Aquest dissabte se celebrava el Consell de Seguiment del Diari La Veu del País Valencià al Teatre el Micalet de València. L’esdeveniment, que servia com a trobada entre l’equip del diari, els agermanats i els col·laboradors, era convocat per a debatre sobre el mitjà tot just quan compleix el seu desè aniversari.
Conduït per Miquel Àngel Pallarès, l’acte al Teatre el Micalet s’iniciava el matí de dissabte amb diverses ponències per a parlar tant del passat, del present i del futur del diari com de l’escenari mediàtic que presenta a hores d’ara el País Valencià.
La primera taula girava al voltant de La Veu dels Llibres, la secció cultural del Diari La Veu que serveix com a plataforma de divulgació literària i editorial. En parlava Víctor Labrado, coordinador d’aquest mitjà, que defensava que «la literatura catalana al país Valencià viu en un règim d’incomunicació i calia trobar-hi un aparador», que és la funció que compleix La Veu dels Llibres. Amb Labrado hi participaven altres ponents. Joan Borja, escriptor i docent a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, així com màxim responsable de la Càtedra Enric Valor, posava en valor el fet que «fa uns anys ningú no hauria apostat per un espai com aquest, i hui celebrem que estem a València amb un projecte consolidat contra totes les previsions». Anna Moner, escriptora i artista, coordinadora de la Institució Alfons el Magnànim i directora de La Veu d’Hipàtia, un projecte del Grup La Veu que pròximament es consolidarà, defensava per la seua part que «als valencians ens falta creure’ns-ho, perquè hem demostrat múscul cultural, però hem de lluitar contra els intents de rebaixar les nostres capacitats i les nostres expectatives».
D’aquesta taula també en formaven part Sandra Capsir i Alfons Esteve. La primera, directora de comunicació del grup Bromera, aplaudia l’espai literari digital i apuntava que «les editorials tenim una qualitat excepcional en la nostra llengua, però tenim el repte d’arribar a lectors i lectores, i l’ecosistema comunicatiu valencià ha patit un desmantellament que ho dificulta». El segon, cap del Servei de Llengües i de Política Lingüística de la Universitat de València, assenyalava al seu torn que «si l’ensenyament va ser considerat clau de volta de la llengua a finals del segle XX, els mitjans compleixen amb aquest paper al segle XXI: són els instruments més potents per a conformar el sentit d’un país, i la prova és que els governs del PP ho tenien molt clar atacant o tancant els mitjans de comunicació en català». En canvi, criticava, «els governants actuals no han tingut la valentia de defensar-los», i justificava aquest argument amb el tracte rebut pels mitjans editats pel Grup La Veu.
Finances
Tot seguit arribava el moment d’explicar la sostenibilitat econòmica del diari i el full de ruta en aquest sentit. Jordi Vizcaino, responsable d’aquest àmbit, celebrava el fet que «per segon any consecutiu, el Grup La Veu clou amb beneficis». Aquest èxit el relaciona amb la renovació dels agermanats, i donava importància al fet que «el 57% dels ingressos provenen d’agermanats, el 22% de publicitat i el 21% de les subvencions». Pel que fa a les despeses, el 75% se’n van en sous i inversions en col·laboradors.
És el balanç que es pot fer en 10 anys de diari, període en el qual no tot ha sigut, ni de bon tros, fàcil. Després del 2017, any en què es va enregistrar el màxim benefici, el pressupost va començar a caure i el diari es va haver de reinventar, passant de dependre de les institucions i de les subvencions a estar en mans dels agermanats. «Ho hem passat malament, però si haguérem continuat com estàvem, potser ens hauria anat pitjor, perquè sense el Botànic el projecte acabaria si s’enfocara d’aquesta manera, però ara no és el cas». Jordi Vizcaino concloïa que el Diari La Veu «existirà amb els agermanats o no existirà», i lamentava «l’analfabetisme» que existeix entre l’esquerra en matèria fiscal, que segons deia és la principal via que pot contribuir al sosteniment i al creixement econòmic del diari. Així, explicava que si una persona en edat laboral paga a l’any 150 euros –quota mitjana dels agermanats– al Grup La Veu en forma de deduccions, aquests diners van a l’empresa editora en comptes de a la Hisenda espanyola. «La dreta espanyola es fa forta a base de fundacions amb què impulsen gran quantitat de mitjans, i els progressistes, orfes d’aquesta cultura, perdem oportunitats», assenyalava. L’editor Moisès Vizcaino rematava l’argument. «Ells ho tenen clar, estan tota la vida fent deduccions fiscals per a fer funcionar els seus projectes, però, imagineu 10.000 valencians posant diners per fer un diari influent que defense el relat d’un país digne? Veritat que canviarien les coses?», es preguntava.
Comunicació
Tot seguit arribava el torn de la taula de periodistes. Des de la distància intervenia Vicent Partal, director de Vilaweb, qui feia una crida a «canviar la visió pessimista», emparant-se en l’estudi publicat pel Govern francès que situa la catalana com la dotzena llengua del món més preparada per a la globalització. «Però hi ha una dissimulació, molta gent dissimula ser catalanoparlant i cal acabar amb això». També intervenien de manera telemàtica dos col·laboradors del Diari La Veu. Francesc Viadel lamentava la «deriva de la monetarització del negoci de la premsa, l’obsessió pel clic», mentre que Raquel Andrés constatava que els poders fàctics «no estan interessats en projectes comunicatius en català, feministes, ecologistes i antifeixistes», i es preguntava com es podia garantir la supervivència econòmica del mitjà tenint en compte aquesta realitat.
Sebastià Carratalà, coordinador del Diari La Veu, lamentava que l’escassa quantitat de mitjans en valencià «ens fa no tindre referents i ens dificulta el manteniment del prestigi de la llengua», mentre que assenyalava la contrarietat que al País Valencià hi ha 197 mitjans digitals identificats en castellà i només 58 en valencià, fet que situa el país en una situació ben adversa si es compara amb altres realitats dels territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. Manuel Lillo, integrat en el projecte des d’Alacant i periodista també en el setmanari El Temps, es mostrava optimista, malgrat tot, recordant que «cada projecte en defensa del valencià ha sigut impulsat per la societat civil, tal com ocorre amb el Diari La Veu, i aquesta societat no desapareixerà», mentre que Dani Martín, col·laborador del mitjà i periodista en la delegació valenciana del diari Ara, recordava que tot i l’adversitat «estem en el millor moment històric» de la premsa en català. El columnista Joan Canela, també col·laborador en Público, valorava positivament el fet que el Diari La Veu siga l’únic fet amb capital valencià i «que defensa els interessos dels valencians», davant unes capçaleres més generalitzades però que «no es poden proclamar com a valencianes».
Dins d’aquesta taula també hi eren els influenciadors Aitor Muñoz i Josan Piqueres. El primer, responsable de poblet.info, alertava dels problemes de generar contingut digital en valencià, tot i que també reconeixia els èxits d’aquesta aposta. El segon, que es considera «més comunicador que periodista», treballa en la ràdio Nexa FM a les comarques de la Marina, i celebrava «la normalitat» de la comunicació en valencià entre el seu públic, més consolidada del que molts creuen.
Llengua
L’última taula estava protagonitzada per activistes del món lingüístic. A distància parlaven Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua; i la senadora d’Esquerra Republicana Elisenda Pérez, que justificaven el suport econòmic al projecte. Per part d’aquest partit, tot i que de manera presencial, Elo Chamarro defensava el Diari La Veu, que compartia espai físic amb Zahia Guidoum, referent de Decidim, que titllava la supervivència del mitjà com «un èxit per al País Valencià, on els ciutadans consumeixen mitjans que ofereixen una versió de nosaltres mateixes que no és la real. I és per això», continuava, «que cal empoderar el projecte».
Des del Principat arribaven, per a participar en aquest mateix torn, el director de Tirabol, Joan Camp, implicat en el mitjà des del minut zero amb la gestió de la web; i el director general de la Fundació puntCAT, Roger Serra, que proposaven «saber detectar les tendències en els espais de comunicació» durant els propers anys i també els possibles canvis que es poden derivar de la «guerra de les cookies», que pot fer perdre poder «al totpoderós algoritme de Google i canviar les regles del joc del posicionament».
Per acabar intervenien tres persones més. D’una banda, Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, reconeixia que en aquests 10 anys del Diari La Veu «s’ha patit moltíssim», i justificava el suport econòmic prestat al diari des de l’entitat. Fermí Font, de Socarrats de Vila-real (Plana Baixa), aplaudia que aquest mitjà «ens ha obert una porta que no teníem en un País Valencià que arrossega problemes tan greus de cohesió i que, gràcies a aquesta iniciativa, es contribueix a pal·liar-la». Per últim, Josep Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, pronunciava un discurs en què definia el comportament institucional dels governants valencians envers les iniciatives favorables al valencià. «El futur del valencià no es pronostica, es construeix, i aquest diari és un exemple de construcció, tot i que amb els polítics en contra», i demanava aprofitar el Diari La Veu «per a crear les nostres pròpies estructures des de la societat civil».
En aquesta línia, l’editor Moisès Vizcaino tancava l’acte recordant que l’article 26 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, present des de fa quatre dècades, deixa clar que «tots els ciutadans tenen dret a ser informats pels mitjans de comunicació tant en valencià com en castellà». I es preguntava: algú ha complit aquesta llei? Alertava també que «mentre la comunicació valenciana estiga en mans de grups espanyols» la informació no serà autocentrada: «o el periodisme el fem nosaltres en clau valenciana o ens el faran en castellà i en clau espanyola». Davant aquest escenari de contrarietat, això sí, Vizcaino celebrava que el Diari La Veu «és un mèrit comunitari en un món globalitzat», i caldrà seguir reforçant-lo per continuar fent aquest camí.
Si més no, aquest era el convenciment compartit per tots els assistents al Consell de Seguiment, que culminava amb un homenatge a l’escriptor, editor i activista Rafa Arnal a l’interior del local de la Societat Coral el Micalet, introduït pel sociòleg Rafa Xambó.
