Despullant el País Valencià

Enguany, per commemorar l’Any Joan Fuster, des de la Revista del Centre de Lectura (Reus) vam voler retre-li un homenatge diferent. A mans de Montserrat Corretger la Revista ja li va dedicar dos números; per això, en aquesta ocasió vam creure que era més interessant apropar-nos al seu llegat, apropar-nos al seu/nostre País Valencià i intentar conèixer-lo millor perquè ens adonem que potser el trepitgem poc la gent de les altres parts dels Països Catalans i, sigui per això o no, en qualsevol cas, el coneixem poc. 

La voluntat de  la Revista era, doncs, la de conèixer més a fons aquest nostre País Valencià, en tant que en llegir-ne els articles sabríem millor què s’hi cou i, d’aquesta manera, qui sap, potser també tindríem més ganes de trepitjar-lo de debò, físicament.  

Ara Diari La Veu vol apropar-nos també els diferents articles que componen aquest monogràfic de la Revista per tal de, junts, aconseguir donar-los més visibilitat i més presència, fomentar l’anàlisi crítica de la nostra realitat i sumar esforços. Ens honora que així sigui perquè vol dir que, en certa manera, ja hem aconseguit un dels objectius pretesos: establir vincles; uns vincles que esperem que ara no hagin fet més que començar. 

Per començar, però, cal posar els punts sobre les is en relació amb la feina feta. Precisament perquè no coneixíem prou el País Valencià, van ser companys valencians els que van facilitar la tasca de trobar articulistes que en parlessin. Es tracta d’Antoni Infante, portaveu de la campanya Reciprocitat ja!, i de dues persones vinculades precisament amb el Diari La Veu: Moisès Vizcaino, l’editor i fundador, i Sebastià Carratalà, el responsable de continguts. D’altra banda, també va facilitar la tasca un company de Reus però que el coneix molt bé, el País Valencià; em refereixo a l’amic i company de lluites Xavier Ferré Trill. Sense ells aquest monogràfic no hauria pogut prendre cos. És gràcies al seu esforç que podem aconseguir que, al final, trobem un mosaic ben divers de la realitat del País Valencià en les pàgines que l’engloben.  

Vam articular el cos del tema en dues parts ben diferenciades. Per una banda, vam formular tres preguntes a un petit repertori de persones amb perfils força diferents: d’on venim?, on som? i cap on anem? L’objectiu era saber com es contempla aquest País Valencià i què se n’espera; forçar un punt d’inflexió per pensar i repensar, si cal, el País Valencià. I, a través dels articulistes, fer-ho també en els lectors. 

D’altra banda, es van aconseguir tot d’articles diferents (30!) per apropar-nos-hi des de diverses vessants; per analitzar-nos-el, el País Valencià, des de diferents àmbits per tal de poder-nos-hi apropar des de fronts ben distints entre ells i, així, ser-ne conscients de la realitat més intensament i extensa. Un tema força bel·ligerant en un altre moment podria haver estat el de la llengua, però la llengua ja es dona per fet que és comuna, en tot cas es va més enllà. D’altra banda, es fa molta referència, per exemple, al problema que va generar caure en mans del PP, a fer front a l’infrafinançament de què és víctima, al maltractament del territori fruit d’especulacions aprovades des de Madrid que poc beneficien qui hi viu... Podem trobar-hi també aspectes que, en alguns casos, fins i tot es vinculen amb Reus i, en d’altres, ens permeten apropar-nos (millor) a determinades zones o determinats aspectes concrets del País Valencià ‒aspectes com la situació de la dona, la importància que ha obtingut la música en valencià, la situació de la PAH o de la memòria democràtica, etc. 

Un i altre apartat comparteixen un clam: la necessitat de conèixer-nos més i millor els uns als altres i establir sinergies que ens han d’ajudar a avançar a tots d’una manera més democràtica, respectuosa amb el medi ambient, socialment justa i lliure. 

Més enllà, doncs, d’aprofundir en què hi ha i què hi passa en aquesta zona dels Països Catalans que queda més al sud, la Revista del Centre de Lectura també fa prendre consciència de la manca de lligams que ens permetin estar connectats i que aquest coneixement inexistent o ben matusser es converteixi en una coneixença pregona i que ens permeti prosperar els uns gràcies als altres; i és que aquests punts d’unió en molts casos són/poden ser la clau. No podem desentendre’ns els uns dels altres de la mateixa manera que no podem fer el joc a l’ocupant ‒tot i que sovint sembla, i ara està passant en matèria lingüística, que no ho tinguem massa clar, i aquesta vacil·lació es convertirà en un llast enorme que, difícilment, ens traurem de sobre‒, recordem l’eximpli de la mata de jonc de Ramon Muntaner. 

Esperem, doncs, que els articles d’aquesta Revista del Centre més que mai serveixin de canalització del canvi que en molts dels casos es demana, canvi per al País Valencià i canvi per als Països Catalans, que han d’estar més articulats i més units. Hi ha esperança en un País Valencià pròsper, de la mateixa manera que hi és en un Principat de Catalunya pròsper, sobretot si sumem ‒i cal fer-ho extensible a la resta de territoris‒; per assolir-ho, ens cal construir ponts de diàleg. Tant de bo que actuacions com les de la Revista facilitin aquesta gestió. Què passi a partir d’ara depèn de nosaltres.