- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
A una ciutat amb un parentesc en aquest punt: Alcoi. En passejar per alguns carrers, hi trobem un cert aire de família, probablement a causa de l’empremta deixada pel Modernisme en l’arquitectura. Alcoi, en l’etapa històrica que va coincidir amb aquest moviment artístic i cultural (que es va prolongar bastants anys més enllà del modernisme estricte), tingué una empenta insòlita al País Valencià, des del punt de mira del seu desenvolupament industrial. L’evolució demogràfica d’Alcoi és molt similar a la d’una ciutat com Reus. Fins a la segona meitat del segle xix, Reus anava una mica per endavant en nombre d’habitants, però sempre amb xifres del mateix ordre. Després, Alcoi pren la davantera, fins al 1970, quan Alcoi té 61.061 habitants i Reus en té 59.095. A partir d’aquell moment, Alcoi col·lapsa. Encara creixerà fins al 1981, però aviat perdrà població, mentre Reus continuarà un creixement sostingut. Tancat entre muntanyes, sense autopista, sense línia fèrria com cal ni la proximitat de port i aeroport, Alcoi liquidà la seua indústria i el seu caràcter de ciutat industrial. Fins a aquell daltabaix, Alcoi i Reus mostraren una mateixa cara. N’és una mostra el seu modernisme arquitectònic. Per exemple, el que trobem al carrer de Sant Nicolau d’Alcoi i al carrer de Monterols de Reus.
Molts dels edificis del carrer de Monterols són obra de Pere Caselles i Tarrats —Casa Pujol, Cal Codina, Cal Carpa, Casa Laguna—, com molts del carrer de Sant Nicolau són de Vicent Pascual Pastor —Casa del Paó, la Casa Raduan o l’edifici del número 29. Altres arquitectes, és clar, alçaren edificis modernistes. A Reus destaquen els de Domènech i Montaner. Pere Caselles, però, fou l’arquitecte omnipresent a Reus durant algunes dècades, com a autor d’innombrables construccions i com a arquitecte municipal. A Alcoi, aquest paper el tingué Vicent Pascual, que hi alçà més de cinquanta edificis, a més de la seua activitat docent a l’Escola d’Arts i Oficis i de la seua etapa com a alcalde. Tots dos tenien la mateixa edat —van nàixer els anys 1864 i 1865, respectivament— i tots dos van estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on tingueren com a professors Elies Rogent i Lluís Domènech i Montaner. L’any 1890 Caselles era ja arquitecte actiu a Reus, com Pascual a Alcoi, amb el seu company de promoció Timoteo Briet Montaud, de Cocentaina. Des d’aleshores, no pararen de treballar al servei d’una burgesia pròspera que els encarregava edificis residencials i industrials.
Al País Valencià, els arquitectes poden classificar-se en dos grups: els que van estudiar a l’Escola de Barcelona i els que estudiaren a Madrid. València no tingué escola d’arquitectura fins a l’any 1966, a part els efímers estudis d’arquitectura de l’Acadèmia de Sant Carles de València, suprimits l’any 1871. Potser aquesta doble procedència explica l’aire indefinit que tenen alguns barris cèntrics de València. No és el cas d’Alcoi, almenys en la ciutat històrica. Quan baixem pel carrer de Sant Nicolau percebem un acusat caràcter, que no sabem a què atribuir exactament. Com al carrer de Monterols, no tots els edificis són modernistes ni tots són bons. Potser és un cert ambient, una certa coloració, no sabria dir-ho. Sens dubte, la qualitat dels edificis de Vicent Pascual hi té alguna cosa a veure. El més famós és la Casa dels Pavos (1909), com és coneguda popularment pels paons de ferro forjat que ornamenten les dues entrades. En el disseny integral d’aquest edifici participaren totes les arts i els oficis, amb el millor de cada casa en aquell moment a Alcoi: la fusteria de Josep Julià, l’escultura de Ramon Ruiz, la pintura de Ferran Cabrera. Una vegada acabat, seria centre de reunió dels artistes locals de l’època.
L’edifici típic de l’eixample d’abans de la guerra sol tenir dos habitatges per planta, amb una única entrada centrada en planta baixa —si la seua importància comercial no la desplaçava a un costat. En la façana, simètrica, solen aparèixer dos miradors en els laterals. En l’edifici de Pascual, la plantas principal allotja un sol habitatge, el del senyor Agustí Gisbert, promotor de les obres. En compte d’una única entrada, n’hi ha dues, laterals: una privada per a la planta noble i una altra per a les plantes superiors, destinades a lloguer. Els dos miradors es concentren en un de sol, en el centre. Per al meu gust, aquest gran mirador no acaba d’integrar-se en el conjunt de la façana. Els plànols originals mostren les dificultats en ordenar la zona central de la façana. La composició dels buits de semisoterrani i entresol es repeteix en la planta segona, interrompuda per aquest espectacular mirador. Ara bé, qui paga, mana, i no hi ha dubte que el senyor Gisbert desitjava un mirador com cal.
Personalment, preferesc la façana d’un altre edifici de Pascual, una mica més amunt, en el número 29. Ara es tracta d’un solar molt estret. El resultat és un disseny compacte, perfectament ajustat. Al carrer de Monterols, un any abans, Caselles havia alçat un edifici també en una parcel·la estreta, la Casa Laguna, amb una façana carregada i festiva, plena de coloraines.
Les façanes respectives només s’assemblen, si s’assemblen en alguna cosa, en la forma ondulada d’alguns dels balcons i en els quatre pilarets del remat. Anomenem modernistes dos edificis tan diferents perquè no sabem en què consisteix el Modernisme, el qual, segons l’arquitecte Ràfols, «amb penes i treballs el matemàtic més sagaç podria reduir a denominador comú». D’altra banda, si no sabéssem quin edifici és a Alcoi i quin a Reus, el tòpic que identifica el gust valencià amb un estil florit i barroc ens portaria a creure que el de Caselles és al País Valencià. Però el tòpic, si fos veritat, només ho seria en relació amb València i durant els darrers cent anys. En l’època de Pascual, Alcoi en quedava al marge. El Modernisme seriós practicat per Pascual, si el podem etiquetar així, ens parla d’aquell passat prometedor d’Alcoi. Avui, potser com a reflex del gust de la capital, les filaes de moros i cristians baixen pel carrer de Sant Nicolau amb indumentàries estrafolàries. Diuen que abans la festa no tenia aquest caràcter recargolat, com si ara amb això s’hagués volgut compensar la decadència industrial.
Desconec si els condeixebles Caselles i Pascual conservaren la relació al llarg de les seues vides paral·leles. Caselles va visitar Alcoi alguna vegada? Pascual va visitar Reus? O mantingué algun lligam amb Barcelona? A Caselles el van matar durant els dies de juliol del 36. Pascual es va salvar de miracle i va morir l’any 1941.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
