una obra de profit que cal llegir, tant pel seu valor literari com pel seu caràcter documental.
