La paraula «confort» és d’ús comú avui. La trobem a tot arreu, en anuncis de cases i de cotxes, en l’etiquetatge de mil productes, inclòs el paper higiènic, també en alguns vocabularis tècnics, com el de la climatització. És una paraula antiga en català, però abans tenia el sentit de consol o ànim: és «allò que, en la pena, l’abatiment, etc., dona força, coratge», ens diu el diccionari. En l’Alcover-Moll en llegim un exemple, extret de Llull: «Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge». Avui no usem la paraula amb aquest significat. Com a molt, encara parlem de «reconfortar» algú. Per a nosaltres, és sinònim de comoditat, de benestar material. És sabut que l’ús actual deriva del terme anglès comfort. També en anglès ha evolucionat a partir d’un sentit similar al que tenia en català: «Comfort ye, comfort ye my people, saith your God», llegim en la Bíblia anglesa. En un moment determinat, el seu significat es va decantar cap a l’actual.
Aquesta transformació semàntica té el seu origen en la idea anglesa de l’interior domèstic, el que ells anomenen home, clarament distint de la casa, en el sentit de construcció o edifici, que ells anomenen house. Nosaltres, en la major part d’ocasions, traduïm home i house per casa, indistintament, a pesar que també tenim la paraula llar, amb què podríem traduir l’anglesa home. Però no la usem. No diem «me’n vaig a ma llar», sinó «me’n vaig a ma casa». En la major part de contextos, l’ús de la paraula «llar» seria una coentor, a no ser que vulguem posar algun èmfasi particular —generalment eufemístic, com quan parlem d’una «llar d’infants» o d’una «llar d’avis». Preferim reservar la paraula per a referir-nos al lloc on es fa foc a dins de casa. El mateix passa en castellà. També disposen de la paraula hogar, però tampoc no la utilitzen, per cursi.
Els anglesos, doncs, van inventar la idea del comfort, al mateix temps que inventaven la idea de l’espai interior de la casa on vivim (home). Se’ls van avançar els neerlandesos, que han deixat un correlat pictòric en els famosos interiors del segle XVII. És una innovació, doncs, de la burgesia. Però va ser la burgesia anglesa que li va donar un contingut més explícit. No es tracta d’una forma de vida més luxosa. Als poderosos d’aleshores no se’ls va ocórrer. L’aristòcrata vivia en un castell o en un palau inhòspit. El clergue en un monestir o un casalot gèlid. Els pobres, és clar, en una cabana. El burgès vivia en una casa com cal. Era un espai propi destinat no només a protegir-se de les inclemències meteorològiques o dels enemics, o a ostentar el seu poder, sinó a gaudir de l’oci personal, de la família, a educar els fills, a la vida conjugal —harmoniosa o tempestuosa—, a cultivar unes relacions d’amistat o veïnatge. La casa es va convertir en un lloc privat, separat del lloc de treball. Ja no es treballa on es viu, de manera que la casa té una funció estrictament residencial.
Hi ha un llibre que explica com ha evolucionat la idea de casa al llarg de la història. Es tracta de Home. A Short History of an Idea, de Witold Rybczynsk (traduït al castellà amb el títol La casa. Historia de una idea). Una de les etapes d’aquesta història és la invenció del confort. Diu Rybczynsk que Walter Scott va ser un dels primers a usar la paraula «confort» amb aquest sentit nou. Afirma que la paraula apareix ja moltes vegades en les novel·les de Jane Austen, encara amb un sentit oscil·lant entre l’antic i el nou. No ho recorde, encara que no m’estranya, perquè una de les impressions que conserve de la seua lectura és aquesta sensació d’un món confortable, d’una combinació especial de confort espiritual i material, en contrast amb les tribulacions íntimes de la protagonista. Cal tenir en compte que el confort està lligat a la privacitat, però no necessàriament a la intimitat, la qual és una esfera d’un altre ordre. Molts han cercat les satisfaccions íntimes fora de la confortable llar. El temperament d’alguns, fins i tot, és incompatible amb l’estabilitat, l’ordre, la netedat i la vida familiar que pressuposa aquesta concepció del confort, pel que tenen de restriccions d’una llibertat personal exigent. No obstant això, a pesar que el confort és un afer privat i no necessàriament íntim, ha estat el marc del desenvolupament d’una consciència de la intimitat. Diu Rybczynsk:
John Lukacs señala que palabras como «autoconfianza», «amor propio», «melancolía» y «sentimental» aparecieron en inglés y francés en sus sentidos modernos hace sólo doscientos o trescientos años. Su empleo señaló el surgir de algo nuevo en la conciencia humana: la aparición de un mundo interno del individuo, del yo y de la familia. La única forma de apreciar la importancia de la evolución del confort doméstico es en este contexto. Se trata de mucho más que una simple búsqueda de bienestar físico; comienza con la apreciación de la casa como un contexto para una vida interior que va apareciendo.
Abans de la revolució burgesa, la vida era un afer públic. El confort no era necessari: «No es tanto que en la Edad Media no se conociera el confort, como pretende Walter Scott, sino más bien que no era necesario.» No era necessari, per exemple, que una cadira fos còmoda. Una cadira no serveix per a seure. Té un valor social. La cathedra del bisbe o del catedràtic no era la més còmoda, sinó la més alta, la més ornada, la de fusta de més qualitat, la situada en el centre d’una escena social —l’extrem d’una taula o l’absis de la catedral. I no només no és imprescindible que una cadira siga còmoda, sinó que la cadira mateixa no és necessària:
Las diferencias de postura, como las diferencias en los utensilios para comer (tenedor y cuchillo, palillos o los dedos, por ejemplo), dividen al mundo tanto como las fronteras políticas. En cuanto a postura, hay dos bandos: los que se sientan en sillas (el llamado mundo occidental) y los que se sientan en el suelo (todos los demás).
El confort no té un valor objectiu. La comoditat està condicionada per la rutina. Només les nostres rutines són realment còmodes. Per això, el confort està lligat a la pròpia llar: com a casa, res. A pesar d’això, per a nosaltres el confort és sinònim, cada vegada més, de comoditat, i aquesta comoditat té un valor objectiu, fins i tot científic. El segle XX va inventar la idea de «funció». Les cases, com qualsevol artefacte, serveixen una funció determinada, de la qual deriva la seua forma. Una i altra són objecte d’estudi científic per part de professionals especialistes, de manera que l’adequació de la forma a la funció és indiscutible. Tant, que no importa si el destinatari troba inútil o incòmode el producte resultant. Cal reconèixer que algunes cadires modernes semblen un retorn a la cathedra medieval. A vegades arribem a un interior climatitzat com si fos una nevera o un forn, segons siga estiu o hivern. És tan extrema la temperatura, que ens preguntem si l’aire condicionat serveix per a la comoditat dels ocupants o per a demostrar-la als altres.
No obstant això, hi ha unes condicions «objectives» de comoditat material. Almenys, és un fet que hi ha coses més útils que altres, que algunes convencions massa estrictes són més incòmodes que altres o que determinats aparells ens fan la vida més fàcil que sense ells. D’una manera o altra, la nostra concepció del confort ha anat derivant exclusivament cap a la comoditat material, la qual ara ja no pressuposa ni l’ordre ni l’estabilitat ni la netedat ni la vida familiar. La transició des de la idea de confort com a consol espiritual a la idea de confort com a consol material culmina al segle XIX. El món d’Austen, com el del segle XVIII, és un moment peculiar de síntesi entre l’antiga concepció i la nova, moment en què és possible parlar tant d’una cadira confortable com d’una escena o una vista confortables.
Si la burgesia va inventar el confort, fou la mateixa burgesia que va decantar la idea cap a un sentit purament utilitarista. En el nostre país, a penes hem vist passar el confort burgès. Encara nosaltres hem conegut les cases gèlides i inhòspites dels pobles —i de les ciutats—, pròpies de la vida rural d’abans. Molts s’han queixat del fred que han patit a la casa familiar, que algú ha descrit com a «un fred alambinat». Avui el confort és una necessitat i un dret inalienable. Si ens parlen de prescindir de determinats conforts, ens quedem aturats i perplexos. Què en faríem? Aquesta pusil·lanimitat ha introduït en el concepte de confort, per primera vegada i al costat d’una valoració positiva general, una connotació negativa. Ara es parla sovint de la «zona de confort» per a criticar l’actitud acomodatícia en què es refugien alguns —els altres, és clar— per peresa, por o indolència. És a dir, l’antic significat ressona en aquesta censura de la manca de «confort de mon coratge». El pèndol de la història sembla que inicia el seu moviment de retorn. El confort és un concepte complex, relatiu i inestable. Tan inestable que la seua formulació equilibrada i ideal ha estat cosa d’unes minories en un moment històric particular. Fàcilment cau, bé del costat espiritual, bé del costat material. Què és el confort per a nosaltres? En tenim una idea vaga i contradictòria i com més va més encara.
